L'Artemis II, com tot el programa, és una missió liderada per la NASA, l'agència espacial dels Estats Units. Però també és un esforç internacional en què han participat científics de desenes de països. Un element distintiu d'aquesta missió, a més, és que per primer cop la NASA ha cedit a una agència estrangera la construcció d'un element crític i cabdal per a la missió. L'Agència Espacial Europea ha construït el Mòdul de Servei de la nau. L'Orion està formada pel mòdul de tripulació (on viatjaven els astronautes i que ha estat batejat per ells mateixos com Integrity) i el Mòdul de Servei Europeu, que és l'encarregat de subministrar electricitat, aigua, oxigen i també la propulsió per moure la nau. Una part imprescindible de la nau que ha estat construïda per Airbus i que inclou una Unitat de Control Tèrmic, un aparell importantíssim que regula la temperatura a l'interior de la càpsula de tripulació, que ha estat construïda a la fàbrica que Airbus Crisa té a Tres Cantos, Madrid.
Arriba el moment més arriscat de la missió Artemis II: entrar a l'atmosfera terrestre a 40.000 km/h
Conclou una missió històrica a la Lluna que dona el tret de sortida a la "generació Artemis"
BarcelonaEn totes les missions a l'espai hi ha un risc evident per a la vida dels astronautes. I els moments més delicats sempre són l'enlairament i l'aterratge. Però en l'Artemis II, la missió de la NASA que finalitza aquest divendres després de deu dies de viatge, la tornada a la Terra és sense dubte el moment més arriscat. Per començar, perquè en l'enlairament els astronautes comptaven amb un sistema d'ejecció en cas d'emergència (que els hauria expulsat per salvar-los en cas d'explosió), però sobretot perquè la reentrada en l'atmosfera terrestre aquest cop presenta alguns desafiaments extres respecte a missions anteriors.
L'Artemis II entrarà a l'atmosfera a més velocitat que cap altra nau: uns 40.000 quilòmetres per hora (el rècord el té ara l'Apollo 9 amb 38.000 km/h i els retorns des de l'Estació Espacial Internacional acostumen a entrar a uns 27.000 km/h). Aquesta elevada velocitat portarà l'escut tèrmic de l'Orion a haver de suportar temperatures de fins a 2.700 °C en la reentrada a l'atmosfera. I aquí està el punt més delicat, perquè aquest escut es va posar a prova en l'Artemis I (sense tripulació) i no va funcionar tan bé com s'esperava. Alguns trossos de material es van desprendre durant l'entrada. En aquell moment, la càpsula de l'Artemis II ja estava construïda amb el mateix tipus d'escut i canviar-lo hauria retardat molt la missió.
Però després d'una revisió a consciència d'aquells resultats, els científics de la NASA van arribar a la conclusió que el problema havia estat la trajectòria d'entrada i van decidir que la solució era canviar-la. L'Artemis I va fer una entrada a la Terra amb alguns salts (skip reentry), és a dir, entrant i sortint de l'atmosfera per tal de no arribar a temperatures massa altes, però l'Artemis II no farà aquests salts sinó que entrarà de cop i amb un angle més pronunciat. I és per això que arribarà a la velocitat més alta a la qual ha entrat mai a la Terra una nau tripulada.
"La fiabilitat de les naus tripulades de la NASA és molt alta, probablement de més del 99%, però això vol dir que sempre hi ha una certa probabilitat que alguna cosa surti malament", explica a l'ARA el director de l'Institut d'Estudis de l'Espai de Catalunya (IEEC) i catedràtic de física de la UB, Xavier Luri.
De fet, un informe publicat per l’inspector general de la NASA el mes passat apunta que el "llindar de risc acceptat" per a les missions Artemis és d'una probabilitat entre trenta de perdre la tripulació (això és un 3,3%) durant tota la missió i d'una entre quaranta durant les operacions lunars (un 2,5%). "El risc sempre existeix, però quan són missions tripulades tots els sistemes es desenvolupen i es proven, es qualifiquen i se sobrequalifiquen i es tornen a sobrequalificar, per minimitzar al màxim aquest risc", tranquil·litza Andrea Jaime, enginyera assignada com a científica en la tripulació de reserva en la missió Hipàtia 3, que simula la vida a Mart. De fet, el risc de les missions Apollo a la Lluna va ser d'una probabilitat entre deu.
