30/04/2016

El dia de la (pitjor) mare (del món)

3 min
El dia de la (pitjor) mare (del món)

No he celebrat mai el dia de la mare, tampoc el del pare, i és una llàstima. És un dia fantàstic perquè els MEC i la resta de la societat prengui consciència del que representa ser a la cua d’hisenda, mentre penso en el menú del sopar i alhora el pare de les criatures i servidora decidim qui va a la reunió de l’esplai. Però, al mateix temps, també em rebenta. Intentaré explicar el perquè i aportar una solució.

Estereotips i realitat

Els dies de la mare i el del pare són avorrits i cursis, i tal com estan plantejats només serveixen per seguir fent terrorisme amb els estereotips. Per continuar fomentant la idea absurda que ser progenitor és una font eterna d’imatges retocades amb mil filtres ensucrats. Exercir de progenitor és font de felicitat, només faltaria, però també de neguit, de nervis, de tristesa, de frustració i d’estrès. És lleig tot el que dic, sí, però real. No totes les arrugues que he guanyat són producte dels acudits que m’expliquen els MEC... Per sort, la felicitat, la de debò, aquella que s’assaboreix en petites dosis, la que deixa un pòsit profund, guanya. A mi ser progenitora m’agrada, però, coi, em rebenta que em prenguin per idiota.

I posats a tocar els nassos, tampoc estic d’acord que celebrem el dia del progenitor i el de la progenitora per separat. ¿No ens passem el dia reivindicant que la implicació hauria de ser la mateixa? Malgrat que, al principi, el paper de progenitora té uns condicionants i unes necessitats biològiques específiques, tractar-ho per separat ens indica que hem vingut al món amb missions molt diferents. I perdó, però no.

Al mateix temps és un dia d’una realitat esfereïdora. Presumim de ser una societat mediterrània, en què la família té un pes fonamental, però a l’hora de la veritat els progenitors rebem gairebé tan poca ajuda real com els autontos, perdó, els autònoms. Gairebé. Necessitem protecció, com l’Antàrtida, i durant un dia resulta que existim. Perquè la resta de l’any hem d’empunyar el matxet i anar desbrossant les plantes carnívores del camí selvàtic tots solets.

Els regals

I a sobre els regals. Perquè podria ser tradició que aquell dia els progenitors tinguéssim l’entrada lliure als spas de tot el món. Però no. La tradició és que els MEC ens facin un regal amb els diners que nosaltres mateixos els hem donat. O que ens facin una manualitat i es guardin els diners que els hem donat per comprar cromos o pírcings. A mi quan els MEC em pregunten si vull res els responc coses com ara que em faria feliç que es fessin el llit a la primera, però de debò, no que tanquin la llitera plegable amb els llençols rebregats.

Però aquest any el diari ARA ha tingut una idea fenomenal que soluciona tots els problemes esmentats fins ara: avui i demà podreu comprar amb el diari el meu llibre ‘La pitjor mare del món, el manual’ i sense arruïnar-vos. Un llibre que vaig escriure per combatre la maledicció dels estereotips, adreçat a pares i mares indistintament, i que vol ser una eina que faciliti la vida dels progenitors a base de sentit de l’humor, i en defensa de la imperfecció. Així que, si sou dels meus i no acostumeu a empènyer els MEC a fer-vos un regal, aquest any deixeu-vos de punyetes. I si sou dels que sí que ho feu, no cal que hi penseu més. I després d’aquest autobombo descarat, només em queda desitjar-vos feliç dia de la (pitjor) mare (i pare) del món (o no).

stats