No es veuen més banderes, però hi ha veïns del meu carrer que han renovat les estelades, i brillen tant que és com si abans no n’hi hagués hagut cap. A part d’això, l’altre dia, mentre em banyava a mar, va passar-me per sobre l’avioneta amb l’anunci de Societat Civil Catalana: “ Yo, pasta dental quatribarrada, Espanya ”. Al cap d’uns dies, per aquí a Palamós, va tornar a sortir a mar una barca amb una gran estelada pintada a la vela. Res de nou. La Diada.
Que vindrà a ser com el cinquè capítol de la nova temporada de Diades que va començar amb el gran èxit del 2012. La novetat d’aquest any ja la intuíem: que no hi ha novetat. I, esclar, la gent rondina. Altre cop la puta Diada, es queixen. Com aquell que és burro... Quina mandra... I aquestes xaronades...! Els polítics ens fan servir... La independència comença per un mateix, més val quedar-se a casa esmolant l’eina... Ja s’ho faran...! Amb la independència encara estarem més controlats... Serà com ara, no canviarem, abandonarem la sanitat pública, la llengua i la cultura, encara farem més barracons, no t’ho veus a venir? Però és igual, perquè al pas que anem ja no ho veuré...
No passaria res si no hi anéssim, però, al final, tots cap allà. És un encert haver descentralitzat la manifestació, que n’hi hagi una prop de cada casa, com abans. Els catalans tenim aquesta consciència de formiguer soterrat, persistent. Els primers cops de sortir a fora, la llum va encegar-nos i ens vam pensar que això seria cosa de quatre dies. Vam descobrir que el que intuíem no era només compartit, sinó que era sobretot lògic i que queia pel seu propi pes. ¿Qui no era, ja abans del 2012, per no dir de tota la vida, un independentista? ¿Qui volia renunciar a la llibertat? És com la poma. Mentre no ho saps, no ho saps, però quan la tastes... Ara el formiguer surt tranquil·lament a fer acte de presència, va a fitxar. Ei, hola, sóc aquí com sempre.
Altre cop, 11 de setembre. Com passa el temps, i més si vas lligat al carrusel de la història. S’entén la mandra, ara que la desintegració espanyola ha arribat al mateix Congreso i que funciona sola... El corc de la corrupció esmicola les poltrones governamentals. Com una maledicció gitana, si no els ajudem, ells s’enfonsen. Quin gran error van cometre fent caure el clan Pujol. Però aneu a Castella a demanar humilitat.
Aquest any la Diada és un ritual, com les sardanes, els castells, el tortell o la mona, i podria convertir-se en una cosa no només prescindible, sinó que el seu manteniment fos un aval a l’enemic.