La reentrada a la Terra de la nau Orion on viatgen els quatre astronautes de l'Artemis II està previst per a les 1.53 h de la matinada de divendres a dissabte, hora catalana (les 19.53 a l'est dels Estats Units). Un cop dins de l'atmosfera, es desplegaran fins a 11 paracaigudes en diverses fases per anar reduint la velocitat de caiguda des d'aquells 40.000 km/h gradualment fins als 27 km/h en el moment de l'impacte en l'aigua del Pacífic (splashdown), davant de les costes de San Diego (Califòrnia), prevista a les 2.07 h catalanes. Allà els esperen vaixells i helicòpters dels marines dels EUA, que els recolliran i els faran les primeres revisions mèdiques abans de traslladar-los cap a Houston.
Conclourà així una missió històrica que ha aconseguit portar éssers humans a la Lluna per primer cop des del 1972. "Són molts primers cops", resum Andrea Jaime: "Per primer cop, una dona ha viatjat més enllà de l'òrbita baixa terrestre (Christina Koch) i per primer cop hi havia també una dona com a directora de llançament (Charlie Blackwell-Thompson), a diferència de les missions Apollo on a la sala de control només hi havia homes". També per primer cop un home negre i un canadenc han sortit de l'òrbita terrestre: recordem que fins ara només havien arribat tan lluny 24 astronautes de les missions Apollo, tots ells homes blancs dels Estats Units.
"Som la generació Artemis"
"Com a persona que no vaig viure durant la generació Apollo, crec que ara som la generació Artemis i que estem vivint una fita històrica, malgrat que moltes altres notícies del context internacional ho estiguin tapant", diu Andrea Jaime.
Els quatre tripulants de l'Artemis II són ja els humans que més lluny de la Terra han viatjat en la història. El 6 d'abril van arribar a 406.771 quilòmetres de distància, i van superar el rècord de 400.171 km que tenia l'Apollo 13 (1970). Tot just després de sobrepassar aquell rècord, van fer l'espectacular flyby: sobrevolar la cara oculta de la Lluna. "No van arribar a entrar en l'òrbita lunar, sinó que van entrar en l'àrea d'influència gravitatòria de la Lluna, sense deixar-se atrapar", explica Luri, i amb les forces d'atracció gravitatòria de la Terra i la Lluna van agafar embranzida per tornar al nostre planeta, "al contrari que les missions Apollo que tenien un propulsor" per poder orbitar la Lluna i després sortir d'aquesta òrbita per tornar a la Terra.
L'observació de la cara oculta de la Lluna –que ens ha deixat imatges espectaculars– no era pas un fet inèdit, els astronautes de l'Apollo ja havien pogut observar aquesta part i també havien vist ja la sortida de la Terra per darrere de la Lluna (Earthrise). Sondes robòtiques han sobrevolat diverses zones de la Lluna en els últims anys per recollir dades, i fins i tot la Xina va aconseguir fer aterrar una sonda en aquesta cara oculta de la Lluna el juny del 2024. "L'únic que passa és que en aquesta missió la fotografia i la transmissió en directe d'imatges ha millorat moltíssim, i fins i tot els astronautes anaven amb els seus telèfons mòbils", recorda Luri. Les "resplendors" o els flaixos de llum que van poder veure sobre la superfície lunar quan estaven en els 41 minuts de silenci –sense comunicació amb la Terra pel bloqueig de la Lluna– tampoc no són rellevants científicament: ja se sabia que la superfície lunar està sotmesa constantment a impactes de meteorits, perquè no té atmosfera que la protegeixi.
Llavors, ¿de què ha servit aquesta missió a la Lluna? "L'Apollo va ser sobreviure a l'espai, ara l'Artemis vol estudiar com viure a l'espai", resumeix l'enginyera valenciana de l'Hipàtia. L'objectiu era posar a prova les noves tecnologies que han de fer "còmoda i sostenible" la vida fora a la Terra. Això inclourà mesurar com reacciona el cos davant dels elevats nivells de radiació que hi ha a l'espai, on desapareix la protecció de l'atmosfera i la irradiació del sol o de possibles tempestes solars pot ser perjudicial per a la salut, explica Jaime.
"L'Artemis II no s'ha de mirar aïlladament, forma part del programa Artemis", diu Luri, que també hi veu "molts paral·lelismes amb l'Apollo". "Aquesta era una missió de prova de sistemes, un pas més en un camí més llarg que ha de portar a una presència humana contínua a l'espai", coincideix el director de l'IEEC, i afegeix: "L'interès de la Lluna és com a punt de pas per explorar el sistema solar, aquesta és la clau del programa Artemis".