L'actor protagonitza la pel·lícula 'El cover', que s'estrena el 23 de juliol
Cultura21/07/2021

Àlex Monner: "Em fa molta por sentir-me un fracassat"

BarcelonaÀlex Monner (Barcelona, 1995) encara la setmana final de promoció d'El cover amb les forces justes per culpa del covid que acaba de passar. "Els primers quatre dies van ser durs però ara ja estic més o menys bé", diu amb la veu encara dèbil. A la comèdia musical que ha dirigit el també actor Secun de la Rosa –aquest divendres als cinemes–, Monner és un cantant de Benidorm que prefereix treballar de cambrer i repudia els cantants que imiten estrelles populars en hotels i bars de la ciutat. Però els seus principis trontollen quan coneix la Sandra, una imitadora d'Adele interpretada per Marina Salas.

El rodatge d'El cover va ser un dels que va interrompre el primer confinament.

— Sí, va ser molt traumàtic, un tall en sec per al qual no estàvem preparats, sobretot perquè és una producció molt petita que va costar molt de posar en marxa. Però crec que al final ha anat bé a la pel·lícula: ens va permetre agafar aire i reflexionar sobre les coses que no havien anat bé a la primera part i així el Secun va poder reescriure i retocar coses del guió i dels personatges.

Tràiler d''El cover'

I tu, personalment, com has viscut aquesta època d'incertesa?

— Sense parar de treballar. He tingut un ritme de feina brutal. A més, tenia un rodatge a Grècia [Mediterráneo] i com que no em deixaven tornar a Espanya per no contagiar-me, vaig acabar fent com un mes i mig de vacances al país. Així que no ha sigut una mala època, sobretot el 2020, tot i l'angoixa per la situació de merda i les restriccions. La cosa més fotuDa és que, com a persona jove, sentia una necessitat gairebé física de socialitzar-me, de quedar amb amics, de conèixer gent, de desconèixer... Però ens adaptem molt de pressa a tot.

Cargando
No hay anuncios

El cover és una carta d'amor als artistes fracassats o, més ben dit, a aquells que no tenen èxit d'una manera convencional. Tu vas triomfar molt jove. Quina relació tens amb el fracàs?

— Una mala relació. Em fa molta por fracassar, algun dia sentir-me un fracassat. La millor cosa d'El cover és que parla precisament de relativitzar el fracàs i perdre la por que li tenim per culpa d'aquesta societat tan competitiva en què vivim. La pel·lícula, en aquest sentit, t'ajuda a reconnectar amb aquesta humilitat que de vegades cal tenir.

El reconeixement que vas tenir al principi de la carrera pot haver fet que tinguis més por del fracàs?

— Sí, totalment. Si no hagués tingut èxit tan aviat segurament ara em resultaria més fàcil abaixar el llistó i fer algun paper que no sigui premiat o reconegut. De vegades soc massa exigent amb la meva feina i és per aquell èxit brutal del començament.

Cargando
No hay anuncios

Potser per això t'hem vist últimament en papers més petits? A La hija de un ladrón eres un secundari i a Bajocero tenies una sola escena i ni tan sols t'hi vaig identificar.

— És un tòpic, però per a mi no hi ha papers petits. Per sobre dels personatges sempre hi ha la història, i es tracta que el teu paper hi contribueixi, no si és més gran. I, de fet, La hija de un ladrón és una de les pel·lícules que més m'agraden de la meva carrera i estic molt content d'haver-hi participat.

¿És El cover la primera vegada que interpretes un artista, un personatge que pot compartir dubtes i inseguretats teves o dels teus companys?

— Sí, no ho havia fet mai. I els seus maldecaps s'assemblen una mica als que podem tenir de vegades els actors i les actrius, aquesta cosa elitista de preguntar-se si una cosa és art o no i si una obra és prou apta des del punt de vista artístic.

Aquest elitisme t'ha passat factura algun cop pel teu èxit en sèries mainstream com Polseres vermelles?

— He tingut la sort de no sentir la petjada ferotge de l'elitisme perquè ràpidament vaig començar a fer projectes molt autorals i sempre he tingut un peu a cada banda: he fet Polseres vermelles i sèries de Telecinco, però també pel·lícules amb Pere Vilà, Isaki Lacuesta i Belén Funes, que poc tenen a veure amb el mainstream. Potser m'ha passat més factura en termes personals, a l'hora de relacionar-me amb l'entorn més underground de la meva ciutat. En algun moment he pensat: “Però si tu ets el paio de Polseres vermelles, aquí no hi seràs benvingut”. Així que la cosa més difícil ha sigut trencar amb el prejudici que tenia de mi mateix.

Cargando
No hay anuncios

I ho has aconseguit? Has fet les paus amb Polseres vermelles?

