Henri Matisse, un artista audaç i influent, en una gran exposició al CaixaForum
Unes 45 obres del pintor francès viatgen a Barcelona gràcies a l'acord amb el Centre George Pompidou per a la mostra 'Chez Matisse'
BarcelonaEn una de les seves estades a Cotlliure, Henri Matisse va pintar un paisatge de petites dimensions, La Moulade. Amb la característica fúria colorista del fauvisme, la pintura està formada per un conjunt de taques de colors vius: vermell, verd, blau, groc. Les línies són totalment secundàries. La Moulade només fa 28,6 x 35,7 centímetres, però per a un altre dels fauvistes, André Derain, aquest quadre és com "dinamita". Ho recorda Aurélie Verdier, conservadora en cap de les Col·leccions Modernes del Museu Nacional d’Art Modern - Centre Pompidou i també comissària de l'exposició del CaixaForum de Barcelona Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura, que obre les portes aquest divendres.
La mostra, fruit de l'aliança de la Fundació La Caixa amb el Centre Georges Pompidou, inclou 94 obres, 45 de les quals són de tota la trajectòria de Matisse. La Moulade és una novetat important respecte a l'exposició que es va poder veure al CaixaForum de Madrid. La resta d'obres són d'altres grans artistes de la seva època i posteriors, entre els quals hi ha Pierre Bonnard, Georges Braque, Daniel Buren, Robert Delaunay, André Derain, Ernst Ludwig Kirchner, Frantisek Kupka, Le Corbusier, Jacques Lipchitz, Albert Marquet, Barnett Newman, Emil Nolde, Picasso, Kees van Dongen i Maurice de Vlaminck. "El seu mestre, el pintor simbolista Gustave Moreau, li va dir a Matisse, quan era un jove artista a la dècada del 1890, que simplificaria la pintura –explica la comissària–. Efectivament, va fer-ho i va anar més enllà: la va revolucionar. Va ser un colorista magistral que va inventar unes formes que encara són actuals".
Matisse és considerat el pintor de "l'alegria", cosa que no exclou que tingués una "inquietud crítica", afirma. "Més que cap altre artista, Matisse va encarnar la idea de recerca, d’una obra portada a terme pacientment, contra vent i marea", rebla Verdier. Una altra de les estrelles de la mostra és Luxe, calma, voluptuositat (1904), que és a Barcelona gràcies al fet que el Centre Georges Pompidou està tancat per obres. És una icona puntillista, però, al mateix temps, revela les lluites internes de Matisse, que volia superar la divisió entre la línia i el color per "dibuixar amb el color", com diu la comissària.
L'exposició es pot considerar una petita retrospectiva clàssica de Matisse i, al mateix temps, una mirada compromesa i actual. La presència de les artistes Sonia Delaunay, Natàlia Gontxarova, Françoise Gilot, Baya (Fatma Haddad), Eva Bergman i Zoulikha Bouabdellah reflecteix l'afany de la comissària per anar més enllà de l'artista occidental i valorar la feina de les dones, que en el seu moment no van ser tan reconegudes. Entre elles, l'algeriana Baya era una adolescent que es començava a donar a conèixer amb unes pintures plenes de flors i patrons decoratius quan, el 1942, un Matisse que ja tenia més de 70 anys es plantejava "tornar a començar la Pintura". Més endavant, Baya va deixar la seva carrera en standby per dedicar-se a la criança dels fills i la seva presència en la mostra recorda les vicissituds de les dones artistes i l'art a les colònies. Baya i Matisse estan units per l'element decoratiu que hi ha en les seves obres i que havia contribuït a fer del francès un dels grans artistes del segle XX. "Matisse no va pensar mai el decoratiu com un registre menor, sinó que al llarg de tota la seva vida el va tenir com un registre important", diu la comissària. Una altra de les relacions més curioses es troba amb Camuflatge-H. Matisse. Luxe, calma i voluptuositat, d'Alain Jaquet, que és una versió encoberta d'El luxe I, de Matisse.
Un artista radical i, més endavant, clàssic
Pel que fa al títol de l'exposició, Verdier explica que, més que parlar de la influència de Matisse en el seu temps i després de la seva mort, vol parlar "d'un acte d'hospitalitat". El recorregut està dividit en vuit àmbits, començant pels dedicats al neoimpressionisme, el fauvisme i l'expressionisme. "Més que sentir-se còmodes amb les etiquetes, més que interessar-se per la idea de moviments, que sempre resulten una mica insatisfactoris, el fil conductor de la pintura occidental dels anys 1907-1908 és realment l’expressivitat", diu la comissària. Unes emocions que van aconseguir fixant-se amb l'art africà i altres formes d'art originals que en aquell moment quedaven fora del cànon. "En el que anomenem primitivisme, Matisse hi va trobar una manera de renovar el seu art. Va ser un artista que va assumir riscos permanentment, que va revisar constantment les seves fites". D'altra banda, les escultures que va fer durant aquells anys, Matisse deia que les feia com a pintor. "L'escultura era per a ell un mitjà de resoldre qüestions de pintura", adverteix.
Una altra de les influències que Matisse va rebre durant els primers anys de segle XX va ser la de mestres com Giotto, que va descobrir durant un viatge a Itàlia l'any 1907. Més endavant es pot veure un retrat titulat L'algeriana, que reflecteix com Matisse va assumir la dimensió de l'exotisme. "Aquest teatre oriental, aquest teatre exòtic, Matisse el va fer servir per assolir el cim de la seva ambició, que era el decoratiu", diu la comissària. El recorregut continua amb l'obra de Matisse durant la Primera Guerra Mundial –no el van mobilitzar, per decepció seva–, considerats els seus "anys heroics". Va maldar per eixamplar els límits de la pintura amb "invencions radicals" en el color i la representació dels espais, com es pot veure a Interior amb peixera (1914).
La trajectòria de Matisse va fer un gir quan es va instal·lar a Niça el 1917 buscant la llum. A l'exposició, les obres dels anys 20 recullen com Matisse va tornar a un llenguatge molt més naturalista i molt menys radical, encara que va mantenir la seva "ambició decorativa". Són els anys del "classicisme de Matisse". A finals de la mateixa dècada va invocar mestres com Cézanne per sortir de l'estancament que sentia.
Matisse va morir el 1954. Havia patit problemes de salut des del 1941, quan el van operar d'un càncer de còlon, i des d'aleshores el seu estat físic es va anar deteriorant. Malgrat tot, va fer grans projectes, com la Capella del Rosari de Vença, els vitralls de la qual recorden els papers retallats que Matisse va convertir en una forma de pintura. L'exposició acaba amb una reflexió sobre el paper de l'obra de Matisse com a inspiració d'artistes posteriors, com Barnet Newman, Daniel Buren o Shirley Jaffe. Entre ells també hi ha la videoartista russa d'origen algerià Zoulikha Bouabdellah, representada pel vídeo Ballem, en què aborda temes identitaris, postcolonials i de gènere amb una dansa del ventre damunt la melodia de La marsellesa.