Quan tenia deu anys, volia ser princesa.
Amb vint anys, volia curar el càncer a nivell mundial.
Als trenta, volia una casa amb jardí.
Als quaranta vaig anar a viure a l'estranger.
Ara, als cinquanta, ja sé què vull fer quan sigui gran: escriure.
No soc princesa (per sort),
tampoc he curat el càncer (llàstima),
però he tingut un jardí amb un roser preciós.
Em vaig haver de reinventar, i ara escric per tal que els nens aprenguin a valorar i a respectar a la gent gran.
Aquest espai estarà ple de contes d'àvies que, en realitat, són fades; d'altres que fan que un tros de branca es converteixi en una vareta màgica; d'altres que són volàtils però indispensables com el vent; però també de de nenes que no entenen com poden tenir els cabells blancs.
Contes i relats amb gent gran i amb nens, amb nens i gent gran, plens de la màgia amb la qual la vida ens saluda cada dia.
M'hi acompanyeu?
