JORDI SIDERA: “Els musulmans que tenim a Catalunya desconfien de l’Estat Islàmic”

Jordi Sidera, doctor en filosofia i professor de metafísica i religions de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, també presideix Eliade, una associació que es dedica a l’estudi comparat de les religions. En un cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona, aprofundeix en els diferents corrents de l’islam, especialment el sunnisme i el xiisme, i en la relació que tenen la religió i la política.

¿Són visions molt diferents de l’islam, el sunnisme i el xiisme?

En general no, però algunes branques del xiisme poden ser molt diferents. És una divisió dinàstica i familiar però immediatament va tenir connotacions polítiques i religioses. A grans trets, podríem dir que els sunnites són els que s’autoconsideren ortodoxos i que els xiïtes van ser la primera dissensió. La divisió va començar des de la mateixa mort de Mahoma i es va oficialitzar trenta anys després. Però després hi ha moltes més divisions i subdivisions.

¿És correcta la impressió que els sunnites són més oberts i menys integristes que els xiïtes?

No és així, perquè tant entre els sunnites com entre els xiïtes hi ha grups que tenen una visió més ortodoxa i de seguir més literalment la lletra de l’Alcorà, i també en tots dos corrents hi ha grups que es poden considerar més liberals. Al món hi ha 1.400 milions de musulmans, aproximadament un 90% són sunnites i un 10% xiïtes. El 90% dels xiïtes viuen a l’Iran i, sí, són el grup més conservador, cosa que potser ajuda a donar aquesta imatge del xiisme.

¿S’han accentuat les divisions amb el pas dels anys?

Sí, però no només amb els musulmans, en totes les religions. Els que se separaven de la doctrina oficial catòlica eren heretges però en el cas dels musulmans no hi ha una figura d’autoritat central i cada grup en reconeix una de diferent.

Es va radicalitzant el món musulmà?

Sí, però no sé exactament quan situar-ho, perquè ja va començar als segles XVIII i XIX, amb la caiguda de l’Imperi Otomà, l’entrada dels colonitzadors. Potser la Revolució Iraniana va marcar un punt d’inflexió. Però al mateix moment també hi ha moviments en sentit contrari.

¿S’està tornant cada vegada més anti-occidental?

[Pensa la resposta uns segons.] Sí, a partir de la Guerra de l’Iraq, que no tenia cap sentit. Tots sabíem que no hi havia armes de destrucció massiva menys en Bush i l’Aznar. Això va agreujar els prejudicis contra Occident.

I d’aquest procés n’ha acabat sorgint l’Estat Islàmic (EI), que té la intenció d’instaurar un califat.

Abans que res, que consti que no sóc un expert en geopolítica, però situaria l’Estat Islàmic dins d’aquesta amalgama difusa i integrista que és Al-Qaida. La diferència és que els integrants de l’Estat Islàmic ara han dit: “Ens establim aquí i instaurem un califat”. Entraria dins l’imaginari de la guerra santa.

¿Sap com veuen l’EI els musulmans que viuen a Catalunya?

Hi pot haver de tot però, en general, la majoria de musulmans que tenim aquí el critiquen, els genera desconfiança i fins i tot por. No he vist cap entusiasme en ningú, més aviat pensen: “Aquests encara ens complicaran més l’existència”.

Hi ha jihadistes que són joves europeus i alguns, fins i tot, conversos a l’islam.

La culpa la tenim una mica tots. D’una banda, la societat en què vivim, que no ens ofereix perspectives gaire agradables. De l’altra, el proselitisme dels integristes, i, després, el caràcter personal de cadascú. Segur que si parléssim amb els mestres d’aquests joves, et dirien que ja es veia a venir que acabarien malament, traficant amb drogues, en un grup neonazi o amb el que fos. Tenen personalitats complexes que no s’integren per un cúmul de factors. Allà els ofereixen un món de bons i dolents, els diuen que ells són els bons i els donen un reconeixement personal.

És un problema d’educació?

He estat uns anys a l’ensenyament i per la meva experiència penso que amb l’educació ho estem fent fatal. D’una banda, tenim una societat molt dura, amb un poder econòmic despietat, i, de l’altra, tenim una ideologia molt proteccionista a l’escola i en els serveis socials. Crec que hi ha una certa descompensació entre una cosa i l’altra. Això pot crear frustració, sobretot en casos de personalitats no prou centrades. A més, des d’aquesta sobreprotecció es deixa de banda la responsabilitat individual de cadascú. La culpa sempre és d’algú de fora. He vist casos en què es diu: “Pobret, pobret”. Però alguna responsabilitat deu tenir aquesta persona, no? Si tenim llibertat també tenim responsabilitat, per més que hi hagi circumstàncies dolentes a la vida.

Tornant a l’islam, hi ha qui tem que amb mesquites més grans es radicalitzi el discurs.

Depèn de qui sigui l’imam, i això, en teoria, ho decideix la comunitat. Aquí l’enviament d’imams és del Marroc i de l’Aràbia Saudita. El Marroc, per controlar els moviments antirègim, i l’Aràbia Saudita, no cal que digui per què, no? Però més enllà de la comunitat, la gent sempre tria. Conec el cas d’un poble on molts musulmans van a la mesquita de Salt perquè el sermó no és tan radical com el d’allà. Si radicalitzen el discurs, a alguns potser els agradarà però d’altres marxaran.

L’islam és la religió que atreu més conversos, per què?

Sí, però tampoc gaires, molt poca gent canvia de confessió. Si l’islam és la que més n’atreu, potser és perquè, tret d’alguns corrents, permet una adhesió inicial molt menys complexa que en d’altres. En tot cas, la majoria de la gent no canvia de religió, la deixa. Un fenomen que reflecteixen els estudis és que l’únic grup que creix arreu del món és el de la gent que es declara creient però que no s’adscriu a cap religió. Creuen en algun principi superior però no es defineixen com a practicants de cap confessió.