Dimarts passat, el president Illa, entrevistat a TV3, es manifestava sobre l’acord de finançament autonòmic a què han arribat el govern central i ERC en els següents termes: “És un bon acord per a Catalunya? No, boníssim!”

Una de les potes de l'acord entre el PSC i Esquerra per investir Salvador Illa va ser la recaptació de tots els impostos per part de l'Agència Tributària de Catalunya (ATC). Ara bé, el cert és que l'ATC ara mateix està lluny de poder-ho fer amb la dimensió actual. A més, l'objectiu del Govern és centrar-se en començar a assumir funcions de gestió –que no de recaptació– d'un sol tribut, l'impost sobre la renda de persones físiques (IRPF). De fet, tenint en compte la situació actual de l'ATC, qualsevol funció de "recaptació" arribaria més enllà del 2028 i sempre "en col·laboració" amb la Hisenda espanyola. Així es desprèn de l'informe (vegeu el gràfic) que ha elaborat l'empresa Minsait, filial d'Indra, per encàrrec del Govern sobre el pla de desenvolupament de l'ATC, al qual ha tingut accés l'ARA a través d'una petició de transparència –primer denegada per la Generalitat i després acceptada arran d'un recurs a la GAIP.

Les entitats que conformen l'anomenat G8 empresarial –Cambra de Comerç de Barcelona i les altres 12 cambres catalanes, el Col·legi d'Economistes, el Cercle d'Economia, Pimec, FemCAT, Barcelona Global, RACC i la Fira de Barcelona–, juntament amb Foment del Treball, han elaborat un manifest conjunt sobre el nou model de finançament presentat pel govern espanyol a principis de mes, en el qual afirmen que la proposta pactada per l'executiu de Pedro Sánchez i ERC "no es pot considerar suficient". Després del dur comunicat emès per Foment –la patronal que agrupa les grans empreses catalanes– el mateix dia en què el govern espanyol va detallar la seva proposta, en el qual titllava de "clarament insuficient" la proposta, ara les entitats del G8 s'acosten a les crítiques de Foment en un text pactat. La Cecot també s'ha sumat al comunicat, reiterant que consideren "clau aprofitar la finestra d’oportunitat parlamentària per consolidar avenços estructurals per a l’economia catalana".

El respecte al principi d'ordinalitat (almenys, pel que fa a Catalunya) és una de les victòries de què ERC i el PSC treuen pit pel que fa al pacte per un nou finançament autonòmic. El ministeri d'Hisenda l'assumeix amb la boca petita ("El model tendeix a l'ordinalitat", va assegurar la ministra María Jesús Montero) i no aclareix en quins altres casos es compleix, a més de Catalunya. Malgrat les crides a la calma de Montero, els socialistes d'Astúries i Castella-la Manxa han impugnat aquest principi, que titllen d'insolidari, per bé que tampoc s'espera que els diputats d'aquestes federacions votin en contra del text quan arribi al Congrés. En tot cas, el PSOE no és l'únic partit que fa equilibris per encaixar les seves posicions en cada territori. També és el cas de Sumar i del PP, on hi ha opinions discrepants sobre l'ordinalitat, tot i que en tots dos casos el posicionament sobre el model és clar: els de Yolanda Díaz li han donat la benvinguda, i els d'Alberto Núñez Feijóo el rebutgen.

El nou model de finançament autonòmic presentat aquest divendres per la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, representa un canvi respecte al que ara està en vigor, però queda lluny dels que tenen altres territoris en els quals s'ha emmirallat sovint el catalanisme per proposar reformes del sistema que permetin assolir més recursos a la Generalitat i reduir les disparitats entre el que aporta Catalunya a l'Estat i el que en rep. El sistema presentat per la ministra queda lluny dels models forals que tenen garantits constitucionalment el País Basc i Navarra, però també de sistemes de caràcter federal com el Canadà, Suïssa i Alemanya, que cedeixen a les regions la capacitat de recaptació i posen màxims a la solidaritat entre territoris per evitar que les regions més riques acabin amb menys recursos que les més pobres.

