El cinema espanyol farà història en la pròxima edició del Festival de Canes, on tindrà tres pel·lícules en la competició oficial: Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar; La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com els Javis, i El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Després del doblet de l'any passat amb les pel·lícules de Carla Simón i Oliver Laxe en competició, aquesta tripleta històrica confirma una tendència que no té precedents en un festival tradicionalment recelós del cinema espanyol. Els seus rivals per la Palma d'Or seran, entre d'altres, les noves pel·lícules d'autors tan contrastats com Ryusuke Hamaguchi, László Nemes, Asghar Farhadi, Pawel Pawlikowski i dos directors que ja han triomfat a Canes: Hirokazu Kore-eda i Cristian Mungiu.

Jafar Panahi (Miyaneh, 1960), el director iranià més important de la seva generació i hereu del seu mestre Abbas Kiarostami, s'ha convertit també en un símbol de resistència contra el règim islàmic de l'Iran, que ja fa temps que li va prohibir filmar cap pel·lícula. Indomable, ell va seguir practicant el seu ofici gràcies a les escletxes que trobava. Després del seu últim empresonament –set mesos per haver criticat les detencions dels cineastes Mohammad Rasoulof i Mustafa al-Ahmad–, del qual van alliberar-lo l'endemà que es declarés en vaga de fam, Panahi ha dirigit (des de la clandestinitat) la seva pel·lícula més accessible i directa: Un simple accidente, que s'estrena aquest divendres als cinemes. El film va guanyar la Palma d'Or a l'últim Festival de Canes. És un thriller moral sobre la venjança d'uns antics presoners del règim contra el seu torturador. En va parlar amb l'ARA fa unes setmanes al Festival de Sant Sebastià.

L’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

Ethan Edwards (John Wayne), el protagonista de Centaures del desert, va forjar el motlle per a tot un arquetip d'antiheroi: el de l'home que s'endinsa en territori comanxe per salvar una innocent i acaba confrontant-se amb la part més fosca de la seva masculinitat. El personatge de John Ford ressona en Luís, el protagonista de Sirat, un pare disposat a internar-se al més profund del desert marroquí per tal de trobar la seva filla, perduda en alguna rave. El personatge que encarna Sergi López fa gala del mateix tarannà obsessiu però amb una mentalitat més oberta que el de Wayne, i no tarda a seguir una troupe que treballa de rave en rave. Però el quart llargmetratge del gallec Oliver Laxe sí que entronca amb el film de Ford a l'hora de capgirar el vincle de conquesta entre home i territori estrany del western clàssic.

Per valorar la importància del Premi del Jurat del Festival de Canes que ha guanyat la pel·lícula d’Oliver Laxe Sirat (ex aequo amb l’alemanya Sound of falling) es pot anar a l'hemeroteca: cap producció majoritàriament catalana —i aquesta ho és en un 60%— ha aconseguit guanyar un premi de la competició oficial de Canes en 78 edicions del festival. És una fita històrica. Però també es pot mirar una altra dada: poc després de l’anunci del premi a Sirat, la revista Screen va anunciar que la pel·lícula de Laxe s’havia venut a més de vint països, inclosa tota Llatinoamèrica, el Regne Unit, Alemanya, el Japó, Corea del Sud, Itàlia, Turquia i els Estats Units.

La producció catalana Sirat, dirigida pel gallec Oliver Laxe, ha fet història al Festival de Canes, on s’ha endut un dels premis més importants del palmarès, el Premi del Jurat, ex aequo amb Sound of falling, de l'alemanya Mascha Schilinski. Canes és un talismà per a Laxe, que ha presentat les seves quatre pel·lícules al festival, sempre en seccions diferents i sempre premiat. La pel·lícula de Laxe, una road movie a través del Sàhara en què Sergi López és un pare que busca de rave en rave la seva filla desapareguda, és una obra que combina la capacitat del cinema per sorprendre i sacsejar l’espectador i una dimensió espiritual més profunda i reflexiva.

