L'entrenador de futbol Manolo Preciado va morir d'un atac de cor als 54 anys a València, on era en espera de ser presentat com a nou tècnic del Vila-real. El tècnic cantàbric va fer-se com a jugador al Racing de Santander i va viure els seus millors anys a l'Sporting, on va aconseguir l'ascens a Primera amb l'equip asturià, del qual va ocupar la banqueta durant sis temporades (2006-2012) fins que en va ser destituït el mateix 2012, a causa dels mals resultats.

Estanislau Basora, un dels jugadors més destacats del Barça de les Cinc Copes, va morir el març del 2012 a Las Palmas de Gran Canaria després de patir un infart. Basora era considerat un dels millors extrems del món entre els anys quaranta i la dècada dels cinquanta. Basora va formar part de la mítica davantera de la temporada 1952/53 que va cantar Joan Manuel Serrat, juntament amb César, Kubala, Moreno i Manchón.

L'expresident de la República italiana, Oscar Luigi Scalfaro, que va ocupar el càrrec durant set anys (1992-1999) va morir als 93 anys. Durant el seu govern va viure l'ofensiva de la Cosa Nostra, la màfia siciliana, amb els atemptats als jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino (1992). També se l'ha qualificat com un "defensor rigorós de la moral catòlica" i s'ha recordat com l'any 1950 va denunciar a una dona vestida amb una camiseta de tirants per considerar que vestia de manera "ofensiva i indigna".

L'opositor cubà Oswaldo Payá, un dels més destacats líders de la dissidència interna de l'illa, va morir a causa d'accident de trànsit a la província oriental de Granma. Va ser el promotor de l'anomenat 'Projecte Varela', que va presentar al Parlament cubà el 2002 amb l'aval de milers de signatures i en el qual proposava un referèndum per a una transició democràtica i pacífica a l'illa. L'accident en què va morir va acabar portant a judici, i a una condemna de presó, d'un membre de els Noves Generacions del PP, que conduïa el vehicle en què anava Payá.

El president de la Federació d'Organitzacions Empresarials de Girona va morir asfixiat per la mordassa que li van posar els lladres que van assaltar casa seva el passat 19 de novembre. L'empresari, propietari de diversos hotels a la Costa Brava, era una institució entre l'empresariat gironí. La seva mort va causar una gran commoció i la Generalitat li va atorgar una medalla a títol pòstum.

El 22 de gener va morir Ricardo Fisas a l'edat de 83 anys, després de patir un accident de trànsit als Túnels de Vallvidrera. Fisas, que havia estat directiu d'empreses com Nestlé o Wrigley, es va trobar l'any 1979 a l'atur amb 50 anys. Gràcies a la indemnització que va rebre i l'atur va fundar del no res una empresa de cosmètics. El seu instint empresarial va fer créixer l'empresa, Natura Bissé, que ja és present a 30 països i és una de les marques de luxe més importants dels Estats Units facturant 34 milions d'euros anuals.

Fabià Estapé va morir l'1 de febrer a Lleó, on vivia amb la família. Professor d'Història de l'Economia a la Universitat de Barcelona des de 1954, va arribar a ser-ne rector en dues ocasions. Allà va ensenyar a diverses generacions d'economistes i va difondre a Espanya l'obra de grans economistes com J. Schumpeter i l'anomenada escola històrica i institucionalista. Gran admirador de l'obra d'Ildefons Cerdà, va rebre la Legió d'Honor francesa i la Creu de Sant Jordi, al mateix temps que es va fer molt popular gràcies a les seves intervencions a El Matí de Catalunya Ràdio, on tenia una secció anomenada 'Les lliçons d'economia recreativa'.

De Puig era un militant històric del socialisme català, i un dels fundadors del PSC, ja que provenia de la històrica Convergència Socialista de Catalunya, fins que va confluir en el congrés dels socialistes catalans del PSC i del PSC-PSOE. Va ser diputat socialista del 1979 al 2000, i senador fins al febrer del 2011, en què va renunciar al càrrec. Els socialistes catalans van destacar la seva figura com a "referent del catalanisme".

Manuel Fraga va morir als 89 anys només tres mesos després d'abandonar la seva activitat política. Va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre amb el Partit Popular, del qual va ser-ne el president fundador. Fraga va tenir una llarguíssima trajectòria política que va arrancar amb el règim franquista i que el va portar, amb la restitució de la democràcia, a ser una dels pares de la Constitució, a fundar Alianza Popular i a ser president de la Xunta de Galícia, entre altres càrrecs.

