40 anys de tres nits de llibertat

Barcelona“Encara no feia dos mesos que havia mort Franco i tothom cridava «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia»”, recorda el fotògraf Francesc Fàbregas al llibre Música pels ulls. Barcelona 1974-1994. Fàbregas va cobrir per a la revista Vibraciones el concert de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona el 15 de gener del 1976. “L’encàrrec que tenia era treure’n bon material”, diu Fàbregas. I aquella nit, com també les dels concerts del 16 i el 17 de gener, el bon material no era només a l’escenari, sinó sobretot entre el públic i també als camerinos.

Entrevista a Lluís Llach: “La policia va ensenyar-nos on havíem de buscar si havien posat bombes”Tot plegat reflectia un temps i un país. Un temps comprimit entre el passat més obscur i la possibilitat d’un futur amb els monstres del franquisme ensenyant els ullals amb impunitat davant unes idees que encara eren clandestines. Un país amb presos polítics i una conflictivitat social que al cap d’unes setmanes, el febrer del 1976, va esclatar a Sabadell en la primera vaga general de la Transició. “El poble unit mai serà oprimit” també va ser una de les consignes que es van cridar al Palau d’Esports. “L’ambient ja era molt emocionant abans que el Lluís sortís a tocar. Era una efervescència total. Ningú sabia què passaria. Només sabíem que s’havia acabat la dictadura”, recorda Joan Isaac, aleshores un jove cantautor de 22 anys.

Molta policia

“Eren temps molt complicats, i abans del concert el neguit era constant. Recordo que als camerinos planava la sensació del risc que corria tothom, perquè al Palau hi havia molta gent, i també molts policies”, explica el pianista Manel Camp, que formava part de la banda que acompanyava Llach i que completaven Laura Almerich (guitarra), Tete Matutano (flauta), Santi Arisa (bateria), Quico Romeu (guitarra) i Quique Cano (contrabaix). La càmera de Fàbregas va ser una de les que van capturar “la tensió, l’emoció i l’adrenalina” d’aquells instants en què res era segur i tot era possible mentre el grisos no fessin anar les porres. “La policia no va intervenir a dins del Palau d’Esports, però sí que hi va tenir una presència intimidatòria: «Us deixem estar aquí, però us vigilem»”, explica Isaac. El públic, avui sovint absent en les imatges dels concerts, va rebre el tractament fotogràfic que mereixia com a part imprescindible de tot plegat, perquè, com havia passat el 30 d’octubre del 1975 -amb Franco encara viu- durant el concert de Raimon al mateix lloc, la música era el catalitzador d’un sentiment popular. “S’hi respirava la mateixa eufòria que quan va morir el dictador”, recorda Isaac.

La música política

“En el concert, els polítics estaven barrejats amb la gent; no com ara, que van tots a la zona vip ”, etziba Fàbregas. Val a dir que en aquell context tot era polític, i que polítics que van ser al Palau d’Esports com Rafael Ribó, Paco Frutos, Jordi Carbonell, Agustí de Semir i Ramon Trias Fargas representaven idees de llibertat que no tenien espai en les institucions encara franquistes. I la política, esclar, era al carrer. Lluís Maria Xirinacs, que el 30 d’octubre havia anat al concert de Raimon, aquell 15 de gener ja feia tres setmanes que s’estava davant la presó Model demanant l’amnistia total dels presos. Quan Llach va acabar l’actuació, es va organitzar espontàniament una marxa fins a la Model per donar suport a Xirinacs, però aquesta vegada la policia sí que va dir-hi la seva.

“La música era un vehicle per transmetre idees, i el Lluís era un dels caps visibles de les reivindicacions del país. Molta revolució, hi havia allà dins”, diu Isaac. En un article publicat a El Correo Catalán, Terenci Moix va descriure així l’esperit d’aquell 15 de gener del 1976: “Hi havia molta trempera, en aquell càntic multiplicat, en les cançons que no et deixaven que cantessis sol, en l’emoció que no ens permetia acabar-les”. Paradoxalment, Isaac considera que aquells concerts també marquen “una frontera”. “Pensàvem que amb la llibertat la cançó d’autor d’aquí seria com la de França o Itàlia. Servíem a la societat civil, però a poc a poc els polítics van anar col·locant-se i de sobte semblava que els cantautors molestàvem en aquella Transició”, diu Issac.Com explica Manel Camp, Llach va saber triar el repertori que necessitava aquell moment: cançons com La gallineta, L’estaca, Abril 74, Cal que neixin flors a cada instant..., aplegades en el testimoni dels concerts, el disc Barcelona. Gener de 1976, publicat aquell mateix any. Camp recorda que Llach, que l’any anterior havia publicat Viatge a Itaca, va escollir les cançons conscient que, com diu Isaac, “l’ambient ho demanava” i que la gent havia de poder cantar les cançons amb “més càrrega política”.

“El Lluís ho controlava tot de manera molt minuciosa”, afirma Camp, que al llarg de les actuacions va haver de “contenir l’emoció”: “Senties la vibració de la gent, i se’t posava la pell de gallina, però havies de concentrar-te en la música, perquè estàvem enregistrant un disc”. Tot i l’emoció, Camp no va trair la tradició i després de cada concert va marxar cap a Manresa: “Anava i venia cada dia”. Fàbregas també va haver de contenir l’emoció per no perdre la concentració mentre disparava les fotografies. I la tensió va seguir en el revelat. “El pànic al revelat era una constant”, recorda. Tot va sortir bé, però anys després una mudança va estar a punt de fer desaparèixer aquells negatius. “Pensava que els havia perdut, però els vaig trobar fa sis anys en una capsa en un estat impecable”, explica el fotògraf.