Menotti, Bilardo i Scaloni. Evidentment, el Mundial porta el nom de Leo Messi. També de Dibu. Però darrere de tot hi ha un lideratge silenciós del tècnic que va agafar la selecció fa quatre anys, de manera interina, i ha aconseguit que per fi Messi aixequi la Copa del Món. Scaloni, sense escarafalls, sense verborrea buida, sense discursos imposats, ha aconseguit crear un grup unit. I futbolísticament ha construït un equip que ha anat de menys a més, tot i la càrrega emocional que duien a sobre els jugadors: el pes de tot un país, les comparacions incessants amb Maradona.

Diumenge s’acaba el Mundial de Qatar i, justícia poètica, la clausura coincideix amb la crisi del Qatargate a la UE. Per si algú tenia dubtes dels mètodes dels poderosos d’aquest emirat, cada cop està més clar: reinen l’or i la insolència, que ajunta els diners amb el menyspreu i la utilització de les persones. Si hi havia ombres sobre l’adjudicació del Mundial a Qatar, cada cop és més evident l’estil marca de la casa. 

Ja ens donava prou confiança, el Parlament Europeu, per a sobre afegir-hi el Qatargate, pocs dies abans que s’acabi aquesta infàmia de Mundial que no ha escandalitzat prou i s’ha seguit i realitzat sense complicacions. Perquè el futbol no es barreja amb política. Perquè encara hi ha persones que es pensen que, si ho diuen, no passa. I encara no s’han assabentat que tot és política i no tot és futbol. És tan tristíssim l’ordre de prioritats, que el somni de fer un món més suportable s’esvaeix permanentment. Tot i que la bona notícia sigui que els corruptes no sempre se’n surten. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que ha anunciat canvis per lluitar contra la corrupció, també ha dit que "sempre hi haurà algú que creu que val la pena jugar-se-la per una bossa de diners, i és essencial que aquestes persones entenguin que se les enxamparà". És evident que les lluites contra la corrupció no són prou efectives per evitar que la cobdícia s’apoderi de determinades persones. També ho és que, moltes vegades, denunciar casos de corrupció té unes conseqüències més nefastes per a la persona que denuncia que per a la que és corrupta. La defensa de determinats interessos acaba passant per sobre com una piconadora pels valors que haurien de prevaldre socialment. Però aquests valors són només fum que s’escampa en determinades ocasions per, un cop esvaït, ensenyar-nos que els que s’acaben imposant no tenen res a veure amb el que, pretesament, volem convertir en les guies per a la humanitat. La hipocresia i el cinisme prevalen. Sempre hi haurà algú que recordarà què dona més rèdit econòmic.

No puc veure el futbol. No és una aversió visceral com la que tinc cap al toreig, sinó intolerància induïda per l’empatx. I per una degeneració que ha acabat per acceptar la mort com si fos inevitable. En els toros se celebra la tortura animal en nom de l’art. La fiesta, en diuen. El futbol, la festa global contemporània, ha incorporat la tragèdia humana com a dany col·lateral. A hores d’ara tothom sap que el treball esclau, a més de 50 graus, no era un risc sobrevingut. Ja ningú parla, però, de les 6.500 ànimes que planen sobre els equipaments del Mundial de la vergonya. Cementiris profans que, segons el web del sarau, són un “homenatge als beduïns” o encarnen “el valor de la constància”. La hipocresia no és, ja em perdonareu, patrimoni dels qatarians. Cadàvers a banda, la cantarella dels valors del futbol és universal. Tenacitat, concentració, sacrifici… són compartits amb l’atletisme, la dansa o els escacs. En aquestes disciplines no sovintegen, en canvi, les batusses entre els professionals ni les destrosses dels aficionats. No són habituals els càntics racistes o les actituds homòfobes. “En el club no hay maricones”, van dir-li a un periodista esportiu que va sortir de l’armari i no creia ser un espècimen únic. No parlo de Qatar, sinó de la pell de brau. Divisió d’Honor.

La participació d'Espanya al Mundial de Qatar haurà sigut més breu que qualsevol de les columnes de Mariano Rajoy a El Debate. I això que en l'última, de només dos paràgrafs, es permet el luxe de dedicar-ne un a acomiadar-se dels lectors. Pressionats per l'espai, els periodistes hem viscut amb admiració la capacitat de condensar el missatge de l'expresident espanyol. És cert que sovint ha recorregut a obvietats. El títol mateix de la seva columna és tota una declaració d'intencions -"Així va ser (o no)- . "S'ha acabat el Mundial per a Espanya. Hem quedat eliminats i serà el Marroc qui jugui els quarts de final", no seria l'opinió més arriscada sobre el paper de la selecció de Luis Enrique, però és un digne final per a algú que ha convertit en tema de conversa expressions com ara "Alemanya és Alemanya" o "el Japó és el Japó". I aquí entra la segona virtut d'aquest registrador de la propietat que un dia va somiar en gran fins a arribar a ser columnista del Mundial: el que explica s'entén. No cal anar a buscar segones lectures. "Les coses són com són", escriu per exemple aquest dimarts, i no és la primera vegada que ho fa servir (en quatre cròniques que ha fet).

Quan el 16 de maig del 2022 Jake Daniels va afirmar-se gai en una entrevista a Sky Sport era la primera sortida de l'armari d'un futbolista en actiu a Europa des del 1990. En aquest context, veure la selecció alemanya tapar-se la boca a Qatar en defensa dels drets LGTBI, com a lesbiana us ho dic, m'ofèn. Com m'ofèn veure Penélope Cruz tallant-se el serrell com si estigués a la pelu en defensa de la llibertat de les dones iranianes. La defensa d'una causa justa, penso, bé mereix una esquilada, una mica de risc ni que sigui estètic, un no depilar-se el bigoti, un sortir a les fotos sense maquillatge, però també sense bòtox, amigues, també sense bòtox.

Durant les últimes setmanes hem escrit i parlat molt als mitjans sobre les misèries de Qatar i la FIFA. Hi ha opinadors decidits a no parlar de l’infame Mundial –a partir d’ara aquests conceptes aniran junts en aquestes pàgines– i la infame FIFA –també són paraules indissociables a partir d’ara–; d’altres periodistes han decidit fer una mirada crítica al que succeeixi, i hi ha un tercer grup als quals tot això dels drets i les llibertats fonamentals els deixa bastant freds. Tothom es posiciona. Menys els mateixos actors implicats. Unes quantes federacions van apostar pel simbolisme de lluir el braçalet reivindicatiu One love, però així que hi ha hagut l’amenaça d’aplicar sancions disciplinàries (una groga per al capità) s’han fet enrere.

En els últims dies diversos artistes han rebutjat actuar al Mundial de Qatar a causa de les vulneracions dels drets humans al país. Hi ha un cantant, però, que no ha tingut cap problema en participar en l'esdeveniment esportiu: Maluma. A més d'acceptar la invitació de Qatar, el colombià sembla que no està disposat a acceptar crítiques per actuar en un país que no respecta els drets humans. Ho ha deixat clar abandonant una entrevista a mitges arran d'una pregunta sobre aquesta qüestió.

Després de setmanes de rumors, Shakira ha fet sortir de dubtes els seus fans: no actuarà al Mundial de futbol de Qatar. L'entorn de la cantant colombiana ho ha confirmat a l'agència Efe. A més, l'equip de Shakira ha remarcat que tot el que s'ha publicat fins ara sobre una suposada participació de la cantant en alguna cerimònia del polèmic Mundial s'ha basat en rumors i en informacions no oficials. Així doncs, la colombiana no apareixerà ni a la inauguració de l'esdeveniment esportiu, que arrenca diumenge, ni en cap altre moment de la cita.

