Girona i la Cerdanya, escenaris per als llibres de Peter Handke

Girona“Soc un escriptor. Vinc de Tolstoi, d’Homer, de Cervantes. Deixeu-me tranquil i no em feu aquestes preguntes!” L’austríac Peter Handke, que fa poc ha guanyat el premi Nobel de literatura, va reaccionar així quan, en una roda de premsa celebrada fa quinze dies a Griffen, la seva ciutat natal, van preguntar-li per la seva simpatia per l’expresident serbi Slobodan Milosevic durant la Guerra dels Balcans. No és gaire arriscat conjecturar que la resposta, arrodonida poc després amb l’anunci que no volia parlar mai més amb cap periodista perquè no n’hi havia cap que s’interessés realment pels seus escrits, hauria sigut menys irada si li haguessin preguntat, per exemple, per Girona, Llívia, Puigcerdà, Alp o Das, per les comarques gironines com a escenari d’algunes de les seves creacions.

Perquè Handke, nascut el 1942 i autor de més de cent llibres entre novel·les, assajos, apunts de viatges i obres de teatre, fa aparèixer indrets gironins com a mínim en quatre de les seves obres: l’assaig Una vez más para Tucídides (1990), la novel·la El año que pasé en la bahía de nadie (1994), la peça teatral Preparativos para la inmortalidad (1997) i el llibre de viatges Ayer, de camino (2005). No n’hi ha cap de traduïda al català, però totes quatre es poden trobar en castellà i en francès.

Una Espanya sense Girona

Alianza Editorial va publicar el 2017 Handke y España, en què la crítica literària alemanya Cecilia Dreymüller resumeix la relació de l’escriptor i la seva obra amb els paisatges i la literatura espanyola. Malgrat que el llibre inclou fragments d’ El año que pasé en la bahía de nadie i d’ Ayer, de camino, no hi apareix ni una sola frase relacionada amb Girona. “Als seus llibres, Handke hi reflecteix una Espanya contemporània i atemporal; el visitant que explora els seus espais en llargues caminades troba, lluny d’idealitzacions i tòpics, una vida terrenal indevastable”, diu Drey-müller, que presenta l’autor com un enamorat de la Meseta i l’obra cervantina.

En qualsevol cas, entre el 1987 i el 1990 Peter Handke va dedicar uns quants dies a passejar per les comarques gironines. Sovint en silenci, sense fer-se notar gaire o gens, però amb els ulls prou oberts per acabar integrant-les en la seva literatura, en una obra que, a parer del jurat del Nobel, “explora amb enginy lingüístic la perifèria i l’especificitat de l’experiència humana”.

Possible paradís

Els rierols de Llívia, el desgel entès com a moment de plenitud, la relació entre la mirada i l’alè com a descripció de la naturalesa de l’ànima nodreixen un dels capítols d’ Una vez más para Tucídides, el reflex d’una sèrie d’instants narrats amb un llenguatge sobri, poètic, amb una atenció extrema que, més que perseguir la meditació, convida a centrar-se en els sentits, a fixar-se en cada instant. És el que ha comentat alguna vegada el traductor Eustaquio Barjau: “En el fons, a l’obra de Handke sempre hi ha la proposta d’un possible paradís a la terra abans de la mort. És un autor profundament lluminós i alegre. Està sempre a la recerca del que ens podria haver fet feliços i que vam passar de llarg i no vam veure”.

Els Pirineus gironins

La peça teatral Preparativos para la la inmortalidad també està ambientada a Llívia, però en realitat podria transcórrer en qualsevol altra població muntanyenca. En un territori més interior que geogràfic, Handke desenvolupa un drama inspirat en el mite de Faust, una història opressiva que, a més de qüestionar la validesa de l’espai i del temps, incideix en la necessitat de superar el desarrelament, el neguit, el desànim que conforma una societat que fluctua entre la preocupació colèrica i la lleugeresa indolent. És una obra densa, fins i tot espessa, amarada de filosofia i de política, plena de referències a la guerra i al poder, amb frases tan contundents com les que parlen de quadrilles de desallotjament disposades a escombrar-ho tot del mapa, a començar de zero la construcció d’una societat ideal.

La presència dels Pirineus gironins en l’obra del nou premi Nobel és molt més evident al llibre Ayer, de camino, en què s’aprecien millor les seves petjades sobre el terreny i una implicació directa entre l’aventurer-pensador i la ruta que recorre, un lligam entre la soledat i la reflexió.

És una mena de dietari de viatges, un quadern d’instants, un sistema per assolir el que ell mateix ha batejat com a “penetració poètica de la realitat”. Atenes, Istanbul, el Caire, Dubrovnik, Londres, Edimburg, París i Amsterdam i Tòquio són algunes de les ciutats trepitjades per Handke a la recerca de sensacions, pensaments i, en últim terme, escrits en què combina els comentaris sobre costums i formes de vida amb reflexions sobre temes profunds i essencials.

Escacs al Casino Ceretà

Les seves anotacions no estan ordenades per capítols geogràfics ni temàtics, ni de cap altra forma sistemàtica. De fet, en alguna ocasió ni tan sols se sap d’on parla. Sí que queda clar, però, que s’entreté una estona amb les partides d’escacs al Casino Ceretà de Puigcerdà, que enfronten “molt seriosos, amb els rostres cada vegada més vermells, pares contra fills, nets contra padrins, tots ells amb la cúpula sobre els caps”. Poc després, també a la capital de l’Alta Cerdanya, es fixa en un albí que, segons ell, riu maliciosament. Més tard, Handke reclama els serveis de l’esmolet ambulant: “Li vaig donar les meves tisores de viatge, que feia temps que estaven rovellades. Ell, prement la roda d’esmolar, gira diligentment les tisores, col·locant-les al punt just d’incisió, arrodonint, esmolant, traient rovell”.

Puigcerdà (“Una ciutat dura, petita”) torna a aparèixer a El año que pasé en la bahía de nadie, possiblement també a partir de les notes que Handke hi va prendre a finals dels anys 80. “A la sala del cinema local, que portava el nom d’Avinguda, més gran que gairebé tots els actuals de les grans ciutats, hi vaig veure una de les continuacions de La balena blanca ”, diu l’escriptor i exdiplomàtic Gregor Keuschnig, també present en una altra novel·la del Nobel austríac: El momento de la sensación verdadera. Més tard, Keuschnig, que pateix una metamorfosi -Handke l’encamina cap una vida digna, a l’abolició de la barbàrie- força diferent de la del Gregor Samsa de Kafka, entra al Casino Ceretà, “un refugi per a homes, un local que, amb la seva presència, prenia un color negre, sota tubs de neó blancs que formaven uns dibuixos a dalt, en el sostre, i al costat d’un desconegut vaig jugar a billar”.

La Devesa de Girona

El protagonista d’ El año que pasé en la bahía de nadie -novel·la complexa, intensa, plena de personatges absents, d’elements transitoris i llocs de pas- recorda durant el seu viatge circular el moment en què una gironina -filla del futur president de la Generalitat- el porta a la Devesa: “Si se m’acostés la catalana, la veuria immediatament com un tot i començaria a explicar-li coses sobre el bosc de plàtans de la seva ciutat natal, sobre aquell dia d’hivern en què, anant jo cap allà, per ordre seva, vaig haver de tancar els ulls i després -ara mira!- el guspireig que omplia tot el meu camp de visió em va enlluernar; parlaria sobre el gris dels troncs dels plàtans, uns enganxats als altres, gairebé sense espai entre ells ni aire, i sobre les copes dels arbres, grises també i embullades les unes amb les altres”.