L’ANY 1908, AL MUSEU Nacional d’Atenes, Aristides Maillol, davant de l’estàtua d’un déu d’estil egipci, va arribar a la conclusió que només podria superar la natura a partir de l’estudi de les formes del cos humà. Només així podria arribar a la grandesa. Deixa escrit al final de la seva vida el record d’aquell moment clau. “El nostre temps no vol més déus”, apunta. Fa una cert efecte comparar la frase amb la impressió que tenia Tales de Milet (VII aC -VI aC), que “tot és ple de déus”. Maillol ja troba a faltar la divinitat a l’Apol·lo de l’Òmfalos, del V aC.
En aquesta actualitat tan carregada de divinismes que patim, amb la confusió que afegeixen a uns moments ja prou foscos i plens d’irracionalitat, l’exposició que ara es pot visitar al Museu Marès de Barcelona té un efecte asserenador més que oportú. És una exposició petita i concentrada, però no tinc cap dubte que és de les millors de l’any.
S’hi proposa una lectura de l’obra de Maillol a partir del viatge -amb els dibuixos, pintures, fotografies i sobretot els manuscrits- que l’escultor va fer a Grècia en companyia de l’escriptor Hoffmannsthal i el comte Kessler, que era qui pagava. És fascinant l’estudi que en fa Àlex Susanna a partir dels textos que cadascun dels tres viatgers va deixar sobre la visita a Grècia -amb motiu de l’exposició, per cert, s’ha editat i traduït el quadern de viatge de l’escultor-. Confrontat amb la Grècia física, Hoffmannsthal es desespera: mai havia volgut tant marxar d’un lloc. Maillol, en canvi, exulta: tocant una escultura femenina sent “el mateix que si toquéssim el pit d’una noia”, se n’aniria al llit amb una columna i, amb l’Apol·lo, “un hi dormiria, com amb una dona”. Va ser un viatge aprofitat.
Maillol supera el dramatisme afectat i fosc de Rodin. Si La Mediterrània podria ser, com suggereix Susanna, una rèplica d’ El pensador de Rodin, llavors seria una finestra a la serenitat mediterrània enfront de la porta de l’infern que l’escultura de Rodin presideix. La lliçó de Maillol és l’antipersonalisme, la universalitat i atemporalitat d’aquestes figures que ho aguanten tot, que són pinyol, ànima -en el sentit de “part interior de diferents objectes, que els sosté, els reforça, etc.”-, amb una seguretat de búnquer enfront d’elements cosmològics com la mar o la voluptuositat -Maillol esculpeix tranquil·lament les noies en posicions pornogràfiques-: “Ser sever i voluptuós. Així és com és l’art grec”. Què té d’estrany, hi afegeixo avui, que els inventors de la democràcia fossin també els inventors de la serenitat?