Emanuel Christ i Christoph Gantenbein: "No ens interessa l'arquitectura instagramable"

BarcelonaEls arquitectes suïssos Emanuel Christ (Basilea, 1970) i Christoph Gantenbein (St. Gallen, 1971) es van formar a l'Escola Politècnica Federal de Zúric (ETH) i van començar a col·laborar poc després d'acabar la carrera. Són coneguts pel seu afany innovador, i a Catalunya perquè són els autors, juntament amb l'estudi Harquitectes, de les ampliacions del Macba i el MNAC. Christ & Ganbentein és un gran estudi amb un centenar d'arquitectes i obres, amb projectes a Suïssa, França, Alemanya, la Xina, Noruega i Mèxic. I no descarten mantenir seu a Barcelona quan acabin les obres del Macba i el MNAC. "Barcelona és una gran ciutat europea.Estem molt il·lusionats i molt agraïts de tenir l’oportunitat de treballar aquí", afirmen.

Com va sorgir la col·laboració amb Harquitectes?

— Emanuel Christ: Som més o menys de la mateixa generació. Ells coneixien la nostra feina i nosaltres la seva. Però era una relació professional a través de la feina i les publicacions. També tenim amics i col·legues en comú, i, quan es va obrir el concurs del Macba, Harquitectes es van posar en contacte amb nosaltres per preguntar-nos si estaríem interessats a presentar-nos-hi junts, formant equip. Potser havíem estat en contacte una o dues vegades, però no ens coneixíem gaire. Recordo molt bé que era el gener del 2021, en temps de la covid. Vam venir a Barcelona i els restaurants estaven tancats o només obrien durant unes hores. Ens vam trobar per visitar el Macba i començar a treballar. I després vam anar a Sabadell. Tenien coses de Nadal, com ara pernil, i vam fer un pícnic. Feia molt de fred i estàvem asseguts junts. Va ser molt agradable. Així que parlàvem d’arquitectura i, alhora, començàvem a conèixer-nos una mica més. Va ser així com vam establir aquesta col·laboració i també una amistat.

Què creuen que tenen en comú els dos despatxos?

— Christoph Gantenbein: És una pregunta important, perquè ni ells ni nosaltres sabíem si la col·laboració funcionaria. Però va funcionar molt bé perquè, esclar, compartim moltes coses. Compartim una comprensió comuna de l’arquitectura, que és una comprensió molt controlada, diria que racional. Així mateix, el context de la ciutat és molt important. També compartim les mateixes referències, i aquesta va ser la base sobre la qual tots dos estudis ens vam sentir absolutament identificats amb el que vam fer per al Macba. No diríem que hi ha una part que és la seva i una altra que és la nostra; no ho podem distingir.

— E.C.: Compartim un interès per solucions fonamentals i elementals. Hi ha un interès per la història, però no per ser nostàlgics. No es tracta de nostàlgia. Es tracta d’abordar el futur mirant també enrere cap a les solucions tradicionals. I això vol dir materials bàsics i una construcció i unes tècniques constructives bàsiques. Una altra cosa que compartim és la construcció, un exemple de la qual és el maó com a material etern de l’arquitectura. Tots dos despatxos hem fet edificis de maó, però crec que és una qüestió més general. Intentem ser arquitectes progressistes, innovadors, utilitzant el material bàsic típic de l’arquitectura. Així, doncs, intentem fer arquitectura contemporània basada en aquesta comprensió, en aquest coneixement. I per això ens atrevim a dir que, d’alguna manera, parlem un llenguatge semblant.

Comparteixen, doncs, una mirada sobre com intervenir en el patrimoni?

— E.C.: El fet que puguem utilitzar elements del passat, i establir connexions amb el passat per imaginar un futur nou, és una manera de treballar molt enriquidora, extremadament interessant i inspiradora. Sempre intentem fer servir elements que ja hi eren, fins i tot en el cas d’un edifici completament nou.

Què vol dir, concretament, amb una comprensió racional de l'arquitectura?

