Doncs no, Sirat no és una de les pel·lícules que han triat els crítics de l’ARA (María Adell Carmona, Gerard Casau, Eulàlia Iglesias, Joan Pons, Paula Arantzazu Ruiz, Manu Yáñez Murillo i jo mateix) per resumir el cinema del 2025. Però si en un segon de cinema només hi caben 24 fotogrames, en aquesta llista només hi poden entrar vint pel·lícules que, principalment, volen ser una invitació a descobrir una collita magnífica que també hauria pogut incloure films de Hong Sang-soo, Jafar Panahi, Ryan Coogler, Gerard Oms, Jia Zhang-Ke o Radu Jude.

Amb motiu del centenari d’Antoni Tàpies celebrat l’any passat, el Museu Tàpies va encarregar-li al director Albert Serra una peça per generar nous relats i reflexions al voltant de l’obra del pintor. El resultat és fe sense obres morta és, 52 minuts d’imatges magnètiques i desestructurades, vuit segments que van de l’estudi d’un cos o una escena enquadrat de manera sensual, quasi violenta, a l’abstracció visual total, de vegades projectant-hi una obra de Tàpies i atorgant molt protagonisme al mosaic sonor de loops de sintetitzadors que firma Marc Verdaguer, el músic habitual de Serra. L’obra s’ha projectat aquest dijous en el marc del Festival Loop al Museu Tàpies, un tancament del cercle que ha culminat amb un col·loqui posterior entre el cineasta i el periodista Joan Burdeus.

Ha arribat als establiments del ram la pel·lícula d’Albert Serra Tardes de soledad, amb la participació especial d’Andrés Roca Rey, un torero de qualitat. El fet que ara puguem veure-la tres vegades, millor en dies alterns que seguits, permetrà a tothom fer-se, potser, una idea una mica més assaonada de què significa l’art del toreig.

El cinema és un art que es fa en equip i, tot i que els directors sovint s'emporten la majoria dels focus, per aconseguir una bona pel·lícula cal un planter de professionals molt ben preparats que remin tots en la mateixa direcció. Un dels oficis clau és el de director de fotografia i, a Catalunya, des de fa un temps que sobresurt el nom d'Artur Tort (Vic, 1990), director de fotografia habitual –i també muntador– de les pel·lícules d'Albert Serra. Autodidacte i amb una mirada profundament artística, Tort va meravellar el públic i la crítica amb el seu espectacular treball d'imatge de Pacifiction (2022) i, arran d'aquesta fita, que li va valdre un premi Cèsar a França, recentment hi han contactat artistes de la talla de la cantant Björk i el cineasta Lav Diaz. Amb la primera ha gravat el concert Cornucopia, que es va projectar als cinemes el mes de maig passat i, amb el segon, ha dirigit la fotografia i ha fet el muntatge del film Magalhaes, amb l'actor Gael García Bernal, estrenat a Canes aquest any.

“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

“Res de preguntes sobre l’edat, per favor”. L’advertència es repeteix abans de les entrevistes amb Isabelle Huppert (París, 1953), però és innecessària: als 72 anys, la gran diva del cinema francès manté una vitalitat i una inquietud admirables que queden paleses a La viatgera, la seva nova col·laboració amb el director coreà i heroi de la cinefília Hong Sang-soo, amb qui ja havia treballat a En un altre país (2012) i La càmera de Claire (2017). En el film, que s’estrena aquest dimecres, Huppert recorre Corea del Sud oferint classes de francès amb un mètode d’aprenentatge tan desconcertant com els seus intents de flirteig amb els alumnes. “M’ho vaig passar molt bé en aquestes escenes, són molt divertides”, reconeix l’actriu.

El dia abans de casar-se amb la seva dona, el director Miguel Gomes (Lisboa, 1972) va llegir-li un passatge del llibre de viatges de Somerset Maugham The gentleman in the parlour (1930), en què l’autor descriu la trobada a Birmània amb un home anglès que està fent una famosa ruta del Sud-est Asiàtic (l’anomenat Grand Tour) per fugir de la seva promesa i del matrimoni pròsper que representa. Que aquesta història sobre un nuvi a la fuga s’hagi acabat convertint en la nova pel·lícula del director de Tabú i Les mil i una nits diu molt del seu sentit de l’humor i d’una concepció fabuladora i absolutament lliure del cinema. “La ficció existeix precisament per crear vides paral·leles que siguin menys avorrides que la meva”, diu Gomes, que a la pel·lícula Grand tour –premi a la millor direcció de Canes– segueix primer el viatge a través del Sud-est Asiàtic del melancòlic Edward i després canvia el punt de vista per narrar com la Molly el busca a Rangun, Bangkok, Saigon, les Filipines...

