Un tros d’Andorra que mira a l’Atlàntic

El Pas De La CasaAquest hivern entrarà en funcionament la segona línia elèctrica que connecta Andorra amb França. El traçat d’aquesta segona connexió és molt similar al de la primera, ja que totes dues van de Grau Roig a l’Ospitalet, el primer poble de l’Arieja després de la frontera. Però en el primer cas, quan es va construir la primera línia es va optar per fer-la passar per territori francès des del mateix punt fronterer del Pas de la Casa. Aquesta vegada s’ha preferit aprofitar fins a l’últim pam de territori nacional i fer passar bona part dels nou quilòmetres de la línia per la Solana, uns terrenys que s’estenen des de la zona de les Abelletes fins a gairebé les portes de l’Ospitalet, passant pel Pas de la Casa, i que la història ha volgut que fossin territori andorrà.

Els terrenys de la Solana, coneguts a Canillo i Encamp com la Devesa, ocupen unes 2.100 hectàrees i són una curiositat històrica, tant pel fet que tot i estar situats al vessant atlàntic dels Pirineus s’hagin mantingut com a territori andorrà, com pels múltiples usos que se’ls han volgut donar des d’Andorra per aprofitar la seva situació estratègica. Tret de la zona on ha crescut el poble del Pas de la Casa i dels terrenys que s’han acabat explotant com a estació d’esquí, al llarg de la història el territori de la Solana només s’ha aprofitat com a terreny per a pastures, ja que la seva orografia i les condicions climàtiques que s’hi donen han dificultat l’establiment de cap altra activitat.

El llegat de Martí Salvans

L’exconseller general Martí Salvans, que malauradament va morir aquest estiu, va dedicar molts anys de la seva vida a estudiar aquesta zona del país. Tot plegat ho va plasmar en el llibre De la Solana d’Andorra, on fa un repàs històric minuciós, sobretot dels conflictes que el territori ha generat i, alhora, hi du a terme una aportació topogràfica important, gràcies a la qual avui dia es coneixen els noms dels diferents indrets de la zona.

Al llibre Salvans constata que els primers conflictes documentats per aquest terreny van ser motivats, durant la primera meitat del segle XIV, per les pastures i van enfrontar els veïns de Canillo amb els de Merens, a l’Arieja. Després, Encamp i Canillo -que en aquesta qüestió sempre han anat a l’una- van ostentar la possessió de la Solana sense conflictes amb França fins a principis del segle XVIII, quan l’establiment d’un cordó sanitari a la zona per fer front a la pesta que assolava França, provinent de l’Orient Mitjà, va fer revifar els conflictes fronterers.

També va generar problemes l’elaboració dels primers mapes de la zona, l’any 1729. Tant Encamp i Canillo com els pobles de l’Arieja van encomanar els seus propis mapes i, lògicament, mai va haver-hi manera de posar-se d’acord. Veient que els andorrans no renunciaven a aquest terreny, l’any 1819 el prefecte de l’Arieja va fer una proposta de partició del territori per aconseguir definir d’una vegada per totes quines zones pertanyien a França i quines a Andorra. La proposta atorgava bona part del territori a França i, lògicament, no va reeixir. Tampoc va tenir èxit l’intent per part de França de comprar els terrenys a Andorra per 180.000 francs.

Pastures a banda, la situació estratègica de la Solana, a cavall de França, Andorra i Espanya -especialment abans del Tractat dels Pirineus-, també l’ha fet especialment atractiva a ulls dels contrabandistes. Durant molts anys van aprofitar les dificultats de les autoritats andorranes per controlar efectivament un territori tan allunyat per refugiar-s’hi.

En diferents ocasions Andorra també ha volgut treure el màxim profit d’aquests terrenys tan ben situats. L’any 1866 el Consell General va aprovar la concessió perquè una empresa francesa construís un balneari a Escaldes-Engordany i, després, un casino a la zona de la Solana, que s’aprofitaria del fet de ser el territori més pròxim i amb un accés millor des de França per atreure jugadors d’aquell país. La discussió sobre si s’havia de permetre aquesta última construcció va provocar la destitució de tot el Consell General, el desterrament dels dos síndics i un conat de revolució al Principat.

Molt més recentment, a finals del segle XX, quan es va fer el túnel d’Envalira, es va projectar una carretera que resseguia la Solana fins a gairebé les portes de l’Ospitalet. Aquest projecte hauria permès a Andorra no estar a expenses dels tancaments de carretera que ordenen les autoritats franceses quan neva molt, ja que s’hauria pogut arribar fins a gairebé el primer poble de França per territori andorrà. El principal inconvenient era el cost elevadíssim que tenia el projecte, ja que calia cobrir bona part del traçat amb falsos túnels per protegir-lo de les allaus que cada hivern afecten aquest territori erm i desprotegit de les inclemències meteorològiques que Salvans descrivia com “un desert en tots els sentits”.