Segona visita consecutiva al Festival de Canes de Margaret Qualley, que un any després de deixar tothom espaterrat amb La substància torna al certamen amb la comèdia detectivesca i orgullosament queer Honey don’t, segona entrega de la trilogia de “pel·lícules lesbianes de sèrie B” dirigides per un dels germans Coen, Ethan (en solitari sense el seu germà Joel), i escrites per la seva dona, Tricia Cooke, amb qui, per cert, forma un matrimoni gens convencional: ell és heterosexual, ella lesbiana i tots dos conviuen a la mateixa casa amb altres parelles sexoafectives i els dos fills del matrimoni.

Poc després de les deu del matí s'ha produït una apagada total al Festival de Canes, l'esdeveniment més important del cinema europeu, que estan cobrint centenars de periodistes internacionals. De seguida ha caigut també el senyal dels mòbils. Davant l'estupefacció de tothom, l'apagada s'ha revelat com un tall d'electricitat massiu a tota la zona oest dels Alps Marítims, al sud-est de França. Ha deixat 160.000 llars a les fosques a la zona que fa frontera amb Itàlia, i ha afectat també el transport ferroviari. A més, els bombers han hagut de fer un centenar d’intervencions, sobretot per rescatar persones atrapades en ascensors. El tall ha durat unes cinc hores i les autoritats ho consideren un sabotatge. La Fiscalia francesa ha obert una investigació.

Dos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l'antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A The mastermind, de Kelly Reichardt, l'actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona.

L'edició del Festival de Canes d'aquest any serà recordada, almenys pel que fa a la moda, per la prohibició explícita per part de l'organització que les estrelles passessin per la catifa vermella ensenyant més del necessari. A la pràctica, la nova normativa implica que "per qüestions de decència" les assistents no podien aparèixer amb vestits que mostressin parts del cos com ara mugrons o amb dissenys que fossin massa voluminosos o amb llargues cues que impedissin la correcta circulació a la catifa vermella. Les regles han tingut el seu impacte i aquest any la catifa vermella de Canes ha sigut més pudorosa i discreta que mai, amb alguna notable i cridanera excepció.

Després d'estrenar dimarts passat la pel·lícula d'un director vetat i perseguit al seu país com l'iranià Jafar Panahi, la competició del Festival de Canes ha projectat aquest dijous una altra pel·lícula iraniana, però amb el segell oficial d'aprovació estatal, és a dir, el vistiplau de la censura. Això ha generat un debat abans i tot de la projecció de les pel·lícules, sobretot perquè una associació de cineastes iranians independents va qualificar de "propaganda" el film iranià Woman and child, de Saeed Roustaee. Per als denunciants, que no han vist el film, fer una pel·lícula que passa la censura d'un règim autoritari implica un grau de complicitat amb el govern repressor.

El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

No deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.

Una de les curiositats d’aquesta edició del Festival de Canes és la coincidència en la secció paral·lela Una Certa Mirada dels debuts com a directores de dues actrius populars, estrelles consagrades del cinema nord-americà: Kristen Stewart, que va enlluernar fa uns dies amb la poètica i turmentada biografia de Lidia Yuknavitch The chronology of water; i Scarlett Johansson, que ha presentat aquest dimarts Eleanor the great, una comèdia dramàtica sobre una vídua amb molta empenta i caràcter que, després de la mort de la seva millor amiga, amb qui compartia pis a Florida, torna a la Nova York natal amb més de 90 anys per viure amb una filla acabada de divorciar i un net enganxat a la pantalla del mòbil.

D’algunes pel·lícules se’t grava per sempre una seqüència, un diàleg o una imatge; potser només un gest. Però de la pel·lícula que Julia Ducournau ha presentat a Canes aquest dilluns serà difícil oblidar-ne els símptomes del virus fictici que va convertint a poc a poc els cossos dels malalts en pedra, el marbre avançant per la pell i pols en la respiració. A la directora de Cru (2016) i Titane (2021) li segueix interessant explorar el body horror i les mutacions, però a Alpha ho fa en el context d’una història de transformacions internes protagonitzada per una adolescent de tretze anys que viu sola amb la mare i que fa saltar les alarmes quan un bon dia apareix amb un tatuatge que s’ha fet en una festa amb qui sap quines agulles. “Es deu haver infectat?”, es pregunten la mare, els companys de classe i ella mateixa, víctimes de l’estat de paranoia i desconfiança que s’ha apoderat de la societat.

