El maltractament durant la infància deixa cicatrius al cervell i a l'ADN

Segons l’Informe Estadístic Mensual de la DGAIA, ara rebatejada com a DGPPIA (Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència), del mes de febrer del 2025, l’1,4% dels infants i adolescents catalans han viscut o encara viuen situacions de maltractament, desprotecció o negligència familiar. Probablement, el percentatge sigui superior, atès que aquest valor es basa només en els casos denunciats. En l'àmbit mundial, segons l'UNICEF i l'OMS, 6 de cada 10 infants menors de 5 anys viuen algun tipus de violència física, emocional o sexual. En conjunt, s’estima que prop de 1.000 milions de nens i nenes podrien haver-ne estat exposats en el decurs del darrer any, unes xifres que són absolutament esgarrifoses.

Quan pensem en les conseqüències d’un infant que ha patit maltractament sovint imaginem seqüeles psicològiques i emocionals. Però un estudi recent, encapçalat pel doctor en medicina Shota Nishitani, del Centre de Recerca de Desenvolupament Mental de la Infància de la Universitat de Fukui, al Japó, ha demostrat que aquestes ferides poden deixar empremtes biològicament molt més profundes a nivell molecular i cerebral.

Aquestes cicatrius invisibles obren una finestra crua i essencial sobre com l’afecte, l’entorn i les experiències vitals configuren la nostra biologia. Segons han publicat a Molecular Psychiatry, el maltractament durant la infantesa altera el patró de marques epigenètiques de l'ADN. Aquestes modificacions no alteren la seqüència genètica original, però funcionen com un interruptor químic que regula l’activitat dels gens. Amb altres paraules: el nostre entorn pot encendre o apagar certs gens sense canviar el text del genoma.

Marques epigenètiques

Els investigadors van analitzar diverses mostres d'ADN de tres grups diferents: casos forenses d’autòpsies, infants poc després d’intervencions socials per maltractaments i adolescents que van sotmetre's a ressonància magnètica funcional per monitorar la seva estructura cerebral. La comparació de les dades obtingudes va revelar quatre llocs on s’alteren les marques epigenètiques a causa dels maltractaments rebuts, concretament en els gens ATE1, SERPINB9P1, CHST11 i, sobretot, FOXP1. En tots quatre gens es modifica un tipus de marca epigenètica que s’anomena metilació que, de forma general, quan és present, bloqueja l’expressió del gen al qual es troba associada.

Particularment, la metilació de FOXP1 sembla que actua com un interruptor mestre. La seva modificació es vincula a alteracions neuronals en diverses regions cerebrals que participen en les emocions, la memòria i la cognició social, com ara l’escorça orbitofrontal, l’escorça del cíngol i les anomenades regions fusiformes. Totes elles presenten diferències clares en la substància grisa en les persones amb història de maltractament. De forma general i resumida, la substància grisa s’encarrega essencialment de processar i integrar la informació nerviosa i de coordinar les respostes. Dit d’una altra manera, les experiències traumàtiques de la infància no només queden en la ment de qui les ha patit, sinó també al seu DNA i al cervell.

Aquest estudi és important perquè traspassa la frontera del que sovint considerem psicològic. Fins ara sabíem que l’abús i la negligència infantil incrementen el risc de tenir trastorns psiquiàtrics, problemes emocionals, dèficits cognitius i dèficits en funcions executives posteriorment en les persones afectades. Aquest treball, però, aporta una prova empírica, molecular i cerebral, que vincula directament els maltractaments amb modificacions epigenètiques i neuroanatòmiques. És un salt qualitatiu important. Ja no és només una correlació, sinó un rastre biològic mesurable de causa i efecte.

Tot això ha permès a aquests investigadors dissenyar un “índex de risc de metilació” que, basat en aquests quatre gens, permet discriminar les persones que tenen una història marcada pels maltractaments. Aquest tipus d’eines obren la porta a detectar precoçment qui ha patit un trauma i, idealment, oferir-los suport terapèutic i de prevenció abans que apareguin seqüeles irreversibles. Segons una altra recerca recent, les modificacions en la metilació del DNA relacionades amb les adversitats infantils poden explicar fins al 73 % de la connexió que hi ha entre haver viscut maltractaments físics, psicològics o emocionals durant la infància i la manifestació de símptomes depressius posteriorment, en l’adolescència.

No tot, però, és tan senzill, perquè també s’ha vist que algunes d’aquestes marques epigenètiques poden actuar com a protectores, ja que estarien associades a una capacitat més gran de resiliència. En qualsevol cas, aquestes descobertes tenen implicacions profundes en molts àmbits: en salut mental, política social, educació, protecció infantil, rehabilitació i prevenció. Si el maltractament deixa empremtes permanents al cervell i al genoma, això fa encara més urgent la detecció precoç i la intervenció immediata. No és només una qüestió de reparar el trauma psicològic, sinó de revertir fins on sigui possible una alteració biològica estructural.