Carlos Cogul: "Vull pensar que en el món tecnològic actual l’emoció encara hi té cabuda"

Carlos Cogul és un home que viu l’òpera amb passió. Reusenc de naixement, ha estudiat a l’Acadèmia Marshall de Barcelona i ha viscut a Londres i a Roma. Ara, des de Salou, fa una aferrissada defensa de la cultura i de la necessitat d’emocionar-se amb l’art.

Diuen que els barítons sempre fan personatges malvats...

No tots. Però si parlem de barítons, hem de parlar de Verdi. En els personatges barítons de Verdi sempre hi ha una profunditat psicològica molt treballada, com en el cas de Rigoletto.

Però ara el baríton és una figura més desconeguda.

Als anys 30 i 40 els barítons eren tant o més importants que els tenors... Cal tenir en compte que el repertori de baríton és molt més complex.

Per què?

Per ser baríton necessites una veu molt completa perquè és la veu de l’home. És una veu que ho ha de tenir tot i és, a més, la que costa més de desenvolupar.

I com van descobrir la seva veu?

El meu avi tocava al Teatre Fortuny, i allà coneixia el Pau Vidal, que era un baríton de renom. En veure que tenia una habilitat quasi innata per al cant, va portar-m’hi a fer una audició amb només 8 anys. El mestre em va posar l’etiqueta de nen prodigi. Llavors era tenor, però el problema va venir quan vaig canviar la veu.

Què va passar?

De ser nen prodigi vaig passar a ser un nen normal. Però el meu mestre va insistir perquè no deixés la música. Tot i que jo volia ser tenor, em va dir que em quedava en baríton. Va ser un procés lent, trist per a mi, perquè no tenia els elements necessaris per fer el que volia fer. Al final vaig fer el que em dictava el cor.

Com el va afectar aquest canvi?

Em vaig tornar un nen molt tímid. Però vaig tenir la sort que el meu pare no em va explotar de manera artística quan era un nen prodigi. Si ho hagués fet, la frustració podria haver sigut molt més gran.

Segur que cuida molt la seva veu...

No faig cap cosa especial per a la veu, el meu mestre de cant em deia que això eren tonteries. Si tens la tècnica suficient pots cantar perfectament encara que tinguis faringitis.

Però assajar sí, oi?

Rubinstein, un gran pianista polonès, deia: “Estudia 3 hores només i després viu la vida, perquè si no et convertiràs en un robot”. Tot i això, també és cert que de vegades cal muntar so. És a dir, combinar un important treball físic i alhora cantar.

Treball físic?

Els cantants més importants del segle XX eren forners, ferrers, pagesos... Era gent d’una extremada fortalesa física i amb un gran instrument musical.

Per a vostè, quina ha sigut la millor veu?

La millor veu que he sentit mai és la de Miguel Fleta, un artista que feia les coses a la seva manera. I l’altre és el meu mestre, Pau Vidal. Quan ell cantava tenia la impressió que baixava la natura i esclatava.

És difícil obrir-se camí en aquest món?

El que importa és la veritat. Si arriba al públic no hi ha poder ni barreres que t’aturin. Per exemple, a Maria Callas no la volia ningú, i al final va ser una artista universal.

Però vostè va estar uns anys cantant al metro de Londres, devien ser moments complicats...

Hi vaig cantar durant 6 anys i m’hi vaig guanyar la vida prou bé. Hi cantava durant dues hores seguides i després donava classes. Hi havia molta gent que se m’acostava i, si cantava alguna cosa que els emocionava, m’abraçaven i em deien: “M’has arreglat el dia!” L’art, quan té una base emocional, et transforma la vida.

Els emocionava l’òpera?

L’ópera és l’art més apassionant que hi pot haver. Però crec que, en aquests moments, a la societat li falta emoció, a mesura que ens fem grans ens van castrant els sentiments. Vull pensar que en el món tecnològic actual l’emoció encara hi té cabuda.