M'agradaria explicar-vos perquè vaig escriure el conte Abraça'm fort.
A tots ens fa por el que ens és desconegut. Si ens preguntéssim si preferim un monstre conegut o un de desconegut, estic convençuda que tothom escolliria el conegut. La dita “Val més boig conegut, que savi per conèixer” encara la podem aplicar.
Als nens, sobretot, els agrada aquest sentiment de seguretat que els proporciona la gent del seu entorn. Pares i avis són el màxim exponent d’aquesta seguretat que, quan marxa, ens fa tremolar.
Recordo que, essent jo molt petita, els avis van marxar de vacances. I durant aquelles dues setmanes, cada dia buscava a l’àvia pertot arreu. Quan va tornar, la vaig agafar ben fort per les cames i li anava repetint, mil i una vegades: “No marxis! No marxis!”.
I descobrir l’entorn sempre és intrigant... i fa por. Als nens i nenes els fan por els sorolls desconeguts, les olors que mai havien olorat, les formes que fins llavors no havien vist. Tot són monstres. Tot és nou. To pot ser perillós. Però quan l’àvia t’abraça fort, t’acarona, i et diu que tot anirà bé, els monstres són menys monstres, els sorolls esdevenen repics, les olors es transformen en flaires, les formes deixen de ser perilloses. Perquè els avis acostumen a donar-te la tranquil·litat i l’esperança de que tot allò que descobreixes és bo. I acabarà essent conegut.
Recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
