El sol, mandrós, va baixant del cel a poc a poc, com volent capbussar-se a dins de l’aigua del mar. Molta gent sap que això és el que més li agradaria, al sol, però, com que és molt responsable, prefereix amagar-se i deixar pas a la nit, amb la seva amiga lluna il·luminant feblement el territori terrestre. A l’hora que el sol dubta sobre el fet de banyar-se o no, la Yuko i l’Estanislau surten de la seva petita caseta de pescadors, al costat del mar. Amb les mans enllaçades, caminen tot trepitjant els grans còdols de la cala de s’Alguer, i arriben fins a l’aigua. Primer un peu, després l’altre, i van avançant de mica en mica, fins que el mar els cobreix totalment. És molt agradable banyar-se a aquestes hores del capvespre, quan el bullici del dia s’ha transformat en calma i tranquil·litat. Neden en silenci, deixant-se envoltar per l’aigua i notant petites pessigolles als peus quan els peixos se’ls hi acosten. Al cap d’una estona, la Yuko i l’Estanislau surten de l’aigua i es queden una estona eixugant-se a sobre de les pedres.
En aquell moment, la mare d’en Jan arriba a la platja de s’Alguer. Com cada dia, vestida amb roba d’esport, fa un tros de camí de Ronda perquè li marxin els remordiments d’haver menjat patates rosses i olives sense parar i d’haver begut més begudes calòriques de les que hauria de beure. Avui havia optat per fer el camí de Palamós fins a la cala del Castell i havia decidit aturar-se una estona a la cala de s’Alguer, per, tot s’ha de dir, tafanejar sobre aquells nous veïns, vells i estranys, que habiten l’antic poble de pescadors. Però quan els veu que tots dos surten de l’aigua, nus, despullats, sense roba, sense res que els hi tapi les vergonyes, queda totalment esgarrifada! Es posa una mà tapant-se la boca i obre uns ulls com unes taronges!
Però com s’és vist! Que desvergonyits! Com s’atreveixen a anar despullats? I a la seva edat! Quina barra! Quina poca consciència! Tot això va pensant la mare d’en Jan, tot i que no vol treure la vista d’aquell parell de vells desvergonyits!
Mentre fa, però, una passa enrere, sent un Crac! d’una branca que acaba de trepitjar. Espantada pel soroll que ella mateixa ha provocat i preocupada perquè aquell parell d’andròmines la vegin, gira cua i s’allunya ràpidament d’allà, corrent cames ajudeu-me, més ràpid del que ha anat a l'anada, pensant-se que la poden perseguir i vés a saber què li poden fer, aquell parell de pervertits!
I continua pensant el mateix que fa un minut: Però on s’és vist! Que desvergonyits! Com s’atreveixen a anar despullats? I a la seva edat! Quina barra! Quina poca consciència!
Aliens a aquella espectadora casual, i un cop ja secs, la Yuko i l’Estanislau s’agafen de les mans, i, a poc a poc, s’acosten fins a casa seva. Quan ja són a davant de la porta, la Yuko es tomba per observar el mar. I la lluna. I les estrelles.
-Fa una nit preciosa. Tan preciosa com tu.- Li diu la Yuko a l’Estanislau.
I aquest somriu. I li fa un petó.