La negociació del model de finançament no ha acabat ni molt menys. Aquest divendres la ministra d'Hisenda ha presentat el model de finançament general per a totes les comunitats autònomes, inclosa Catalunya, però la negociació que han mantingut amb els republicans té diferents parts que són clau per a ells, la principal, la capacitat de recaptació dels impostos des de Catalunya, en concret l'IRPF. En aquest sentit, segons fonts republicanes consultades per l'ARA, els d'Oriol Junqueras pretenen que la seva proposta per cedir les competències a la Generalitat que està en tràmit al Congrés es voti a finals de febrer. Ho volen fer a través de la quota que tenen com a grup parlamentari a la cambra espanyola, ja que d'aquesta manera s'asseguren que almenys es faci un primer pas.

La negociació entre el govern espanyol, la Generalitat i ERC per un nou model de finançament per a Catalunya fa setmanes que dura. Si s'assoleix un pacte, qui l'haurà d'explicar públicament és la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que també és la candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques a Andalusia. Ara bé, qui està a la sala de màquines i negocia en el dia a dia per la banda de l'estat espanyol no és la mateixa Montero, sinó la seva mà dreta: el secretari d'estat d'Hisenda, Jesús Gascón Catalán. Ell és l'home que té el detall de tots els models de finançament que hi ha sobre la taula: qui domina els números i els excels i s'asseu de tu a tu amb els negociadors del PSC i Esquerra.

La població ajustada ha estat, històricament, un dels elements més polèmics en la negociació per a un nou model de finançament autonòmic de règim comú, que és el que rega de recursos les comunitats autònomes. I ho continua sent en la discussió que el ministeri d'Hisenda, ERC i el PSC tenen oberta per tancar una proposta de model que acontenti totes les parts i doni resposta a l'acord entre republicans i socialistes d'un sistema singular per a Catalunya, així com a l'acord de l'última Comissió Bilateral Generalitat-Estat.

A l'entrevista que va publicar el diari ARA aquest diumenge el president de la Generalitat, Salvador Illa, deixava anar una idea que fins ara ha estat sempre tabú, i és que la Comunitat de Madrid no pot ser tractada com la resta perquè té uns privilegis lligats a la seva condició de capital de l'Estat. "Madrid té una qüestió de capitalitat que s'haurà de prendre en consideració a l'hora de repartir recursos", va dir exactament. Aquesta reflexió deriva d'un fet inqüestionable, que és que el criteri pactat entre ERC i el PSOE per repartir aquests recursos en el nou sistema de finançament, el d'ordinalitat, beneficia abans que ningú la Comunitat de Madrid, fins i tot més que Catalunya. Tant és així que, en les simulacions que s'han fet, entre Madrid i Catalunya es repartirien la meitat dels recursos extres que caldria posar al sistema, entre 8.000 i 10.000 milions segons els càlculs.

A Espanya, polítiques tan bàsiques i properes als ciutadans com les d’educació, salut i dependència (en diré polítiques socials) són de competència autonòmica. La fortalesa i el prestigi de la gestió autonòmica depèn, doncs, en gran mesura de la seva efectivitat en la provisió dels serveis corresponents. Ara bé, són polítiques que aspiren a garantir als ciutadans, de manera universal, un tractament igual i digne. Contrasten amb les d’habitatge o de pensions, que només pretenen garantir un mínim, per sobre del qual la provisió dependrà de la renda del ciutadà o de la contribució del treballador. Són polítiques, doncs, que consumeixen molts recursos i, per tant, la fortalesa i el prestigi de les autonomies depenen crucialment de finançar-les adequadament. Si la primera cosa ens importa ens hem d’implicar a aconseguir la segona.

Els governs espanyol i català van quedar ahir que “mantindran els contactes necessaris per acordar un nou model de finançament”. Perquè ahir no es va acordar un nou model de finançament ni en va sortir “la” xifra: ni tan sols es va acordar que Catalunya no perdria posicions quan compares en quina posició és quan paga i en quina posició és quan rep. No, ahir van quedar que encara no hi havia acord.

