EDITOR I ESCRIPTOREscriure a contracor. Des de feia uns quants dies, mossèn, temíem que arribés aquesta hora, la teva esperada “major naixença”. Però, ens ho esperéssim o no, el desenllaç ve sempre de nou. I, per als que quedem, com tu mateix vas escriure, “la mort ens deixa arran de cingle”.
Ara, els pensaments em vénen a borbolls. Ajuda’m. Per a mi has estat i seràs sempre el capellà de Queralt. Vas arribar-hi l’any 1958, després d’un cop de bàcul del bisbe Tarancón. Tot i que reconeixies haver fet coses una mica originals, havies sigut el superior del seminari de Solsona: els sis anys més durs i més bells de la teva vida. No va ser fàcil, marxar-ne: va ser com un desterrament. I vas patir una sensació d’exili inevitable.
A Queralt, però, aviat et vas adonar que havies trobat el teu lloc. Havies tret la rifa. M’ho confessaves en la llarga conversa publicada com a introducció a 'Prosa escollida' (1990), el llibre que ens va prologar Josep Benet. D’una banda, els amics et van fer companyia. El mateix Benet, que hi va passar dos estius, o Raimon Galí, entre altres.
Queralt, als anys seixanta, es va convertir en una mena d’universitat a l’aire lliure. En el teu petit Montserrat. Un refugi també per a qui se sentia perseguit a causa del seu activisme polític. A més, hi vas poder viure amb la mare –domna Pilar–, fins que va morir el 1969. Ja s’havia acabat, allò d’haver d’entrar-la d’amagat al seminari. Va acabar sent tan important per a tu, Queralt, que confessaves que no es pot explicar. I en el teu 'Comiat de gala' ('Homenatge a Queralt', 1994), quan l’any 1993 vas haver de fer el paquet, vas dir que aquesta muntanya havia sigut per a tu més que el Sinaí: la teva muntanya de les benaurances.
Havies patit la Guerra. Eres de la Lleva del Biberó. Em vas explicar que el dia que vas fer dinou anys, el 8 de febrer del 39, havies nascut tres vegades. Et volien afusellar, el mateix dia, els d’una banda i els de l’altra. I ho reblaves així: “Per a mi això és un símbol de la guerra, dels desgraciats, que te les fotien i no sabies per on et queien”. Després vas caure malalt. Sis anys a Matadepera, dos i mig dels quals, al llit. Tot i que volies ser arquitecte, tantes hores de silenci et van fer capellà. Si no hagués sigut que deixaves la mare sola, hauries entrat a Montserrat. Volies ser monjo. Però vas entrar a Sant Felip Neri de Gràcia. Llavors, de seguida et vas adonar que “al món clerical accepten les ovelles, però les cabres, no”.
Sis anys més de patiment, abans d’arribar a Solsona, un món “amb olor de terra”, on vas fer els tres darrers cursos de teologia. Després de cantar missa, vas poder tornar-hi, i et vas convertir en el Ciències, com t’anomenaven, el superior del seminari. I d’aquí, al santuari berguedà.
Si Matadepera et va fer capellà, Queralt et va fer escriptor. No és pas hora encara de fer el balanç de la teva obra, tan prolífica: més de quaranta llibres al llarg de cinquanta anys. Però el llibre que més et vas estimar va ser 'Paràbola dels retorns'. I de tot el que vas escriure, la dedicatòria que l’encapçala: “Al meu pare, que va morir en perfecta pobresa. A la meva mare, que morí en perfecta alegria. A la meva germana, que morí en perfecta innocència”.
He tingut la sort de ser un dels teus editors, i d’assumir la responsabilitat d’intentar fer una mena de compendi del teu pensament, aplegat a 'Mossèn Ballarín per ell mateix'. Ara tinc entre mans un altre llibre teu, 'El meu Queralt'. Com lamento que hagi de ser una obra pòstuma. Adéu, mossèn. I gràcies, de tot cor.