Cossos petrificats per la sida en el retorn a Canes de Julia Ducournau

Enviat especial al Festival de CanesD’algunes pel·lícules se’t grava per sempre una seqüència, un diàleg o una imatge; potser només un gest. Però de la pel·lícula que Julia Ducournau ha presentat a Canes aquest dilluns serà difícil oblidar-ne els símptomes del virus fictici que va convertint a poc a poc els cossos dels malalts en pedra, el marbre avançant per la pell i pols en la respiració. A la directora de Cru (2016) i Titane (2021) li segueix interessant explorar el body horror i les mutacions, però a Alpha ho fa en el context d’una història de transformacions internes protagonitzada per una adolescent de tretze anys que viu sola amb la mare i que fa saltar les alarmes quan un bon dia apareix amb un tatuatge que s’ha fet en una festa amb qui sap quines agulles. “Es deu haver infectat?”, es pregunten la mare, els companys de classe i ella mateixa, víctimes de l’estat de paranoia i desconfiança que s’ha apoderat de la societat.

El retorn d’un autor a la competició de Canes després de guanyar la Palma d’Or no és qualsevol cosa, i més quan Ducournau va ser només la segona dona a conquerir el guardó en més de 70 anys de festival. I a Alpha queda clar que la directora ha volgut fer un pas endavant i oferir una història molt més arrelada en la realitat, concretament en l’epidèmia de sida dels anys 80 i 90. Però el centre de la pel·lícula és la relació a tres bandes entre la jove protagonista, la mare i l’oncle addicte a l’heroïna, un Tahar Rahim magnífic que es va aprimar vint quilos per a la pel·lícula. Segueix present el gust pel grotesc de Ducournau, però Alpha és una pel·lícula menys extrema que Titane i més convencional en la narració malgrat unes fugues oníriques que recorden fins i tot Terry Gilliam en la seva energia maníaca. En general, es troba a faltar la dimensió tan contemporània i radical que tenien les anteriors pel·lícules de la directora, aquí força menys disruptiva i fascinant.

Fernão Magalhães revisitat per Lav Diaz

Fa temps que Albert Serra defensa la bellesa i la complexitat del cinema del filipí Lav Diaz, un dels directors més radicals del segle XXI, premiat al Festival de Locarno i la Mostra de Venècia i famós per la durada de pel·lícules seves come A lullaby to the sorrowful mystery (483 minuts) o Melancholia (450 minuts). Al seu costat, els 156 minuts de la pel·lícula que Diaz acaba d’estrenar a Canes no són res: Magalhães, presentada fora de competició amb coproducció catalana d’Albert Serra i la seva productora Montse Triola, revisita en clau anticolonial la figura de Fernão Magalhães, el navegant portuguès que va liderar l’expedició naval que va donar la primera volta al món, tot i que ell mateix no la va completar, ja que va morir, precisament, a les illes Filipines.

Té tot el sentit que sigui Diaz, cronista habitual de la història de Filipines, qui s’apropi a la figura de Magalhães, fins ara explicada des de la perspectiva europea. Amb el mexicà Gael García Bernal de protagonista, la pel·lícula s’obre i es tanca amb el panorama devastat que deixen dues batalles brutals a Kochi, a l’Índia portuguesa, i a l’illa de Cebu, on mor Magalhães, i les seves gestes són despullades d’èpica i emmarcades en la deriva militarista, expansionista i colonial de Portugal i Espanya al segle XVI. Els plans estàtics de composició virtuosa de Diaz donen forma, per tant, al dret del poble filipí a reescriure un episodi clau de la història de la humanitat com el veritable inici de la seva lluita per la llibertat i contra l’opressió occidental.

Tarik Saleh tanca la trilogia del Caire

“Pronunciem paraules d’altres i sentim coses que no ens pertanyen”, respon George, l’estrella de cinema més important d’Egipte, quan una amiga actriu es pregunta com han acabat col·laborant amb un règim autoritari que menyspreen. Després d'El Caire confidencial (2007) i Conspiració al Caire (2022), Tarik Saleh tanca la trilogia del Caire amb el tens thriller polític Eagles of the republic, presentat en competició oficial, on el cineasta suec de pare egipci posa el focus en el món del cinema per explicar els mecanismes de repressió d’una societat en què tenir una mirada crítica és un luxe que ni tan sols es poden permetre els més privilegiats com el George, que per protegir la seva vida de luxes i el seu fill accepta protagonitzar un biopic sobre l’actual president egipci, Abdelfatah al-Sisi. Tanmateix, es troba a faltar més profunditat en el retrat del cinema egipci i una visió menys arquetípica de l’estrella de cinema protagonista, interpretada pel sempre carismàtic actor suec Fares Fares, habitual del cinema de Saleh.