L'any 2015 Junts pel Sí, una coalició liderada per Convergència i Esquerra, va prometre a l'electorat la independència en divuit mesos, cosa que implicava (se suposa) poder recaptar els impostos des de Catalunya. Deu anys després, però, s'evidencia que el 2025 l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) no és capaç per dimensió i capacitat de recaptar un dels impostos més importants per a les arques públiques, l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). Que l'ATC no estava a punt ho sabia el govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras quan van posar el calendari del 2017, i també ho sabia ara el govern de Salvador Illa quan va pactar amb Esquerra (en aquell moment pilotada per Marta Rovira) que a partir del 2026, és a dir l'any que ve, la Hisenda catalana recaptaria l'IRPF a Catalunya. Però no només sabien això: també devien tenir coneixement que el PSOE no estava en el punt d'assumir un finançament singular per a Catalunya, almenys no encara, com s'ha demostrat aquest dilluns a la Comissió Bilateral Generalitat-Estat: perquè una cosa és el que es diu, una altra el que es posa per escrit i, finalment, el que es fa.

Abans de la reunió entre l'Estat i la Generalitat, la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha convocat els grups parlamentaris de Catalunya per explicar-los el contingut del pacte. Una explicació que es fa per cortesia, però que ha generat crítiques contra l'acord des de primera hora de la jornada. El vicepresident de Junts, Toni Castellà, ha assegurat en roda de premsa que el nou model “no s'assembla al concert econòmic” i que el pacte de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat és “decebedor”. “Quan s'asseuen els socialistes a les dues bandes de la taula, hi perd Catalunya”, ha sentenciat Castellà, i ha afegit que per als juntaires “no hi ha nou model de finançament”. “No hi ha ni un euro més per a Catalunya [...]. Està molt lluny de les necessitats”, ha rematat, i ha afirmat que equival a “prorrogar” el dèficit fiscal.

Els consellers d'Hisenda del PP han protagonitzat aquest dimecres un espectacle lamentable al Consell de Política Fiscal i Financera: s'han aixecat de la cadira i s'han negat a participar en el debat i la votació d'una iniciativa, la condonació parcial del deute, que beneficia totes les comunitats autònomes. El motiu no és la mesura en si, sinó que es tracta d'una proposta inclosa en el pacte d'investidura de Pedro Sánchez signat entre ERC i el PSOE. El missatge que han llançat després de sortir de la sala ha estat que no volen recollir "les molles del pacte de Sánchez amb els independentistes", tornant així a la vella retòrica anticatalana del PP. Sobre aquest punt cal fer algunes consideracions.

Diguem les coses pel seu nom. El que s'està dirimint en aquest nou procés que només acaba de començar no és el model territorial d'Espanya. És el model fiscal.

Encara no feia ni un mes que Salvador Illa liderava la Generalitat, però el flamant president de Catalunya tenia clar que no podia iniciar el curs polític sense guanyar-se abans la confiança de l'empresariat. Era el dilluns 2 de setembre, i a l'agenda del president ja hi havia marcat visitar la seu de Foment del Treball. No era, però, la primera reunió que Illa mantenia amb els agents socials: el dijous anterior ja s'havia reunit amb els líders dels sindicats majoritaris a Catalunya, Camil Ros i Javier Pacheco, tot i que en aquella ocasió Illa no es va moure del Palau de la Generalitat, i van ser els sindicalistes els que el van anar a veure.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.

Pocs temes generen més embolic que aquest. El sistema del finançament autonòmic de règim comú és un dels grans mals de cap d’acadèmics, polítics i ciutadans, no només perquè sol anar de bracet d’un debat crispat, sinó perquè està ple de tecnicismes i xifres que sovint carrega el diable. De nou serà un dels temes que marcarà la pròxima legislatura, però també les negociacions amb els partits independentistes catalans de cara a una possible investidura de Pedro Sánchez.

És cert que darrerament hem vist algunes aproximacions, però estem bastant lluny de tenir clar el que cal fer en el terreny fiscal. No és estrany que sigui fàcil fer-se un cert embolic mental en uns moments en què s’han ajuntat un conjunt important de problemes de caràcter ecològic (canvi climàtic), social (empobriment i augment de les desigualtats), sanitari (perill de pandèmies), militar (guerres) i econòmic (inflació i endeutament). El repte de mantenir la sostenibilitat, tant del planeta com de la convivència humana, demana als governs polítiques valentes i urgents, que en molts casos no es fan. I, sobretot, exigeix disposar de molts més recursos financers. És lògic que s’hagi obert arreu un fort debat fiscal que està provocant enfrontaments polítics davant la incomprensió dels ciutadans, i que marcarà els colors de l'etapa en què entren les nostres societats. Voldria exposar, molt simplificades, unes quantes idees al respecte, centrades sobretot en Espanya, Catalunya i la UE.