Lleó d’Or a la humanitat del filipí Lav Diaz

VenèciaFins ahir a la nit, Lav Diaz era segurament un desconegut per al comú dels cinèfils, malgrat haver guanyat premis als festivals de Berlín, Locarno o la mateixa Venècia -el 2008 va vèncer en la secció Orizzonti amb Melancholia, una pel·lícula de 450 minuts-. Aquells que havien sentit parlar del director filipí, probablement el consideraven una figura exòtica: l’autor de films maratonians idolatrat al circuit de festivals. No obstant això, en un gest de justícia artística, la Mostra de Venècia i el jurat presidit per Sam Mendes van propulsar Diaz, esperem que per més d’un dia, a un nou estatus popular en atorgar-li el Lleó d’Or del 2016 per la magnífica The woman who left. Sobre l’escenari de la Sala Grande, guardó en mà, Diaz, de 57 anys, va voler dedicar el premi a “la gent de les Filipines”: “Per la nostra lluita, per la humanitat”. La celebració podria sonar com un lema simplista si no fos per la determinació amb què Diaz s’ha compromès a la revisió crítica de la turbulenta història del seu país. Una convicció que es manifesta a l’elegíaca The woman who left, una obra alhora intimista i monumental, colpidora en el cru retrat de l’odissea vital d’una dona que surt de la presó després de trenta anys d’injusta condemna i que busca el culpable de la seva tragèdia en unes Filipines, les del 1997, marcades per la delinqüència i la misèria.

Diaz va començar sent guitarrista, i va continuar escrivint poesia i relats breus, fins que va arribar al cinema. Des de finals dels anys noranta ha consagrat la vida a la construcció d’obres monumentals marcades per la fortalesa estètica -és un virtuós del pla seqüència i de l’ús del blanc i negre- i per una singular concepció del temps. Convertit en el gran cineasta filipí del segle XXI, el més important des de Lino Brocka, ha creat un bon nombre de pel·lícules tocades per una bellesa ferida i una complexitat narrativa pròpia de l’univers literari. Dostoievski és el seu referent capital, tot i que The woman who left adapta un relat de Lev Tolstoi ( Déu veu la veritat però no la diu quan vol ) i el transporta a la perenne denúncia que fa Diaz de la indefensió del poble filipí davant el fatal curs de la història. La pel·lícula dura 226 minuts, fet que, a priori, podria dificultar la distribució comercial del film. Esperem que el Lleó d’Or pugui acostar l’obra de Diaz a més espectadors.

La resta del palmarès de la Mostra va estar marcat per algunes bones decisions d’un jurat que va saber rescatar els puntuals focus de llum d’una edició més aviat ombrívola en termes artístics. És just el premi ex aequo al millor director que van compartir el mexicà Amat Escalante (La región central ) i el rus Andrei Kontxalovski ( Paradise ). I van ser molt merescuts els guardons als millors intèrprets, per a un irònic Oscar Martínez en la pell d’un escriptor que afronta el seu passat a El ciudadano ilustre, per a l’espectacular Emma Stone en el nostàlgic musical La la land i per a una delicada Paula Beer, que va rebre el premi a l’actriu revelació pel seu paper de vídua de la Gran Guerra a Frantz, de François Ozon.

Una decisió controvertida

Més discutible va resultar el Gran Premi del Jurat a Nocturnal animals, en què el modista Tom Ford -director de la molt més interessant Un hombre soltero - planteja una simplista aproximació al desencant de la burgesia ianqui, al pes dels remordiments i al valor de la venjança. El palmarès es va tancar amb el reconeixement de dues produccions nord-americanes menors. D’una banda, el lànguid neowestern psicodèlic The bad batch, d’Ana Lily Amirpour, es va endur el Premi Especial del Jurat, mentre que la morbosa Jackie, el biopic de Jackie Kennedy que ha dirigit el xilè Pablo Larraín i que protagonitza Natalie Portman, va rebre el premi al millor guió.