— C.G.: Amb racional em referia a una arquitectura que es basa en la recerca d’un sistema lògic: com integres l’edifici en la ciutat, o com aquesta posició dins la ciutat es relaciona amb l’organització interior, o com treballes la construcció, com tractes els materials. Tot plegat es fonamenta molt en una argumentació que és un procés depurat. No és aquest tipus d’arquitectura intuïtiva i artística que fan altres arquitectes. Treballem constantment en una argumentació per al projecte. Aquesta també ha sigut la base per a l'intercanvi amb Harquitectes. Crec que una arquitectura molt més intuïtiva i personal seria difícil que l'haguéssim desenvolupat plegats.

Per a vostès, quins són els principals valors de les ampliacions del Macba i el MNAC?

— C.G.: En tots dos casos, tot es desenvolupa a partir d’una situació donada. Transformem una situació que ens ve donada d’una manera modesta però alhora radical. El palau Victòria Eugènia és fantàstic, les naus són molt boniques, però la nostra proposta és un canvi fonamental en la manera d’entrar a l’edifici, de fer-lo servir i en com es relaciona amb el Palau Nacional. Realment, tot comença per intentar entendre les estructures donades. Per on hauries d’entrar? Quin és el lloc real per a una entrada? I com transformar un recinte firal en un museu.

— E.C.: Tots dos projectes impliquen obrir-se a la ciutat. Es tracta de crear una ampliació del Macba que sigui oberta, fàcil i accessible. Es tracta de la continuïtat des de la plaça cap a la part nova del Macba, és a dir, obrir-se i connectar amb l’espai urbà. I fins a cert punt, això és exactament el mateix al MNAC. Ara, amb un gest molt fort, això permetrà que la sala d’exposicions inferior —la del costat dret quan arribes— tingui una gran entrada. I això establirà una relació completament nova amb l’espai urbà. Aquesta és una conversa més àmplia quan comencem a parlar del paper del museu a la ciutat. Però, per a nosaltres, els arquitectes, al final sempre és una qüestió espacial. Com podem traduir aquesta necessitat recurrent de connectar i reconnectar el museu, el seu contingut, el seu programa, amb la ciutat i la comunitat? I la idea dels dos projectes és un gest d’acollida. Com deia en Christoph, la manera com intentem fer això sempre està molt estretament relacionada amb allò que ja existeix.

Doni'm més detalls d'aquestes relacions amb el preexistent.

— E.C.: Al Macba, la galeria que estem construint és com una gran pantalla que deriva directament dels contraforts existents del convent històric i de la capella. En el cas del MNAC, aquesta relació passa per l’organització de tot el projecte: la gran entrada de què parlava, però també la manera com s’organitzen els vestíbuls, els passadissos, la connexió entre el nivell inferior i el nivell superior. Tot, d’alguna manera, prové de l’edifici existent. Per tant, tornem a la qüestió de la racionalitat. Creiem que l’anàlisi i el diagnòstic d’una estructura existent, d’un tros de ciutat, són sempre al començament d’un bon projecte.

— A Suïssa, han fet les ampliacions del Museu de Belles Arts de Basilea i del Museu Nacional Suís. ¿És la relació de l'edifici amb la ciutat i els públics el que més els interessa quan projecten museus?

— C.G.: Aquesta relació és crucial i, a més, també és canviant. Per exemple, el Museu Nacional Suís que vam fer a Zúric, que va ser un dels nostres primers grans projectes, consistia molt a redefinir aquesta relació entre l’edifici i la ciutat, primer perquè la ciutat del voltant havia canviat. Aquest edifici era de 1895, així que ja tenia més de 100 anys, però també perquè la societat està canviant. La manera de visitar el museu fa 100 anys era: anaves al museu, visitaves l’exposició i sorties. Avui hi passes estona en una cafeteria, hi ha també una botiga, hi ha conferències, hi ha activitats, hi ha recerca, no només per a científics, sinó també per a la població. Per tant, tens un programa molt més divers, i això ajuda també a redefinir la relació entre un museu i la ciutat que l’envolta. Una cafeteria i un restaurant poden ser també un llindar que funciona com a intermediari entre el museu i la ciutat, perquè també ajuden a obrir un edifici i a atraure persones que potser no anirien a veure una exposició, però que sí que van a una cafeteria, perquè la cafeteria és atractiva, ja tenen un peu dins del museu. I d'aquesta manera, el museu s’obre cap a la ciutat.