El director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) estrena aquest cap de setmana Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que va guanyar l’última Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. Les persones que saben que ja he vist la pel·lícula pregunten: "però va a favor o en contra de les corrides de toros?" L’opció artística de Serra és retratar-les com mai les havíem vist. Amb les càmeres i els micròfons tan a prop que la bellesa i la brutalitat es magnifiquin. El toro i el torero, dues bèsties, enfrontades en un ritual ancestral i mortal, prohibit a Catalunya des de l’any 2011.

L'interès pels homes que ronden la mort travessa bona part de la filmografia de l'Albert Serra. A Tardes de soledad, el seu primer llarg documental, queda palesa la voluntat de copsar, a partir d'una pràctica cerimonial i espectacularitzada, aquest vincle amb la mort d'un home disposat a matar o, en moltíssima menys mesura, a morir en l'intent. Tot i que s'inscriu en una llarga tradició artística i intel·lectual d'atracció per la tauromàquia, el cineasta banyolí ha volgut fer una pel·lícula de toros com no se n'havia vist cap altra. Un assoliment que passa per una sèrie de decisions de depuració formal i d'enriquiment discursiu. A Tardes de soledad no hi ha ni veu en off ni entrevistes, de manera que la proposta s'aparta del reportatge a l'ús, i elimina intermediaris entre el film i l'audiència.

En un estrany protocol, Albert Serra queda pràcticament arraconat en la fotografia d'autoritats i guardonats prèvia a l'acte d'entrega del Premi Tauromàquia 2024, que el PP ha recuperat a través del Senat i de les comunitats autònomes on governen, després que el ministeri de Cultura liderat per Ernest Urtasun l'eliminés. És evident que els conservadors volen fer oposició al govern espanyol a través d'aquesta tradició, polèmica i divisòria com la mateixa política a l'Estat. I han trobat en Serra el seu principal aliat, a qui malgrat restar protagonisme dediquen grans elogis per la pel·lícula Tardes de soledad, que reflecteix de manera genuïna com el torero Andrés Roca Rey afronta les seves corrides. Una pel·lícula que es va endur el premi gros al Festival de Sant Sebastià del 2024 i que s'estrenarà als cinemes el 7 de març.

El Cinema Truffaut de Girona viu un moment dolç. Per les seves dues sales de projeccions, a l'últim pis de l'antic edifici d'El Modern, durant l'any 2024 hi han passat prop de 44.000 espectadors. És la xifra més alta de la seva història i representa un 13% més que l'any anterior, que també havia estat de rècord. En un moment en què les grans sales de cinema passen dificultats, el Truffaut es manté en plena forma: és l'únic que queda al centre de la ciutat i, amb una programació de pel·lícules d'autor, sempre en versió original, ha aconseguit atraure un públic cinèfil cada vegada més nombrós, divers i fidel. Inaugurat el 1992, el Truffaut és un equipament públic, igual que el Teatre Municipal i l'Auditori, però en aquest cas el gestionen, de manera altruista, un col·lectiu de crítics que s'encarreguen de fer la tria de la cartellera amb molta cura i bon criteri.

La taquilla mundial continua sense recuperar-se de l’impacte de la pandèmia i els cinemes esperen amb candeletes les grans estrenes per revifar l’assistència a les sales. Superat l’efecte de les vagues de Hollywood, el 2025 podria ser l’any de la recuperació gràcies a blockbusters d’eficàcia provada com Missió impossible, i en el cinema català es presentaran molts voluntaris per repetir la fita de Casa en flames i El 47. També veurem el retorn d'estrelles com Leonardo DiCaprio i Brad Pitt i del primer superheroi del cinema, Superman, i un reguitzell de biopics sobre músics, la darrera moda de Hollywood. Amb nous projectes de Paul Thomas Anderson, Carla Simón, Bong Joon-ho, Jim Jarmusch i Wes Anderson, el 2025 promet ser un any de moltes alegries cinèfiles.

Nit de gala al Cinema Truffaut de Girona per rebre la preestrena a Catalunya de Tardes de soledad, el documental d’Albert Serra sobre el món del toreig que al setembre va guanyar la Concha d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià. La pel·lícula, envoltada de controvèrsia perquè tracta un tema espinós, ha despertat moltíssima expectació entre el públic gironí, que ha esgotat les dues sessions organitzades en primícia dins del marc del Festival Temporada Alta.

