GironaUna mena de trobador postmodern, Nacho Vegas s’ha aturat dos dies a Girona per presentar llibre i concert i inaugurar el XIV Festival In-Somni. A l’Auditori de la Mercè el cantautor asturià va complir amb un concert una mica curt i estàtic, del qual els seguidors van sortir contents.
Tot i que l'edició del 2017 centra força la programació en el punk-rock, l’In-Somni d’enguany va triar per obrir l’escletxa ni més ni menys que Nacho Vegas, figura irrenunciable de l’'indie' estatal. D’aquesta manera s’ha corregit una feblesa incomprensible, ja que l’asturià, sens dubte un dels més destacats cantautors en llengua castellana d’aquest inici de segle, no havia cantat mai a Girona.
Es va aprofitar l’avinentesa, ja que el dimecres 7, Vegas, llargament reconegut pels seus dots lírics, presentava a la Context un poemari amb el suggeridor títol de ‘Reanudación de las hostilidades’, davant d’un públic nombrós: un apetitós aperitiu per a l'aplec de la nit següent, fins a l’Auditori del Centre Cultural de la Mercè, per al desitjat concert. Però qui va pujar primer a l’escenari de l’antiga nau gòtica van ser les Kinsale, dues joves terrassenques que van deixar molt bones sensacions amb el seu format minimalista, duet de veus i guitarres. Girant per territoris ja coneguts del pop-folk al sabor de Russian Red o Annie B Sweet, amb certa influència celta d’Irlanda (Kinsale és una població de l’illa), s’entenen les versions (Simon & Garfunkel, PJ Harvey...) com a precaució, tot i que les cançons pròpies ja tenen corda per volar. De fet el punt fort del projecte és intrínsec, la veu rotunda d’una de les dues (Raquel Muñoz), que també crida l’atenció per la densa melena i la curiosa forma de tocar el bombo amb el taló. A tenir en compte.
I després de la sorpresa, finalment Ignacio. El de Gijón va obrir camí el 2001 amb l’insuperable ‘Actos inexplicables’, primer d’una prolífica llista d'LP, EP i compilacions que va publicar durant aquesta dècada i mitja. Potser no va repetir mai la inspiració primigènia, però va estabilitzar amb prou èxit i prestigi la fórmula: melodies lentes i suaus sobre les quals teixeix lletres de desamor, crítica social i humor negre. Prou carismàtic, seria no obstant d’esperar que es resguardés menys darrere d’aquell perfil defensiu i una mica distant. És un personatge seràfic i àuric com una escultura de l’antiguitat, que desprèn immòbil i prudent la seva veu profunda i rocosa, que sona en directe més greu que en els discos.
A la Mercè hi va actuar amb banda, a la qual es va incorporar a última hora Ivan ‘Telefunken’, que es va mantenir discret. L’estaticisme donava preeminència a les cançons, com les meravelloses ‘Reloj sin manecillas’, ‘Marquesita’ o l’immortal ‘Que te vaya bien Miss Carrusel’. El rescat de Violeta Parra i d'alguna cançó popular asturiana confirma la deriva folklorista del cantant: si hagués viscut en altres temps Nacho Vegas hauria sigut un cantor d’intervenció, com també apunten els seus discursos engatjats, però, encertadament, sense histrionismes.
De totes formes, estilísticament els temes acabaven sonant força idèntics entre ells en els arranjaments, limitació que va intentar superar recorrent a l’ukelele (finalment algú que el toca bé!), algun desplegament ‘shoegazer’ de la guitarra elèctrica o els canvis d’exercici de l’eficaç percussionista. Evidentment, també va haver-hi un moment de Vegas en un solo. I encara la prestació del gironí Xebi SF en la paròdica ‘La gran broma final’. El club de fans (o d’amics, que ja tenim una edat) reaccionava bé, a vegades entonant les lletres o picant de mans i d'altres vessant silencis sepulcrals.
La vetllada va acabar amb l’afrancesada ‘Luz de agosto en Gijón’, que va arrodonir una inesperadament escassa hora i deu minuts d’actuació. Potser caldria esperar més continent i més contingut. O potser és simplement que la corda és curta.