— E.C.: Ens agrada l’arquitectura cívica, és a dir la pertinença a la comunitat que un museu comparteix amb una biblioteca, una universitat o una escola. Un museu és un lloc per a la comunitat, on efectivament pots prendre un cafè, passar una estona, de manera que també s'acosta a l’oci, però no és un espai comercial, i crec que això també és molt important. Els museus són interessants i rellevants perquè ofereixen aquesta qualitat intermèdia: no són un aeroport, ni una estació de tren o un centre comercial, ni tampoc són un espai purament privat, controlat o tancat, són una cosa entremig. Creiem que aquesta qualitat de públic és molt important, sobretot avui. Potser són paraules una mica grosses, però ho dic molt seriosament quan fins i tot parlo d’un espai democràtic, perquè moltes de les nostres ciutats estan totalment comercialitzades. Els museus, esclar, estan molt fortament implicats en tot aquest sistema del turisme, però penso que un bon museu té també una qualitat addicional: una certa capacitat de resistència, perquè porta la gent a un altre estat d’ànim. En un museu comences a reflexionar sobre el teu paper dins la societat, perquè també et planteges per què t'interessa el museu.

Els museus han estat considerats les catedrals dels segles XX i XXI, i han sigut gran camp d'oportunitat per l'arquitectura icònica. Com es relacionen amb el caràcter emblemàtic que pot tenir un museu??

— E.C.: En els últims vint anys els museus s'han convertit en aquests objectes icònics, instagramables, i a nosaltres no ens interessa aquesta arquitectura. Creiem que un museu no és necessàriament una catedral. Un museu també pot ser un lloc molt modest, o potser més aviat una capella. Per això, en el projecte del MNAC estem molt contents amb aquesta idea d’integrar l’antic, l’històric. Allà dalt hi ha un palau fantàstic, però nosaltres transformem una estructura molt més modesta al costat, i crec que això és magnífic per al museu. I encara ho és més per al Macba, perquè realment només hi afegim una peça: tot el context ja hi és. El Macba no serà una catedral —ja té una capella—, i nosaltres simplement hi afegim una capa, hi posem la caixa i la terrassa, i ja està. En aquest sentit, és molt modest, però m’agrada, perquè, al mateix temps, això pot ser molt, molt potent. Però té més a veure amb el barri, amb el conjunt, dels diferents edificis.

— C.G.: El terme catedral és una mica intimidatori, és tan monumental... Nosaltres entenem l’arquitectura en general, i també el museu en particular, com una mena d’infraestructura: pilars, lloses i façana col·locats per crear espai, una base per a l’activitat humana, ja sigui per viure-hi, treballar-hi o com a lloc d'intercanvis. I crec que, en el cas del museu, l’arquitectura l’hauria d’entendre com una infraestructura, no només per exhibir, sinó també per aprendre, per investigar, per a l’intercanvi crític. Al terme catedral li hi falta aquesta pluralitat d’activitats.

Abans de les ampliacions del Macba i el MNAC, havien tingut Barcelona com a punt de referència?

— E.C.: Quan vam començar a estudiar a l'Escola Politècnica Federal de Zúric, Barcelona era el lloc, i en aquell moment teníem José Luis Mateo com a professor convidat; tots dos vam estudiar amb ell. Vam anar a Barcelona quan érem estudiants, i no és que la coneguéssim com si hi vinguéssim cada any, però va ser molt important.

— C.G.: Hi havia un fort intercanvi entre Suïssa i Espanya. També hi havia Cruz y Ortiz, que són de Sevilla. Llegíem els llibres de l'editorial Actar, la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme, on ben aviat van aparèixer arquitectes suïssos com Herzog & de Meuron i Meili & Peter. I Josep Antoni Acebillo va ser el director de l’Acadèmia d’Arquitectura de la Universitat de Suïssa a Mendrisio, al Ticino.