TOPO AMB AQUESTA FRASE, atribuïda a Einstein: “Fins a cert punt, és veritat que Mozart només va estar de visita a la terra. Era un home que enlloc se sentia del tot a gust: ni a Salzburg, on va néixer, ni a Viena, on va morir”.
Hi ha una experiència viscuda per tots i que en el meu cas lligo amb el bosc, com altra gent la lliga amb la mar -una platja, una cala, uns illots-, amb el cim d’una muntanya o amb la ciutat mateixa, amb un carrer determinat. Passo entre els arbres i em sento en un lloc pròxim i estrany al mateix temps, una mica com si tingués un peu a dintre l’esperit del bosc i al mateix temps el bosc tingués un peu a dintre meu. Veig els arbres de sempre a cada costat del camí, però són alguna cosa més que arbres, i em ve la impressió que quan jo m’hagi mort aquell bosc continuarà allà, brostant i florint de la mateixa manera que feia abans que jo vingués a parar a aquest món. És la típica impressió de transcendència, inevitable i romàntica, un punt vulgar, la típica impressió que em fa aixecar immediatament la guàrdia.
Perquè segurament és mentida i el bosc no té ni vint-i-cinc anys, potser fa cent anys tot això eren vinyes -i en fa no sé quants hi pastaven els dinosaures-. Potser d’aquí quatre dies on ara hi ha el bosc hi haurà un gran complex comercial, amb aparcament, benzinera i supermercat. Però això tant és. La impressió l’he tingut, com devia tenir-la Mozart, malgrat la cita, per poder compondre. “Fins a cert punt...”, diu Einstein.
Hi penso aquesta setmana de les cimeres independentistes i l’acord Mas-Junqueras, ara que sembla que anirem de debò a unes plebiscitàries. Penso que abans dels cinc anys que ara fa del menyspreu espanyol a l’Estatut els independentistes ja hi érem. Des del 2005 ens hem sentit marejats, sacsejats, remoguts en aquesta pretensió històrica dels catalans de corporitzar-se, encara que sigui en els grans ramats de les manifestacions, que ha obligat tothom que viu en aquest bosc a la responsabilitat de definir-se. Què hi farem. Com que equival a llibertat, el desig d’independència és insaciable en els humans. Els que han parlat o encara parlen del perill d’una frustració, m’estimo més pensar que ho fan per covardia i no per hipocresia. En pot sortir una trompada, i tant que sí, però no ens deixarà pas més estabornits de com estàvem. Al contrari, ens despertarà. Per quan vingui un altre oblit. Despertarà els ocells que dormen a les branques, serà com un escandall, o ja em direu la gràcia. En realitat, ja ho ha fet.