Caminava per un carrer de Salt i un home negre d’uns quaranta anys m’ha saludat. Duia una gorra blanca girada i xandall, i coixejava una mica. M’ha explicat que va tenir una baralla i ara du un ferro a l’os, a la part de baix de tot de la cama. “La justícia no funciona!”, es queixa, i s’apuja un camal i m’assenyala una cicatriu que li arriba fins al turmell, m’hi guia la mà i jo passo els dits per la ferida.
Parla un castellà precari i de tant en tant es passa a un anglès impecable. Per comptes de “però” diu “ aber ” i per comptes de dir “amb” diu “ mit ”, perquè va venir aquí després de treballar cinc anys a Alemanya, a la cuina d’un restaurant. A Alemanya encara hi té família, germans. “Jo he vist moltes coses!”, em diu. “Tho juro! Jo he vist molt-molt! He viatjat, aber no he vingut il·legalment amb pastera, no, jo amb la Visa, Gambia-England, England-Sweden, Sweden-Denmark, Germany... Aquí a Salt vivia mit africanis. Fa un any em vaig casar i ara visc mit la meva dona, en aquell pis d’allà”. M’explica que ella és andalusa i té una filla d’un matrimoni anterior amb un català, que viu amb ells. “M’he casat aber no em donen papers. No puc treballar i no tinc diners. El Govern Civil em demanen contracte i és molt complicat... Tinc el paper de Càritas que cada tres setmanes em donen menjar... No tinc papers. No puc viatjar, no puc treballar, sense papers. El cap acaba una mica boig, tantes hores sense fer res, voldria una mica de tranquil·litat... Sóc un home fort, aber time is going, losing... Puc escriure, sé perfectament l’anglès... Vaig treballar per al govern de Gàmbia, t’ho juro per la meva vida, vaig treballar per al govern!”
“Saps, jo treballava per a una dona, per netejar casa, swimming pool, tallar arbres, l’herba, la casa... Aquesta dona treballa als jutjats, pagava dos-cents euros al mes i em va prometre que al cap de dos anys tindria papers. Cada dia jo treballava sis o set hores per a ella, aber al final ella no pot fer res per mi, jo he vist gent a Alemanya que se n’ha sortit, aber al final no ha pogut ser, la crisi...”
Immigrants sense papers, persones sense els nostres drets per més que visquin entre nosaltres. En els debats polítics del primer món, l’odi al foraster fa feredat. Veient la nostra responsabilitat en la desgràcia i la mort dels refugiats, el cas de l’Ibrahim pot no semblar tan dramàtic. Sempre n’hi ha hagut, d’immigrants, i toca a qui toca, podem pensar. Però aquesta falta d’empatia em fa tenir remordiments, i em mostra fins a quin punt hem renegat d’una civilització cap a la qual un dia vam pretendre dirigir-nos.