Miguel Poveda, 'superstar'

GironaVa tornar a l’Auditori de Girona aquest cap de setmana. Amb una incòlume trajectòria artística de 28 anys, un talent evident i el públic més que embutxacat, el més celebrat dels 'cantaores' catalans va regalar a l’Auditori de Girona, la nit després de Reis, una autèntica marató de cante i flamenc-fusió, que va superar les dues hores i mitja de durada. S’ha de qüestionar si calia tanta estona.

No tots els reis venen de l’Orient. Miguel Poveda prové de Badalona i s’ha erigit com el nou monarca del flamenc, almenys a Catalunya. El moment de glòria que viu el vam poder testimoniar durant uns llarguíssims 154 minuts –i no els 90 que tímidament s’anunciaven en el díptic repartit a l’entrada de la Sala Montsalvatge–, el 7 de gener. La pròxima vegada, soparem abans.

Ara, amb 43 anys, el badaloní entra a l’escenari i el rep una aclaparadora pluja d'elogis. Més que un cantaor, ja és una icona de la cultura popular. Un ungit, un desitjat. No ha de provar res a ningú. Òbviament en sap, té tarannà i carisma. Es comunica àgilment amb el públic (tot i que formula les frases amb una lentitud proverbial) i es mou molt. És un plaer admirar-lo a l’escenari, que és el seu hàbitat natural.

Tot era molt cuidat i elegant: la il·luminació i la banda sencera, integralment vestits de negre. El piano dona un toc distingit i enllustrat a les cançons, però també sona massa polit per l’estil flamenc, que perd terreny vers la cançó lleugera i el registre jazzístic. De fet, els teclats i les dues bateries asfixiaven sovint la màgica però desprotegida guitarra de Chicuelo. Vam haver d’esperar una hora per poder gaudir del petit format, brillant cantant i guitarrista, en la seqüència més íntima i de 'cante jondo' de la nit.

Homenatges innombrables: als seus músics preferits, com ara Camarón de la Isla, Lole Montoya i Manuel Molina, a les ciutats de Sevilla i Cadis o també al 'rincón especial de los recuerdos' –on la seva mare, present a la sala, guardava els discos de vinil. La més sentida de totes, una colpidora 'seguiriya' en memòria del seu pare.

I després de la catarsi, l’eufòria, quan Poveda va saltar de l’escenari i va pul·lular pels passadissos de la platea, amb aires seductors i moviments sexis de malucs, amb la roba una talla més petita del que li tocaria. Diu que «la culpa és dels torrons». Deu ser que en menja tot l’any. La vetllada encara anava per llarg fins a concloure amb «Mis tres puñales», tots en acústic, a la vora de l’escenari. Era el Poveda més autèntic i més pur. Per això mateix, no li cal l’artifici. I així us deixem: amb el doble sentit.