ÀNGEL GUIRADO: “Els alumnes amb altes capacitats no tenen Per què ser estranys, maldestres i solitaris”

Àngel Guirado (Girona, 1951) acaba de publicar el llibre ¿Qué sabemos de las altas capacidades? (Editorial Graó), fruit d’una dilatada trajectòria professional que li permet aprofundir en la complexa realitat dels alumnes que destaquen pel seu desenvolupament cognitiu. A més de desmuntar uns quants prejudicis i estereotips i respondre a una llarga sèrie d’interrogants sobre aquesta qüestió, Guirado opina que cal fer més visibles les múltiples expressions de les altes capacitats. Segons ell, prop d’un 10% dels alumnes tenen algun tipus d’intel·ligència superior.

És sort o desgràcia, ser superdotat?

Depèn de cada cas. Les altes capacitats engloben diferents perfils d’intel·ligència superior i cada persona té experiències diferents en funció de l’entorn, la família, la cultura i molts altres factors. En tot cas, ser superdotat no hauria de ser cap desgràcia, al contrari. Una altra cosa és que no tothom sap fer un ús convenient de les seves qualitats.

Vostè parla d’altes capacitats, però.

M’agrada més, perquè ho engloba tot: superdotats, talents i persones amb una habilitat extraordinària en un camp determinat. Hi ha múltiples intel·ligències: lingüística, matemàtica, lògica, motora, esportiva... En el cas de Messi, per exemple, a més de tenir una alta habilitat de caràcter motriu i una gran coordinació, mostra molta sensibilitat i intuïció per les jugades.

Hi ha talents més difícils de detectar.

Sí, perquè es manifesten de moltes maneres diferents. Responen a un perfil intel·lectual format per la combinació d’unes variables cognitives. Segons com sigui aquesta combinació en formes i graus dóna un resultat únic, singular i irrepetible. Normalment es manifesten a través de les conductes. Segons com siguin, podem induir l’existència d’unes capacitats excepcionals; no veure-les no implica la seva inexistència, perquè poden quedar amagades per altres conductes més sofisticades o més preocupants i problemàtiques.

A quins problemes es refereix?

Poden ser problemes de tota mena: d’adaptació, emocionals, afectius... La dissincronia, per exemple, és un desequilibri que es produeix quan algunes capacitats es desenvolupen qualitativament abans que altres. És molt freqüent en nens que desenvolupen abans la capacitat intel·lectual que la psicomotriu, la del llenguatge o l’afectiva. També hi ha casos de dissincronia social, que es manifesten quan els estímuls que arriben de l’entorn no satisfan les necessitats del nen.

Els estereotips no hi ajuden.

Gens. Els trobem en l’àmbit social, familiar i escolar i faciliten una interpretació injusta i impròpia de la conducta molt intel·ligent. Això fa molt difícil desmuntar-los i reduir-los a la mínima expressió. Compliquen l’evolució lliure de la persona i la seva educació.

Pot posar-ne uns quants exemples?

Pensar que els alumnes amb altes capacitats són dèbils, malaltissos, maldestres i poc hàbils físicament; que tenen problemes socials, que són solitaris i estranys. Que tenen sempre un rendiment alt o, passant a l’extrem oposat, que seran casos de fracàs escolar; que són ganduls, estan desmotivats i s’avorreixen. Pel que fa a la intervenció educativa, un altre clixé és el que diu que no cal fer res perquè són autosuficients. Cap d’aquests prejudicis té una base sòlida. Els nens amb altes capacitats, com tots els nens, tenen les dificultats pròpies d’accés a un coneixement que per a ells té una singularitat. Cal estar pendents de respondre-hi en el moment oportú i de la manera més apropiada possible sense que existeixi una norma clara i contundent. Cada cas serà diferent.

Però molts casos passen desapercebuts.

La intel·ligència que posseeixen els permet ajustar-se a les circumstàncies fins al punt de passar desapercebuts. És la màxima condició d’adaptació a l’entorn. Però això no vol pas dir que tots els casos passin desapercebuts. El tipus de resposta que es dóna, la manera de resoldre les situacions amb creativitat, l’empatia personal i social, les habilitats àmplies per a qualsevol tipus de tasca... evidencien una alta capacitat que pot ser sobredotació o no. A partir dels 14 anys, si es mantenen aquestes respostes excepcionals, podem pensar que hi ha una alta capacitat, i si és general i qualitativament molt bona podem pensar en l’existència de sobredotació.

Al seu llibre no concreta el percentatge de persones amb altes capacitats.

És que no en podem estar segurs. Si parlem de superdotats, penso que dir que són entre un 2% i un 5% és quedar-se molt curts. Si parlem d’altes capacitats, molts experts opinen que ens acostem al 10%. Però més enllà de les xifres, el que importa és com atendre les diverses capacitats superiors en un entorn i un moment concrets.

I com es fa?

No hi ha fórmules. Valen les mateixes estratègies que coneixem per ajudar la resta dels alumnes. No calen experiències singulars, competències docents extraordinàries ni ser un docent amb altes capacitats. Cal, això sí, capacitat d’observació, d’escolta, d’empatia, d’ajut i de cooperació. Entendre l’alumne en la seva singularitat i no pensar que posa en dubte la capacitat ni l’autoritat a l’aula. Conèixer els alumnes ens pot ajudar a interpretar les seves respostes sense que afecti l’autoestima docent. Hi ha models d’intervenció que van de més generals a més específics. L’enriquiment de continguts seria un exemple d’aquests últims.

¿Les altes capacitats són una expressió de la intel·ligència?

La intel·ligència i les capacitats cognitives són conceptes difícils de destriar, la línia que els separa és difusa. Podem entendre la intel·ligència com el conjunt de facultats i funcions cognitives, mentre que les capacitats són treballades en àmbits o dominis del coneixement; són potencials i s’han de poder manifestar en algun tipus de conducta observable.