Com sobreviu la vegetació a la sequera i la calor extrema?

BarcelonaEl clima mediterrani: calor i poca pluja a l'estiu

El clima mediterrani es defineix sobretot per l'existència d'un període d'eixut estival, una estació seca i mancada de pluges generals. A banda, s'associa també a una gran irregularitat tèrmica i pluviomètrica d'un any a un altre, o fins i tot dins d'un mateix any.

A Catalunya l'estiu és una estació força àrida, la més seca de l'any a les comarques del litoral i del prelitoral, i la segona a l'interior del país. Només al Pirineu i Prepirineu les tempestes de tarda fan que l'estiu sigui l'època més plujosa de l'any.

La manca de pluges de l'estació càlida es combina amb temperatures elevades i, sovint també, amb onades de calor com la que ens afectarà aquests dies. Tot plegat fa que la vegetació mediterrània hagi adoptat diverses estratègies per tal de sobreviure els períodes eixuts i càlids extrems, però també les onades de fred puntuals de l'hivern

Per què la majoria d'arbres mediterranis són perennes?

La secada a l'estiu és llarga i pot aparèixer durant la resta de l'any. Per tal d'aprofitar els curts períodes de pluges puntuals repartits de forma irregular al llarg de l'any, diversos arbres i arbustos opten per tenir fulles sempre verdes, un fet que els permet d'iniciar l'activitat de forma immediata i aprofitar així aquests períodes favorables. A banda, han d'adoptar estratègies per tal de resistir les èpoques més dures de fred, o bé de sequera i calor. Un tipus d'adaptació a tot plegat és la que realitzen arbres com l'alzina, l'aladern, l'arboç, el marfull o el garric. Aquests es caracteritzen per tenir fulles endurides (esclerofil·les), que són altament eficients i estan especialment pensades per perdre molt poca aigua per evaporació.

D'altres estratègies per afrontar la sequera

Les estepes, per exemple, tenen fulles toves que es marceixen durant les setmanes més seques i es poden refer i rehidratar un cop arriben els xàfecs de finals d'agost, o de la tardor. D'altres, com els pins, el càdec o el ginebró han optat per reduir les fulles i transformar-les en agulles (acícules). D'aquesta manera disminueixen les pèrdues per transpiració.

El romaní, la sajolida o la farigola redueixen al màxim les fulles i, a més, s'acompanyen d'olis essencials que també els ajuden a combatre la sequera. Una altra estratègia per tal d'evitar les pèrdues d'aigua és la de minimitzar, o fins i tot eliminar del tot, les fulles i fer que les tiges siguin verdes i facin la fotosíntesi. Això ho fa, per exemple, la ginesta. Un cas semblant és el de la gatosa o l'argelaga, per bé que en aquestes les tiges s'acompanyen també d'espines.

Roures, faigs o freixes

Al nord del país, en punts de muntanya mitjana i sobretot al Pirineu, les pluges més abundants fan que la vegetació mediterrània es barregi amb nombroses espècies centreeuropees com els roures, faigs, freixes, o blades entre molts d'altres.

El faig, habitual al Ripollès, la Garrotxa, l'Alt Berguedà o a la Vall d'Aran necessita humitat i pluja abundant al llarg de l'estiu. Si aquesta no arriba, i es combina a més amb altes temperatures, pot arribar a implicar l'assecament i caiguda les fulles de forma sobtada, tot i que cal tenir present que l'arbre sol sobreviure. En casos extrems els roures també poden arribar a assecar el fullatge de forma prematura.

El plàtan d'ombra i els pins

El plàtan d'ombra és un arbre habitual a la majoria de pobles i ciutats del país. Els pics de calor, o les onades de calor, de l'estiu sovint els obliguen a desprendre's de forma sobtada de part de les seves fulles per tal de suportar les pèrdues per transpiració. Aquest fet es fa sovint molt evident, per exemple, a la ciutat de Barcelona.

Finalment cal esmentar que d'altres espècies com els pins o els avets es poden alliberar també de part del fullatge en situacions crítiques. En el cas dels pins, aquest fenomen ja fa setmanes que s'està observant en alguns sectors del país.

Recordeu que a 'www.ara.cat/meteo' hi trobareu la previsió per al vostre municipi.