Cap on va el món? Cap on van les relacions internacionals?

La guerra a l'Iran ha encès alarmes sobre el paper de les plataformes d'apostes en relació amb l'administració dels Estats Units i l'entorn del president Donald Trump. Segons diversos mitjans nord-americans, comptes anònims creats poc abans de les intervencions militars a l'Iran i Veneçuela han fet créixer les sospites sobre un possible ús d'informació privilegiada –o, fins i tot, classificada com a confidencial– per part de membres del govern o d'aliats i familiars de Trump.

El 2 d'abril del 2025 Donald Trump anunciava des del Jardí de les Roses de la Casa Blanca una llista d'aranzels "recíprocs" per a diferents països d'arreu del món i obria la porta de bat a bat a una guerra comercial sense precedents. El caos i la incertesa s'apoderaven de les relacions comercials per uns aranzels que oscil·laven entre el 10% i el 50%, i que en el cas de la Unió Europea se situaven en el 20%. Durant dotze mesos, el xoc comercial ha travessat diferents fases, l'última marcada per la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de declarar il·legal gran part d'aquella decisió. Això sí, ha deixat empremta en les relacions comercials, com a mínim amb Espanya, sobretot pel que fa a les exportacions.

L'abast de les conseqüències de la guerra a l'Iran són encara imprevisibles. L'atac conjunt d'Israel i els Estats Units contra la República Islàmica del 28 de febrer, i la reactivació de l'ofensiva de Tel-Aviv al Líban, han deixat milers de víctimes mortals, han incendiat l'Orient Mitjà i han provocat un terratrèmol en l'economia mundial. Però com hem arribat fins aquí? Per què els EUA s'han embrancat en un conflicte que fa gairebé sis setmanes que dura? I sobretot: en quin moment Trump va decidir que era una bona idea?

Al final, aquesta nit, Donald Trump no ha acabat amb “tota una civilització”, perquè l’Iran i els Estats Units s’han donat quinze dies més de coll. Trump ha trobat una sortida temporal d’aquesta guerra sense un objectiu clar i l'Iran ha resistit i ha posat les seves condicions sobre la taula. Tots han perdut, de fet, tots hem perdut, però Trump i els aiatol·làs diran que han guanyat. El que continua anant a la seva és Israel, que ja ha dit que no se sent concernida per aquest alto el foc de dues setmanes i que continuarà atacant el sud del Líban. En tot cas, aquest matí tenim motius per respirar una mica alleugerits. I si hi volen posar un punt de reflexió, no es perdin aquest article del professor de filosofia Ferran Sáez Mateu, titulat “Trump: com hem arribat a això?”, en què explica com és que la gent el vota. “Molts votants prenen una decisió en funció de qui creuen que són o de quines amenaces subjectives perceben”. 

Donald Trump ha protagonitzat un altre moment TACO. Així és com es coneix en l'argot polític i mediàtic dels Estats Units la tendència del president a arronsar-se en l'últim moment: Trump Always Chikens Out, que es podria traduir com Trump sempre acaba fent el gallina (o sempre s'acollona). Però, tot i que de moments TACO ja n'hi ha hagut uns quants, el d'aquesta passada matinada ha estat de proporcions èpiques. Dimarts Trump havia anunciat que una civilització podria morir aquella nit si l'Iran no reobria immediatament l'estret d'Ormuz. Fins i tot havia posat hora: les vuit del vespre als Estats Units, les dues de la matinada a Catalunya. Però, tal com ha llançat l'amenaça, Trump també se n'ha desdit a cop de post i ha anunciat per sorpresa una treva de 15 dies per negociar amb Teheran sota els auspicis del Pakistan.

Els mercats ja han reaccionat a l'anunci de l'alto el foc entre els EUA i l'Iran, que inclou la reobertura de l'estret d'Ormuz, per on circula el 20% del petroli i del gas natural que es consumeix al món. Les principals borses de l'Àsia han guiat la tendència en verd d'aquesta última sessió, una tendència que després han continuat les borses europees i nord-americanes.

L'ésser humà ha fet un pas més en la seva exploració a la Lluna. Un nou salt endavant per descobrir la cara oculta de l'astre. La fita espacial de la nau Artemis II de la NASA, amb un grup d'humans situant-se a una distància rècord de la Terra –a 406.771 quilòmetres de distància–, ha coincidit amb un moment fosc a la Terra mateixa, també amb els Estats Units com a protagonistes. El president que pot treure pit de l'assoliment lunar és el mateix que ha amenaçat la humanitat amb la destrucció, no d'un règim dictatorial religiós sinó d'"una civilització sencera". En aquest cas, el nom sí que fa la cosa i evidencia la mentalitat d'un Donald Trump que actua com un bàrbar anunciant la fi d'una "civilització".

