ELS CAMPS TENEN UN COMENÇAMENT DEL DIA dur, glaçats, i el tractor no pot anar a treballar-hi fins cap a les onze, quan la terra ja s’ha estovat. Després, a l’hivern el dia és molt curt, a les sis ja és fosc, i per poder continuar la feina el tractor encén els llums.
De tant en tant, jo, tornant al vespre de qui sap on, en veig algun des de la carretera, com bous gegants, compactes i simples, però amb uns llums -deu fars, quatre a sobre la cabina, quatre al morro i dos més a baix-, uns fars tan potents que enlluernen, conseqüència de la sofisticació dels tractors, amb ordinador de bord, calefacció, aire condicionat i una cabina amb més vidre que un despatx a Manhattan. Aquest vidre sol quedar brut de terra, i això explica que el tractor necessiti una llum tan intensa. L’efecte de la lluminària en el camp pla i despullat de la nit fa pensar en ovnis i en transatlàntics. Conduir un tractor d’aquests tan grossos és molt semblant a navegar, navegar sobre el fang, solcar les onades de terra.
“L’avi va comprar el primer tractor -m’explica el senyor Gironès, del mas d’en Bas, a Panedes, Llagostera-, un Ford amb les rodes de ferro... Allò no navegava, més aviat et martellejava l’esquena”.
Aquests dies planten l’ordi i el blat, abans que arribi el fred de debò. El tractor ja ha passat l’arada pel camp, hi han tirat l’adob -per això les terres fan pudor de fems de bestiar i de purins de porc-, i ara mateix, a les vuit del vespre, el tractor, amb l’aparell que remolca, distribueix les llavors de blat, 40 quilos per vessana -180 per hectàrea-. La sega no és fins per Sant Joan.
La llum d’aquest tractor solitari, llaurant obsessivament l’abstracció de la nit, il·luminant la mateixa pols que aixeca, travessant amb els fars la filagarsa de boira per sobre els camins, emblanquinant els torterols farinosos que pugen i es dispersen de les xemeneies dels voltants, en masies solitàries com bèsties arraulides entre els camps de la plana -masies amb granges de vedells, de pollastres, amb piles de fems que a aquesta hora fumegen-, masies que esperen que torni el tractorista amb el sopar que es refreda a taula, tota aquesta vida entremig de la nit em calma com una certesa quan, ja a casa, hi vaig pensant. És un món tan impensat com necessari, essencial, físic com la feina del tractor i la nit que el fred compacta fins que la torna de diamant. Aquest treball de la llum al cor de la negror, aquestes primeres nits de desembre, continua el batec de la sembra, l’engendrament del pa.