Smiljan Radić guanya el premi Pritzker, el Nobel de l'arquitectura

BarcelonaEl xilè Smiljan Radić és un dels arquitectes més radicals i originals de l'escena internacional, i acaba de guanyar el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes. Nascut a Santiago de Xile el 1965, és conegut per obres com la Casa del Poema de l'Angle Recte, un refugi de fusta i formigó en ple bosc a Xile, i el pavelló efímer de la Serpentine Gallery de Londres, una carcassa translúcida de fibra de vidre que sembla flotar damunt la gespa dels Jardins de Kensington.

"A través d’un corpus d’obra situat en la cruïlla entre la incertesa, l’experimentació material i la memòria cultural, Smiljan Radić prefereix la fragilitat a qualsevol pretensió injustificada de certesa", es pot llegir en l'acta del jurat del Pritzker. "Els seus edificis semblen temporals –diu també l'acta–, inestables o deliberadament inacabats, gairebé a punt de desaparèixer, i, tanmateix, ofereixen un refugi estructurat, optimista i discretament alegre que acull la vulnerabilitat com una condició intrínseca de l’experiència viscuda". El guardó està dotat amb 100.000 euros, i el guanyador s'ha fet públic amb una setmana de retard arran de l'aparició als arxius de Jeffrey Epstein de Tom Pritzler, el director de la Fundació Hyatt, l'encarregada de donar el premi.

Per a Radić, que va ser el president del jurat de la passada edició dels Premis FAD Internacionals, l'arquitectura ha d'emocionar i remoure consciències. "L’arquitectura existeix entre les formes grans, massisses i perdurables, estructures que romanen sota el sol durant segles esperant la nostra visita, i les construccions petites i fràgils, tan efímeres com la vida d’una mosca, sovint sense un destí clar sota la llum convencional. Dins d’aquesta tensió de temps dispars, intentem crear experiències amb presència emocional, que animin les persones a aturar-se i reconsiderar un món que sovint els passa per davant amb indiferència", afirma Radić, que té entre mans un projecte a Barcelona, el futur Palau Multifuncional de la Fira de Montjuïc, dissenyat juntament amb Miquel Mariné, Beatriz Borque i César Rueda; i al Matarranya, el Solo Hotel.

"Una primera i paradoxa fonamental de l’arquitectura de Smiljan Radić rau en el fet que estableix un punt de partida personal, gairebé introspectiu, sense culminar en el retraïment. Al contrari, allò que comença com una trobada individual s’expandeix en una ressonància més àmplia i col·lectiva. Aquesta és, potser, la naturalesa de l’art veritable: s’adreça a cadascun de nosaltres com a éssers singulars, d’un en un, i, tanmateix, ens impulsa cap a un origen compartit, un lloc atàvic més enllà de la raça, el gènere o la cultura", considera el jurat.

Entre altres obres destacades de Radić, que és fill d'un emigrant croat i una britànica, hi ha el Teatre Regional del Bio Bio (2018), Concepción, Xile, ubicat a la vora d'un riu i amb una façana de policarbonat semitranslúcida en un to blanc que modula la llum i millora l'acústica. També és seva l'ampliació del Museu Xilè d'Art Precolombí (2013), a Santiago de Xile, consistent en una galeria sota el pati del museu il·luminada zenitalment.

"En cada obra, és capaç de respondre amb una originalitat radical, fent obvi allò que no ho era. Retorna als fonaments més bàsics i irreductibles de l’arquitectura, tot explorant límits encara no tocats. Desenvolupat en un context de circumstàncies implacables, des de la vora del món, amb un despatx de pocs col·laboradors, és capaç de portar-nos al nucli més íntim de l’entorn construït i de la condició humana", rebla el president del jurat, l'arquitecte també xilè Alejandro Aravena. De fet, Aravena i Radić són els dos únics arquitectes xilens que han guanyat el Pritzker.