Quan aquest article aparegui imprès ja sabrem si “tota una civilització” haurà mort “aquesta nit”. Al cap i a la fi, si Déu va fer el món en set dies, què podria impedir que el millor president que mai hagi vist la Terra des de l’aparició de l’Home esborrés l’Iran i els seus milers d'anys d’història en una sola nit? La capacitat de Trump de convertir en merda tot el que toca és esgotadora, de dia i de nit.

"Open the fuckin' strait, you crazy bastards, or you'll be living in hell!" ("Obriu el fotut estret, bojos malparits, o viureu l’infern!"). Aquesta delicada, diplomàtica frase la va escriure el president Trump diumenge a la seva xarxa, Truth Social, segurament amb la intenció de desescalar el conflicte i arribar a un acord cordial i pacífic. Bromes a banda, com hem arribat a això? Tot i que la pregunta sembla senzilla, en realitat és enganyosa, degut al caràcter evident de la resposta: hem arribat fins aquí perquè una majoria ben clara dels nord-americans van votar Trump sabent a la perfecció què estaven fent. En conseqüència, la qüestió és una altra, i resulta un pèl incòmoda: ¿per què molts van votar un personatge que, com en el cas de nombrosos llatinoamericans, anava en contra dels seus interessos d'una manera clara, explícita, sense ambigüitats? 

Avui és un d’aquells dies en què no tens temps ni de situar-te. Estem pendents de l’Iran, perquè Trump sembla decidit a no donar més ultimàtums. Ahir va dir: “Podem destruir l’Iran en una nit, i aquesta nit pot ser demà”, o sigui, aquesta pròxima matinada. Aquest cop pot anar de debò, perquè això dels ultimàtums prorrogats comença a ser la riota i perquè el llenguatge barroer que Trump ha fet servir aquests dies mostra més desesperació que capacitat d’intimidar el règim dels aiatol·làs, i això encara el fa més perillós. Si la seva amenaça es compleix, les conseqüències poden ser catastròfiques, gairebé inimaginables, més enllà de les morts, dels crims de guerra que cometrà i de l'economia mundial saltant també pels aires.

Els partidaris del trumpisme i del moviment MAGA (aquí mateix no ens en falten) ho tenen de cada dia una mica més complicat per mantenir la seva postura. Segons ells, tant Trump com els joves lleons del seu govern (Hegseth, Rubio, Vance) representen una elit avançada, que de cap manera pot ser reduïda a les crítiques i les caricatures d'esquerranosos i progres, sempre despistats i caducs. Aquests capitostos de la nova dreta americana han seguit, amb èxit acadèmic, severs plans d'estudis en universitats prestigioses, manegen informació que els ciutadans comuns no podem ni somiar, tenen una visió geopolítica àmplia i sofisticada, i segueixen un pla ben dissenyat per acabar amb el vell ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda per instaurar-ne un de nou. Així de grans, d'ambicioses i d'impressionants són les metes a les quals es proposen d'arribar els nous líders del món, que a més són uns tios irònics, divertits, cool i políticament incorrectes. Aquest és el dibuix que, a grans trets, en fan els seus defensors. Els passa que, com sempre que algú planteja una veritable revolució i capgira de debò l'ordre establert, molts no ho saben comprendre.

Donald Trump ha deixat clar aquest dissabte que manté l'ultimàtum que va imposar la setmana passada a l'Iran i ha recordat que dilluns és la data límit per arribar a un acord que posi fi a la guerra o perquè Teheran deixi de bloquejar l'estret d'Ormuz. "¿Recordeu quan vaig donar 10 dies a l'Iran per tancar un acord o reobrir l'estret d'Ormuz? El temps s'acaba: falten 48 hores abans que es desfermi l'infern sobre ells. Glòria a Déu!", ha escrit el president estatunidenc a Truth Social.

