Cinema
Cultura 08/10/2021

Julia Ducournau: “No passaran 28 anys fins que una dona torni a guanyar la Palma d'Or”

5 min
Julia Ducournau al rodatge de 'Titane'

BarcelonaJulia Ducournau (París, 1983) va fer història al juliol quan es va convertir en la segona directora que guanyava la Palma d'Or , la primera a fer-ho en solitari. Ho va aconseguir amb la seva segona pel·lícula, Titane , que s'estrena aquest divendres, una història explosiva sobre una ballarina letal (Agathe Rousselle) amb una fixació sexual pels cotxes que acaba fent-se passar pel fill desaparegut d'un bomber desesperat (Vincent Lindon) i formant amb ell una estranya, intensa i recargoladament honesta relació paternofilial.

Tràiler de 'Titane'

Quan va rebre la Palma d'Or va dir que, amb Titane, els monstres pujaven les escales de Canes. Què són per a vostè els monstres?

— Coses que ens fan por, que no formen part de la humanitat i que observem des de lluny. Per mi els monstres de l'imaginari popular són figures positives, un reflex de nosaltres mateixos que ens mira als ulls i ens fa qüestionar la nostra humanitat. La monstruositat, esclar, depèn dels ulls de qui mira. Hi penso molt, en el Frankenstein de Mary Shelly: és fascinant com el monstre deshumanitza la violència. Però la ironia és que, en realitat, la violència de la criatura és la del seu creador. La funció del monstre és posar en qüestió les normes socials i per això ens pertorba.

La protagonista experimenta un viatge transformador en la pel·lícula. Dirigir Titane també ha sigut transformador?

— Totalment. Dirigir una pel·lícula sempre et transforma, sobretot quan t'hi dediques durant cinc anys. Titane m'ha ajudat a tenir més confiança a l'hora d'expressar-me. I, com a cineasta, a ser menys polida en la posada en escena. Escriure el guió va ser molt complicat. No sabia si seria capaç de sentir el mateix amor pel material que amb Cru. L'energia que poses en la teva primera pel·lícula és única i mai tornarà perquè no hi ha dues primeres pel·lícules. Vaig trigar un any a adonar-me'n i va ser dolorós, però al final vaig dir: “A la merda!” No m'importava si era millor o pitjor, simplement havia de crear alguna cosa perquè el meu cap estava bullint d'emocions i idees. La radicalitat de Titane rau en la meva ràbia perquè escriure-la va ser una catarsi.

I d'on li ve aquesta ràbia?

— Segurament té a veure amb el fet de ser dona. En els transports públics, per exemple, hem d'enfrontar-nos constantment a les nostres pors i planejar estratègies per sobreviure a un atac, preveure si algú ens tocarà o ens agredirà d'alguna manera. Però un home no hi pensa mai en això i aquesta diferència em cabreja profundament. També em molesta que si un home ataca una dona en cap moment es planteja que ella pugui defensar-se i fer-li mal, per exemple, amb una arma; que siguem víctimes per defecte i mai agressores en potència. Per això la protagonista del film és com és.

Una psicòpata assassina.

— Sí, i l'home que l'adopta és un bomber que salva vides. M'agrada jugar a confrontar oposats. Per ser capaç de connectar amb la seva humanitat i dir-li “t'estimo” a algú, l'Alexia necessita que la mirin de veritat. Els dos protagonistes es diuen moltes mentides, però al mateix temps es reconeixen l'un a l'altre. És com si fossin còmplices en aquesta mentida, perquè els dos la necessiten. I al final són més que còmplices, perquè són capaços de veure's com el que realment són. I per arribar a aquesta sensació d'amor absolut i incondicional necessitava començar amb un personatge que fos tot el contrari, que no només estigués desconnectat de la humanitat sinó que la rebutgés.

Cru , el seu debut, era sobre sororitat i una noia que es convertia en dona. A Titane aquests temes s'expandeixen en una visió més fluida i no binària del gènere. Volia contribuir al debat actual sobre aquests temes?

— No ben bé. M'interessa molt saber qui som els éssers humans, què és la femineïtat o què és el gènere. Són preguntes que poden sonar ridícules però que tinc molt presents i que sempre estic rumiant. No segueixo els debats perquè no estic a les xarxes socials, però m'alegra que es parli d'aquests temes perquè qüestionar el gènere és qüestionar la construcció social i això sempre és positiu, ja que implica parlar de debò sobre nosaltres i el que volem ser. Jo només vull expressar les meves idees i com veig el món, tant el que visc al meu cap i al meu cos com el que m'agradaria veure fora de mi. Hi ha un espectre d'emocions i possibilitats més gran que les que ens han imposat.

A Titane hi ha gran fascinació pel metall.

— A Cru mirava d'explorar l'animal que hi ha en nosaltres, descobrir la humanitat més enllà dels nostres impulsos animals. Però aquí la dicotomia no és animal-humà sinó metall-humà. És humà, el metall? El metall és més letal perquè és un material mort i fred. La protagonista assassina, i no només perquè té un gran instint assassí sinó perquè està tan desconnectada de la humanitat que és com si estigués morta. Que tingui una peça de metall al cap simbolitza que està morta per dins, perquè té un tros de mort dins seu. Per això no respon a certs estímuls. I la seva metamorfosi és possible perquè al final de la pel·lícula, no entrarem en detalls, però el metall es converteix en vida. Tothom es transforma en aquesta pel·lícula i el metall també, i això em dona esperança.

Les gales de Canes solen ser planes i formals, però la de la Palma d'Or de Titane va ser un deliri absolut gràcies a l'error de Spike Lee revelant el guanyador abans d'hora. Com ho va viure vostè?

— Va ser una muntanya russa d'emocions, rialles, llàgrimes, desconcert... Estava molt tensa i confusa perquè vaig sentir com Spike deia que havíem guanyat, però gent del meu voltant no ho va sentir i vaig començar a dubtar dels meus propis sentits. Potser m'havia confós, o potser s'havia equivocat de sobre, com als Oscars. Tot era tan estrany que vaig arribar a pensar que era un error que jo fos allà, que m'havien convidat a la gala com a públic. I a mesura que anaven dient premis i no ens en donaven cap m'anava convencent més i més. Al final tot va acabar bé, esclar, i pujar a l'escenari va ser indescriptible, perquè, de sobte, em va colpejar l'aspecte històric del moment. Tenia molt present que era la segona dona que guanyava a Canes.

I la primera que ho feia en solitari. Què va sentir?

— Que allò anava més enllà de mi i de la pel·lícula. Era com si la història s'hagués posat en marxa i em sentia orgullosa de formar-ne part: no estava sola allà fent el meu discurs sinó formant part d'un moviment important. I formar part del progrés és increïblement gratificant. No sé si Jane Campion va sentir això quan va guanyar per El piano perquè aquell moment va ser excepcional. Però jo sí que sento que aviat arribarà una tercera i una quarta Palma per a directores. No haurem de tornar a esperar 28 anys perquè una dona guanyi la Palma d'Or.

stats