GironaQuan Enric Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona, va proposar a la resta de corporacions provincials catalanes que es posessin a treballar en un projecte comú per mancomunar-les, la de Girona va ser la primera a acceptar la petició. Ho va fer per unanimitat, en un ple celebrat el 21 de juny del 1911. La proposta de Prat de la Riba suposava que les diputacions renunciessin a part del seu poder i de les seves competències en favor de la Mancomunitat, que s’acabaria creant el 1914 amb l’objectiu de “construir un país modern que relligués el territori i millorés la qualitat de vida dels ciutadans”, segons explica l’historiador Xavier Carmaniu Mainadé al llibre La Mancomunitat i la Diputació de Girona.
El volum pretén omplir un buit historiogràfic. “S’ha estudiat l’època de la Mancomunitat i el seu llegat des d’una perspectiva general, però encara no hi ha prou treballs d’investigació per fer-nos una idea de què va significar aquesta institució per a les terres de Girona”, indica Carmaniu. L’historiador se centra en el curt però fructífer període en què va durar la Mancomunitat, però també indaga en els anys anteriors per descobrir com la Diputació de Girona va contribuir a crear el nou ens supraprovincial i com les dues institucions van treballar conjuntament. “Cal tenir present que, a causa dels entrebancs que hi posava el govern de Madrid, la Mancomunitat no va assumir plenament el poder total en el moment de la seva creació, sinó que hi va haver una llarga convivència entre les corporacions provincials i l’entitat mancomunal. La transferència de competències va ser gradual”, explica Carmaniu.
Una tasca ingent
Al seu parer, les traves i problemes que va patir la Mancomunitat “donen encara més valor a la tasca de la institució, ingent malgrat la seva curta durada”.
El llibre analitza l’empremta que la Mancomunitat va deixar a les terres gironines en tots els àmbits: carreteres, ponts, l’arribada de la xarxa telefònica a molts pobles, les biblioteques de Figueres i Olot, la modernització de l’Hospital Psiquiàtric de Salt i de les escoles de belles arts, entre d’altres. “Era una feina que es feia des de les províncies però sempre amb una perspectiva de país”, afirma l’autor, que ha basat el seu treball de recerca en les actes de la Mancomunitat i, sobretot, en l’estudi de les actes de les reunions plenàries de la Diputació de Girona, que estan digitalitzades i a l’abast del públic.
Un capítol del llibre està dedicat a recuperar la figura d’Agustí Riera i Pau, president de la Diputació de Girona entre el 1911 i el 1924 i vicepresident de la Mancomunitat entre el 1914 i el 1923.