El poeta i traficant d’idees Vicenç Altaió i el cineasta Albert Serra es van conèixer fa prop de quinze anys en una jornada amb un altre cineasta, Pere Portabella. La relació va continuar i va arribar a un moment d’apogeu quan Serra li va demanar a Altaió que fes d’un Casanova crepuscular a la pel·lícula Història de la meva mort (2013). Aquella col·laboració va ser un acte “d’amor i generositat”, tal com han explicat tots dos aquest dimarts a la Fundació Joan Brossa Centre de les Arts Lliures amb motiu de la presentació del llibre d’Altaió Enllaços amb l’avantguarda: de J.V. Foix a Albert Serra (Lleonard Muntaner).

“La veritat del toreig!”, exclamen rendits d’admiració els membres de la quadrilla d’Andrés Roca Rey al documental que Albert Serra ha dedicat al torero. Al cinema també hi ha veritats, i la d’aquest Festival de Sant Sebastià és que, més enllà de posicionaments a favor o en contra de la tauromàquia, no s’ha projectat cap pel·lícula més fascinant, pertorbadora i artísticament estimulant que Tardes de soledad, i així ho ha considerat el jurat presidit per la directora Jaione Camborda, que li ha concedit la Concha d’Or a la millor pel·lícula de la 72a edició del certamen, un premi que s'afegeix al premi Feroz de la premsa acreditada i al premi de l'Ateneu Guipuscoà que el film ja havia rebut hores abans.

Amb el documental Tardes de soledad, Albert Serra (Banyoles, 1975) fa una immersió total en l’experiència del toreig que ha impressionat el Festival de Sant Sebastià, on s’ha presentat a la secció oficial del certamen. La pel·lícula segueix el torero peruà Andrés Roca Rey al llarg de diverses corrides que el director d’Honor de cavalleria filma amb una gran potència visual i sonora, mostrant tota la brutalitat, crueltat i bellesa de la tauromàquia sense judicis ni arguments morals.

Cal menjar fort abans d’enfrontar-se a Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que Albert Serra (Banyoles, 1975) ha estrenat aquest dilluns al Festival de Sant Sebastià. Viatge immersiu a la tauromàquia, la pel·lícula mostra la violència i la brutalitat de la tradició, i ho fa sense filtres morals: simplement exposa el patiment i l’agonia desesperada del toro, mirant de cara a la mort d’un animal noble. Però també mostra el context en què es produeix: el ritual i l’experiència del torero, i tot el que l’envolta.

Durant els quatre caps de setmana del mes de setembre, el cicle Arxipèlag de Cadaqués, que enguany celebra la segona edició, inundarà el poble alt-empordanès de propostes de cinema d'autor molt interessants i originals. Sota l'epígraf "Cada pel·lícula una illa, cada projecció un viatge", aquesta iniciativa proposa una programació cinèfila extensa i variada, fora dels circuits comercials, amb peces sovint difícils de veure en pantalla gran, d'autors com Chantal Akerman, Eric Pauwels, Albert Serra o Maya Deren.

La literatura sempre ha ocupat un paper fonamental en la vida i obra d’Albert Serra. Com a lector extremadament format i entès, el cineasta banyolí proposa a l’ARA la seva particular recomanació d’estiu: un recull de cartes d’Oscar Wilde, reeditat recentment en castellà per Alba Editorial. Segons Serra, aquest compendi, que compren tot el periple vital de l’escriptor irlandès, permet apropar-se, des de la privacitat de l’autor, a un món ric i singular: “És un llibre molt instructiu, que passa ràpid. Descobreix Wilde com un personatge únic, no han existit dues persones com ell a la història”, diu el director. I, citant Borges, afirma: “Wilde, a més de ser enginyós, sempre tenia raó. Sempre amaga un fons de veritat”. 

De naturaleza violenta té tots els tòpics que podem esperar d’un slasher: una colla de joves insuportables que passen uns dies en una cabana al bosc, una llegenda local sobre un fet tràgic que va passar en aquell mateix paisatge idíl·lic anys enrere i un assassí immortal que liquida sense miraments tothom que es creua en el seu camí. La novetat, però, és que en comptes de centrar-se en els personatges que esdevenen carn de canó per als esclafits gore, el film segueix les passes parsimonioses i implacables del monstre. Aquest desplaçament elemental del focus narratiu obre l’opera prima de Chris Nash a una cadència contemplativa i a un ventall d’experiències estètiques insòlites dins d’un dels subgèneres aparentment més repetitius del cinema de terror.