Al poble, tothom ha sortit pel carrer a celebrar el Carnestoltes. Grans i petits, disfressats amb més o menys gràcia, estan saltant, cantant i ballant. La família d’en Jan va disfressada de plàtan. La seva mare ha trobat per internet una disfressa igual per a tots els membres de la família, de talles diferents. Està feta de plàstic i està pintada de color groc. Fan prou goig, tots cinc vestits iguals. El pare, la mare, i els tres nens caminen pels carrers vestits de plàtan, mentre la resta de la gent se’ls mira amb cara divertida. En Jan no n’està molt content, però, d’aquesta idea familiar. Ell nota sornegueria en la majoria de cares de les persones amb què es creuen. A més a més, costa molt caminar, perquè la part oberta per sota és molt estreta. En Jan, una mica avergonyit, voldria marxar cap a casa, però no gosa dir-ho ni als seus pares, ni als seus germans més petits, que semblen prou cofois amb aquella cosa de plàstic groc amb què van guarnits.
La mare d’en Jan ha convençut a les seves amigues, per tal que també es disfressin de fruites.
-Així farem una macedònia ben acolorida! - Els hi havia dit ella, contenta i satisfeta amb la seva pensada.
Sí, va aconseguir que la mare de la Joana posés roba groga als seus fills i els hi entaforés fulles de pinya al cap, mal agafades, i que queien constantment. La família de l’Ainhoa portava peles de poma enganxades amb grapes a la samarreta i en Roger i els seus pares anaven cadascú amb un cistell de mandarines a la ma. La mare d’en Jan, sabedora que la seva família era la que feia més goig, es passejava ufanosa pels carrers, tot i que no era fàcil mantenir un aire digne entaforats en una disfressa massa estreta. Tota la colla van arribar fins a la plaça, on començava a tocar un grup de música local que versionava cançons famoses. I aleshores els van veure.
Els nouvinguts, aquella parella de vells que feia poc s’havien instal·lat a una vella caseta de pescadors a la vora del mar, estava a primera fila, seguint les notes de la música, totalment concentrats en la melodia. La dona gran anava vestida de punk. Portava els cabells tenyits de vermell, pentinats en una cresta immensa. S’havia resseguit els ulls de color verd intens i vestia una samarreta de ratlles blanques i negres i una jaqueta de pell negra i brillant. L’home gran anava disfressat d’aristòcrata francès, amb una perruca emulant dos gats entortolligats, un coll de puntes i una jaqueta brodada. A la galta s’hi havia pintat una piga negra i feia veure que tenia uns aires de sofisticació que contrastaven enormement amb els aires desenfadats de la dona vestida de punk, que no parava de fer ganyotes obrint molt la boca.
-Heu vist aquest parell, quina fila que fan? - Diu la mare de l’Ainhoa, tot grapant-se, a la samarreta, una pela de poma que li havia caigut a terra.
-Tan grans i tan poca-soltes!- Exclama el pare d’en Roger, mentre es menja la darrera mandarina del seu cistellet.
Els nens o, més ben dit, els plàtans, les pomes, les mandarines i les pinyes, observen els nouvinguts amb curiositat. A ells els sembla que fan força patxoca i que van molt ben disfressats. A més a més, sembla que gaudeixin molt, seguint les notes del grup de música que està tocant. Mentre els pares miren escandalitzats a la parella, i els nens els contemplen encuriosits, la música s’acaba. Hi han uns quants aplaudiments i, de cop i volta, s’escolta un Pffffffff! ben estrident. Què és aquesta fressa?
La mare de la Joana es posa la mà a la boca, la mare de l’Ainhoa es tapa el nas. La mare d’en Jan fa un “Ecs!” gros com una catedral!
-Aquest vell s’ha tirat un pet! - Diu el pare d’en Roger, amb la boca oberta.
Tots els pares, tota la macedònia congregada al costat d’aquella parella de vells, els miren amb molt mala cara. Però ells dos, vestits amb unes disfresses molt treballades, estan rient i saltant contents, aliens a les mirades inquisitives d’uns veïns disfressats de fruita. I en Jan se’ls mira amb un somriure als llavis.