És difícil saber com s’ho fa Wes Anderson per continuar exercint d’anomalia feliç al Hollywood actual. El seu cinema es manté, pel·lícula rere pel·lícula, tremendament fidel a si mateix i aliè a modes i tendències, construint una filmografia d’una coherència excepcional en el cinema nord-americà de les últimes dècades. Una república independent dins de Hollywood que només és possible gràcies a la sobrenatural capacitat d’Anderson per convocar en cada pel·lícula un bon grapat d’estrelles internacionals que rebaixen el seu caixet per formar part de l’univers personalíssim del director. Torna a passar en la pel·lícula que ha estrenat aquest diumenge al Festival de Canes, La trama fenicia, que compta entre d’altres amb Benicio del Toro, Tom Hanks, Bryan Cranston, Scarlett Johansson, Benedict Cumberbatch, Riz Ahmed, Michael Cera i, per descomptat, Bill Murray, que ja suma onze col·laboracions amb el director.

Un dels grans temes del món actual és com la polarització ideològica de la política s’està traslladant cada vegada més a la vida quotidiana i posa en risc la convivència, sobretot en una societat armada fins a les dents com la nord-americana. En aquesta direcció apunta Ari Aster a Eddington, el debut en la competició oficial del Festival de Canes del director d’Hereditary (2018) i Midsommar (2019), que després de ser aclamat com a mestre del terror modern en els seus primers films sembla decidit a ampliar registres. Ja ho va fer en la dislocada comèdia existencial Beau té por (2023) i repeteix la jugada a Eddington imprimint un to obertament satíric i misantròpic a la història, que segueix un xèrif més aviat sapastre (Joaquin Phoenix) i amb un matrimoni disfuncional en el seu enfrontament amb l’alcalde de la seva ciutat durant els inicis de la pandèmia de coronavirus.

Quan acabi el Festival de Canes i els periodistes acreditats fem un llistat mental de les escenes vistes, les que no ens podrem treure del cap, segurament no faltarà en cap llista la que trenca per la meitat Sirât, la pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe –amb producció i bona part de l’equip català i el segell de la productora de Pedro Almodóvar, El Deseo– que s’ha presentat aquest dijous a la competició oficial i que, per tant, lluitarà per la Palma d’Or. Sirât és la història d’un pare (Sergi López) que busca amb el fill petit el rastre de la filla gran, desapareguda des de fa mesos. La pista que segueixen els porta a una rave que se celebra al desert marroquí i, amb un grapat de participants habituals d’aquestes festes il·legals, s’embarquen en un nou viatge a la recerca d’una altra rave on, potser, ves a saber, podrien trobar la noia. És la petita esperança que els empeny a travessar un desert ple d’incertesa i perills.

El 1996, en la primera entrega de la saga Missió: impossible, Ethan Hunt, el personatge que interpreta Tom Cruise, era un agent més d’una missió a Praga que acaba malament. Tres dècades i set entregues després, ni Tom Cruise és una estrella més ni Ethan Hunt és un agent secret qualsevol. L’actor s’ha convertit en una mena de messies del cinema d’entreteniment pensat per ser projectat en una pantalla gran i amb escenes impressionants rodades en escenaris reals, i Hunt és ara un heroi gairebé mitològic amb el destí manifest de fer possible l’impossible i salvar el món de la seva destrucció segura. Una càrrega tan feixuga de portar que només un actor amb l’autoestima i la determinació quasi patològiques de Cruise podria assumir sense que la pel·lícula caigués en el ridícul.

Òbviament, quan dilluns transcendia que el festival de cinema de Canes havia endurit el seu dress code per a les dones, la resposta més immediata de molta gent va ser completament irada, perquè consideraven les noves indicacions estilístiques masclistes. No és d'estranyar aquesta reacció si tenim en compte el que ha estat passat al món durant els darrers 2.000 anys. Per tant, està més que justificat posar el crit al cel quan algú li diu a una dona com s'ha de vestir. Al mateix temps, però, potser també hauríem de ser una mica més minuciosos en l'observació abans d'emetre el veredicte complet. Sobretot la premsa, de la qual s'espera una anàlisi una mica menys superficial.