— Sí, totalment. Li dec moltíssimes coses. Poques feines tindré que marquin tant la meva vida com Polseres vermelles.

A El cover has de cantar sovint. Tenies experiència musical o ets dels que canten només a la dutxa?

— Sí, més aviat era d'aquests últims. No em desagrada cantar però no ho faig gaire. Al final m'he tirat a la piscina i endavant. No en vaig fer classes ni cap preparació, però sí que vam ajustar les cançons al to que anava millor a la meva veu.

Fa un any i mig vas competir pel Gaudí amb el teu amic Enric Auquer. Com vas viure el seu esclat com a actor?

— Va ser increïble. El conec molt, vam viure junts quatre anys i estic molt content per ell. Però és que va fer molt bones feines, el cabró, sobretot Vida perfecta i A quien a hierro mata. S'ho mereixia molt perquè s'hi va entregar a fons, va treballar molt aquells papers. Així que en part va ser una sorpresa però ja em diràs quin altre actor va fer dos papers tan bons aquell any.

Cargando
No hay anuncios

I tu que ja tenies experiència gestionant la popularitat, vas donar-li algun consell?

— No, perquè l'Enric i jo ja n'hem parlat, de tot això. Les pors i inseguretats que vaig tenir amb el boom de Polseres, les vaig compartir sobretot amb l'Enric, que em coneix de cap a peus. I tot el que pugui aportar-li segurament ja ho vaig fer quan era ell qui m'ajudava a gestionar les meves mogudes. L'Enric i jo ens coneixem massa per haver-nos de donar consells.

¿I tu, has tingut alguna figura de referència a la professió que t'hagi aconsellat o servit de guia?

— No hi ha una persona concreta però hi ha moltes persones que t'acompanyen. La gent amb qui vaig fer Jo mai, Iván Morales i tots aquests, sempre m'ha ajudat a prendre'm l'ofici des d'un lloc sa, que el motor sigui la recerca creativa, el creixement personal i compartir coses potents amb gent interessant.

Cargando
No hay anuncios

Has dirigit el teu primer curt, Un chico cualquiera Rosario sólo hay una, una història molt tèrbola i pertorbadora sobre la trobada entre una actriu madura i un fan.

— Vaig tenir la idea quan estudiava cinema als Estats Units. Allà no em vaig acabar d'entendre amb la gent i vaig pensar de venir a Barcelona a rodar-lo amb uns estalvis que tenia. Tenia el final i l'atmosfera del pis, però la resta va anar sorgint.

Vols continuar dirigint? Tens algun projecte a la vista?

— Sí, m'agradaria, i sempre estic escrivint i barallant-me amb els guions, però abans hauré d'estalviar per poder pagar-me'l.

Dirigir t'ha canviat la manera de viure els rodatges? Mires els directors d'una altra manera ara que tu també n'ets?

— No, és molt curiós: m'ha canviat la manera de mirar els actors. M'he adonat de la feina titànica que fem, del nivell brutal d'exposició que tenim. Un dia m'ho estava mirant i pensava: “Que complicat que és això, no sé com ens en sortim”. I potser sí que m'ha canviat la manera de mirar els directors, però és que quan actuo elimino la meva part analítica per tenir desperta l'energia més intuïtiva. Si estàs pensant en el pla i com el tallaries i alhora en l'actuació, et tornes boig. Així, als rodatges soc només actor i és quan miro les pel·lícules que ja ho faig més com a director.

Cargando
No hay anuncios

El 2018 vas debutar a Hollywood amb el drama Com la vida mateixa. Com va ser l'experiència?

— Molt bona. Rodar amb tants mitjans, gravar al bell mig de Manhattan... La pena és que no tenia cap escena interessant o per lluir-me una mica. La millor era una que em posava a plorar perquè se m'havia mort la mare però després no va entrar al muntatge final. És curiós, perquè al director [Dan Fogelman] li agradava molt rodar i rodar, i també feia improvisar molt els actors, però després el que va arribar a la pantalla va ser només el que posava al guió. Em va sobtar, la veritat, sobretot després de tot el que ens va fer viure i treballar durant el rodatge.

La crítica va ser implacable amb la pel·lícula. T'afecten, a tu, les crítiques?

— No, intento mantenir-me'n aïllat i no acostumo a llegir-les. Per a mi són una part tan irrellevant del procés d'una pel·lícula... Fan un servei, no dic que no, però no els dono gens d'importància.

Quins projectes tens ara?

— Tinc pendent d'estrenar Mediterráneo i Centauro i d'aquí a poc rodaré amb Lola Dueñas un curt que em ve molt de gust d'una directora, Laura García Alonso, que es diu Tormenta de verano. No tinc cap altre projecte immediat, però estic bé, perquè fa poc vaig rodar uns capítols de la pròxima temporada d'Élite i això més o menys m'ha salvat l'any.