L'històric dirigent del Partido Comunista de España (PCE), Santiago Carrillo, va ser una de les figures clau del comunisme espanyol des de la Segona Reoública Espanyola fins el final de la Transició. Va combatre en la Guerra Civil Espanyola amb el bàndol republicà i va ser una de les figures més rellevants de la oposició al franquisme, així com també, el seu paper durant la Transició. Va ser Secretari General del partit Comunista d'Espanya des de 1960 fins al 1982.

@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } L'expresident del Congrés i un dels pares de la Constitució, Gregorio Peces-Barba, va ser un polític, jurista i catedràtic, amb una llarga relació amb el PSOE i amb la Universitat Carlos III de Madrid. Es va afiliar al Partit Socialista el 1972, del que va ser diputat durant anys i fins i tot president del Congrés durant una legislatura, del 1982 al 1986.

Tony Leblanc (Madrid, 1922-Villaviciosa de Odón, 2012) va enllaçar comèdies i comèdies al llarg de dues dècades. Encarnava el trampós entranyable, el galant divertit, l'eixerit sentimental... Va treballar amb els principals directors de l'època en cintes lleugeres com 'Historias de la radio' de Saenz de Herdia, 'El tigre de Chamberí' de Pedro Luís Ramírez, 'Los tramposos' de Pedro Lazaga o 'Las chicas de la Cruz Roja' de Rafael J. Salvia. El 1975 va deixar els escenaris: estava cansat. Un accident de cotxe el 1983 el va deixar en una cadira de rodes i el va obligar a passar per 30 operacions. es va dedicar a escriure. El 1998 Santiago Segura el va fitxar per ser el pare de Torrente. Va recuperar miraculosament el somriure i la salut.

Nascut a Barcelona l'11 de març del 1937, Carlos Larrañaga va començar a actuar als 4 anys, a la pel·lícula 'Alma de Dios', d'Ignacio F. Iquino. Viva envoltat d'actors. Era fill de Pedro Larrañaga i María Fernanda, i germà d'Amparo Rivelles. La seva carrera va ser ininterrompuda d'ençà que era un nen, i va treballar amb directors de cinema com ara Juan de Orduña, Fernando Fernán Gómez i José Luis Garci. A Cuba, on va viure uns anys, va tenir el primer contacte amb la televisió, un mitjà que anys després el faria molt popular a Espanya, sobretot quan als anys 90 va protagonitzar la sèrie 'Farmacia de guardia'. El gran paper de Larrañaga li va donar Fernando Ferán-Gómez a 'El extraño viaje' (1964), una de les millors pel·lícules del cinema espanyol, i alhora un retrat esperpèntic del país.

Nora Ephron va morir al seu estimat Nova York als 71 anys. Ephron va ser la guionista i directora de comèdies tan cèlebres com 'Quan en Harry va trobar la Sally', 'Tens un e-mail' o 'Alguna cosa per recordar'. Ephron, moltes vegades, escrivia el que vivia. Quan el seu segon marit, el famós periodista Carl Bernstein, li va fer el salt, ella es va venjar amb una novel·la autobiogràfica: 'Després de l'amor' (Columna). Al final del llibre 'I Remember Nothing', que va escriure quan ja se li havia diagnosticat la leucèmia, va fer una llista de coses que enyorarà de la vida: els fills, el tercer marit, la primavera, la tardor, el Central Park, llegir al llit, sopar amb amics, París. El seu darrer llibre, traduït al català, va ser 'El coll no enganya'. Tota una declaració.

La veu de Lucio Dalla ha acompanyat els italians en els últims 40 anys, des d'aquell festival de San Remo del 1971 en què va cantar '4/3/1943', una cançó que tot Itàlia coneix com a 'Gesù bambino'. Nascut a Bolonya el 4 de març del 1943, va ser abans clarinetista que cantant, i amant del jazz abans que de la cançó melòdica.

Gore Vidal (West Point, 1925- Hollywood Hills, 2012), que es veia a ell mateix com l'últim espècimen d'una raça, va publicar unes 25 novel·les, dues memòries i diversos volums d'assajos magistrals, a més d'obres de teatre, drames televisius i guions. I sempre podies comptar amb ell per treure's del barret un aforisme o un agut comentari crític sobre la política exterior els Estats Units.