Diuen que Nabokov deia als seus estudiants el següent: "No infleu d’eloqüència la ignorància". Com és evident, Trump no hauria anat a classe. Mai un president dels Estats Units havia provocat tanta estupefacció als mercats, als socis, als enemics i al seu propi electorat. Les seves declaracions contradictòries provoquen moviments erràtics a les borses i van acabant la paciència dels socis tradicionals, als quals va insultant de manera frívola i pueril. Als insults als socis que no es deixen arrossegar a una guerra per a la qual ningú no els va consultar se sumen les amenaces de pinxo de barri com les d’enviar la civilització persa a l’edat de pedra, exactament d’allà on sembla que arribi mentalment el president de la gran superpotència. Tampoc s’ha estalviat l’amenaça de sortir de l’OTAN, tot i que la decisió depèn teòricament del Congrés dels EUA.

Des que Pete Hegseth va ser nomenat secretari de Defensa dels Estats Units, un nom que després canviaria a secretari de Guerra, ha destituït més d'una dotzena d'alts càrrecs militars, entre els quals diversos generals de quatre estrelles. L'últim cas s'ha produït aquest mateix divendres, quan Hegseth ha forçat la jubilació anticipada del cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, Randy George, just en plena guerra de l'Iran. Però és que la purga de Trump i Hegseth a l'exèrcit ve de molt abans, del principi del seu mandat, de manera que han acabat configurant una cúpula militar a mida.

Després d'adreçar-se a la nació per demanar més temps i paciència per acabar la guerra contra l'Iran, Donald Trump mira ara al Congrés per demanar més diners. La Casa Blanca ha presentat aquest divendres un pressupost per gastar 1,5 bilions de dòlars en defensa el 2027. Si s'aprova, es tractaria de la partida més alta de la història moderna, amb un augment del 40% respecte als comptes d'aquest any. Tot i que el paquet no està directament vinculat amb el conflicte a l'Orient Mitjà, coincideix amb el primer mes de guerra. Es calcula que només les primeres 100 hores de campanya –que va començar el 28 de febrer– Washington havia gastat un mínim de 3.700 milions de dòlars, és a dir, uns 888 milions de dòlars cada dia.

Començo una mica lluny, però la cosa va de Trump... Manuel Azaña va ser la figura política espanyola més vilipendiada i odiada per la dreta durant els anys republicans. Simbolitzava les reformes progressistes i l'anticlericalisme. No era, ni de bon tros, un radical, però el pintaven com si ho fos. Com a cap de govern i president, va ser l'objectiu principal de la propaganda conservadora, que el considerava l’últim responsable de la "destrucció" de l'ordre tradicional, és a dir, de la desigualtat secular a favor d’uns pocs. Fa uns anys, en una operació de reescriptura, alguns ideòlegs i publicistes fatxes van voler apropiar-se l’Azaña patriòtic, deixant en segon terme el progressisme que tant havien blasmat els seus pares i avis intel·lectuals. Es tractava, així, de desacreditar Zapatero i Sánchez, uns suposats antipatriotes que buscaven resoldre el sempitern desencaix de Catalunya. Per fortuna, la reescriptura de la història té els seus límits.

És veritat que a Europa li ha anat molt bé tenir externalitzada bona part de la seva defensa en els pressupostos dels Estats Units, però Trump podria reservar-se el paper d’ofès per a una causa millor. Perquè fa dècades que la seguretat dels EUA s’ha defensat des de les bases americanes repartides per tot Europa. I perquè un 65% de les comandes europees d’equips de defensa es fan a empreses nord-americanes, i això són milers de milions que han entrat a la caixa americana i que provenen dels pressupostos europeus des de fa dècades.

Donald Trump recull el guant de l'extrema dreta espanyola i fica cullerada en la polèmica per l'eutanàsia a Noelia Castillo, la noia de 25 anys que dijous passat, després d'una llarga batalla judicial, va aconseguir la mort assistida en un centre sociosanitari de Sant Pere de Ribes. Segons publica el New York Post, l'administració nord-americana ha obert una investigació sobre el cas davant la sospita que Espanya hagi incorregut en "fallades" en "matèria de drets humans".

Vladímir Putin ha llançat la seva ofensiva de primavera a Ucraïna. Aprofitant un març sec després d'un hivern brutal, l'exèrcit rus ha intensificat els atacs contra les últimes grans ciutats del Donbàs sota control ucraïnès, Sloviansk i Kramatorsk, amb operacions d'assalt que han superat els 600 atacs en quatre dies i batallons de fins a 500 soldats. L'objectiu és evident: conquerir el que els militars anomenen el cinturó de fortaleses de Donetsk abans que la via diplomàtica, si mai arriba, congeli el mapa del conflicte.