Entre Dinamarca i Qatar hi ha 5.000 quilòmetres i dos segles de distància, però això no va ser obstacle perquè Iván Guerrero, un jove argentí enamorat del bàsquet, fes el viatge de la seva vida per convertir-se en el seleccionador qatarià de l’equip de bàsquet femení. “Feia dos anys que estava treballant a Dinamarca com a entrenador de bàsquet. El passat mes de gener estava de viatge a Grècia i el meu agent em va trucar per oferir-me aquesta possibilitat. Després de tot un procés de selecció que es va allargar durant un mes, em van seleccionar. L’únic problema era l’edat, ja que només tinc 28 anys, però al final em van escollir”, explica a l’ARA. El 28 de febrer va signar el seu contracte i el 10 de març va arribar a Qatar.

No és que esperi que la cultura del futbol, basada en una vintena d’homes en calça curta perseguint un objecte rodant, sigui l’encarnació dels valors fonamentals del nostre sistema democràtic, però la celebració del Mundial a Qatar traspassa tots els límits i demostra la manca d’escrúpols, ètica i vergonya del poder descomunal d’aquest esport i les seves organitzacions. Exactament igual que quan el Barça duia el nom del país àrab a la samarreta, exactament igual que quan es va disputar la Supercopa a l’Aràbia Saudita. Es demostra així que l’entreteniment, lluny de ser una inofensiva manera de passar el temps, es pot convertir en un instrument útil i eficaç a l’hora de minar els pilars més sòlids de les societats obertes. 

Existeix el karma? El destí? No en tinc ni idea, la veritat. Però si existeix ha impactat de ple en Joseph Blatter. Sempre m’ha semblat fascinant, la figura d'aquest suís. Durant anys va ser el president de la FIFA, un dels homes més poderosos del món de l’esport. I la seva caiguda va ben lligada amb el Mundial de Qatar... quan ell estava en contra del Mundial de Qatar. Blatter, el menut suís que sempre explicava el món com si fos un partit de futbol, amb frases com "nosaltres no fem faltes per darrere" com a eufemisme de la corrupció, o "soc com Messi" per referir-se a la seva alçada, volia que aquest Mundial de l’any 2022 fos als Estats Units. Penseu-hi, té tot el sentit: si voleu potenciar un mercat que doni diners, per qui apostaríeu? Blatter no preferia els Estats Units sobre Qatar per qüestions de drets humans. Els preferia per cuidar el seu negoci. Sabia que un Mundial a Qatar plantejava un calendari que molestaria els clubs i els jugadors, que seria a un país on després del Mundial no es cuidaria un mercat que generi ingressos i que provocaria moltes queixes. Ell volia els Estats Units, que finalment serà la seu d'aquí quatre anys juntament amb Mèxic i el Canadà, perquè per població i estructura seguirà donant diners un cop el torneig s'acabi. Els Estats Units s’estan sumant al negoci del futbol. I per a la FIFA significa soroll de dòlars a la butxaca.

Té tota la raó del món el senyor Khalid Salman, exjugador de la selecció nacional de futbol qatariana i ambaixador del Mundial de Qatar quan, en declaracions a un mitjà de comunicació alemany, assegura que els “homosexuals” patim un “mal mental”, vaja, que estem bojos o, millor dit, boges.

A les portes del Mundial de futbol de Qatar, que arrencarà el 20 de novembre, no cessen els exemples que recorden que l'esdeveniment esportiu més important de l'any se celebrarà en una dictadura que, entre altres vulneracions de drets, discrimina les dones i persegueix penalment el col·lectiu LGTBI. Aquest cop la polèmica gira entorn de l'ambaixador del Mundial i exfutbolista internacional qatarià Khalid Salman, que ha qualificat l'homosexualitat de "dany mental" en una entrevista per a un documental a la televisió pública alemanya ZDF.

Michel Platini, detingut aquest dimarts en el marc d'un cas de presumpta corrupció al Mundial de Qatar 2022, ha sigut posat en llibertat després de declarar durant més de 15 hores. El seu advocat, William Bourdon, ha dit que la detenció de l'expresident de la UEFA havia sigut "injusta i desproporcionada", i ha explicat que el seu client ha sigut posat en llibertat sense càrrecs.