@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } 'La Dama del poncho rojo', la Chamana, La Vargas, l'autora de 'Macorina', la veu trencada dels desafavorits, cantant transgressora, l'amiga íntima de Frida Kahlo i Diego Rivera, noia Almodóvar, 'La Llorona'... A Chavela Vargas (Costa Rica, 1919 - Cuernavaca, 2012) només li calia obrir els braços i començar a cantar per encongir el cor de tot un auditori i acompanyar-los amb la seva vida llegendària i excessiva. “Quan canto, els que m’escolten senten. I ploren perquè s’adonen que encara són capaços de sentir. Malgrat els mals del món. Senten goig, tristesa, nostàlgia. Reben el que els vull dir i d’alguna manera, a la seva manera, ho entenen”, havia dit la cantant. Chavela Vargas es va fer nom propi dins el panorama de la cançó mexicana, ple de grans figures femenines, despullant les ranxeres dels 'mariachis' i anant al moll de l'os de la seva càrrega emotiva. L'èxit de Chavela arreu del món va ser tardà però no va tenir aturador. L'alcoholisme la va apartar dels escenaris a la dècada a finals dels anys 70, però qua va tornar, el 1991, es va fer sentir amb força, a més de Mèxic, on era una figura molt estimada, a l'Estat, gràcies a la gran amistat que la va unir al cineasta Pedro Almódovar, a l'Olympia de París i al Carnegie Hall de Nova York.

'Spicks and Specks', 'New York mining disaster 1941', 'Massachusetts', 'To love somebody', 'How can you mend a broken heart?'... Amb cançons com aquestes, els Bee Gees van començar a forjar la seva llegenda abans de convertir-se amb els reis de les pistes de ball amb 'Stayin' alive', el tema amb què John Travolta va encendre les adolescents d'arreu del món a 'Febre del dissabte nit'. El 20 de maig es va apagar, amb la mort de Robin Gibb a causa del càncer, una part de l'esplendor del grup, que el 2003 ja havia perdut el seu germà bessó, Maurice. Robin Gibb (l'illa de Man el 22 de desembre del 1949- Londres, 2012) i el seu germans van sobreviure a la fi de la música disco tornant al pop i i component èxits per a Barbra Streisand, Dolly Parton, Diana Ross i Celine Dion, entre altres. L'últim treball de Robin va ser 'The Titanic requiem', un homenatge clàssic a les víctimes del Titanic compost amb el seu fill Robin John.

"Quan la gent em pregunta si em produeix plaer la idea que algú es fixi en els meus edificis en el futur, els dic que aquesta persona també s'esvairà. Tot té un començament i un final. Tu. Jo. L'arquitectura. Hem d'intentar fer-ho tan bé com puguem, però no deixar de ser modestos. Res perviu durant molt temps", va dir l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, el darrer pioner de l'arquitectura moderna, i l'arquitecte que va imaginar el futur del Brasil sense perdre de vista les seves arrels. L'autor de Brasília, que va morir als 104, va suavitzar el rigor de l'arquitectura racionalista amb les corbes sensuals del paisatge brasiler –i de les dones brasileres, com va li agradava recordar. Al llarg de set dècades, Niemeyer, que va ser deixeble de Le Corbusier i va ser guardonat amb el Premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, va forjar un llegat de més de 700 obres al llarg de set dècades de dedicació a l'arquitectura. Home compromès amb el seu país, es ha haver d'exiliar a París als anys 60. Va construir la seu del Partit Comunista a París. Va regalar el projecte del Centre Cultural Internacional Oscar Niemeyer a Avilés, el seu únic projecte a l'Estat, després que li fos concedit el Premi Príncep d'Astúries de les Arts.

"No em refio de les meves obres, no em refio dels altres. Un passa el temps, la vida, inventant un llenguatge. Vull parlar als altres homes, ensenyant-los objectes fets en nom de la llibertat, de l'amor, de l'esperança. Quan aquests objectes han sigut cuidats per l'experiència adquirida dia a dia a la vida, per determinar una forma d'expressió, es descobreix, de sobte, que el seu llenguatge no és apte, o pitjor fins i tot, no és intel·ligible", va dir l'escultor valencià Andreu Alfaro (València, 1929-2012). Les seves obres, com el 'Monument a Ausiàs March', a Gandia; 'Monument a la dona treballadora, a Terrassa'; i 'Ones', al Port de Barcelona, estan dotades d'una força vital i optimista que reflecteixen, a la vegada, el seu compromís polític i el seu afany experimental. A banda de la seva trajectòria artística, reconeguda internacionalment, va ser un dels impulsors de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM).