Marià Fortuny, el pintor que volia retenir el temps

BarcelonaCom tots els grans artistes, la força de la pintura de Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874) continua plenament vigent. "Cada cop tinc més clar que el tema artístic de la seva vida va ser la metàfora del temps", afirma Francesc Quílez, comissari de l'Any Fortuny i de l'exposició del Museu Salvador Vilaseca de Reus Fortuny, l'observació de la natura. El poder de la mirada, en cartell fins al 14 de desembre. "En la seva pintura, Fortuny intenta congelar el temps, retenir-lo –explica Quílez–. Evidentment, és un esforç inútil i estèril, perquè el temps no el pots retenir, és infal·lible. L'única fiabilitat és la mort, però estèticament Fortuny intenta transmetre aquest sentiment, aquest estat d'ànim".

Per a Quílez, la vigència i l'autenticitat de les obres de Fortuny es troben en el fet que "va saber transcendir el seu temps històric". "Curiosament, va ser un pintor molt arrelat en el temps històric; a més a més, va tenir una ferma convicció que era un pintor situat en el seu temps històric, però al mateix temps va ser capaç d'impulsar-se i de superar aquesta dependència per transcendir el seu temps històric i convertir-se en un pintor atemporal", diu.

Fortuny és un dels puntals de la trajectòria de Francesc Quílez, i a l'exposicióha tret a la llum un aspecte fins ara poc treballat de la seva obra, la relació que va mantenir amb la natura al llarg de tota la carrera. La mostra inclou unes 80 obres, entre pintures, dibuixos i gravats. Un 20% són de col·leccions privades, com ara L'esmolador de sabres, i algunes altres provenen, a més del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), del Museu del Prado (Malves reals), el Museu de Belles Arts de Bilbao (La plaça de toros de Sevilla) i el Museu Carmen Thyssen de Màlaga (Paisatge nord-africà).

Com diu Quílez, el recorregut de la mostra va in crescendo a través de cinc àmbits dedicats, progressivament, als detalls de plantes i flors i a la construcció del paisatge. Les obres exposades permeten veure la seva evolució i un tret que marca la trajectòria de Fortuny. "La vida de Fortuny està sotmesa a una tensió permanent, a una ambivalència entre el desig i la realitat. D'una banda, ha de satisfer les peticions adaptades al gust del moment que li fan el marxant i la clientela, és a dir, les pintures de casaques, les pintures orientalistes, les pintures, en definitiva, més comercials. I, de l'altra, emergeix el Fortuny que vol desfer-se d'aquesta cotilla i treballar amb absoluta llibertat. I, sobretot, el que vol és pintar el que li agrada, el que el satisfà", explica el comissari.

Aquesta espontaneïtat, Quílez la troba en el non finito, en el fet que Fortuny deixés algunes obres inacabades. "Com és possible, i resulta fins i tot paradoxal, que un artista que sempre ha tingut aquesta imatge de ser absolutament infal·lible, petri, sense fissures, tingués aquestes febleses i mostrés aquestes vulnerabilitats i deixés moltes obres inacabades?", es pregunta Quílez. Sobretot, perquè això era un fet "impropi en el context i la sensibilitat de l'època; era absolutament incomprensible". Entre aquestes obres hi ha La plaça de toros de Sevilla, que el Museu de Belles Arts de Bilbao va comprar l'any passat a una col·lecció barcelonina.

De la flor al paisatge

El recorregut arrenca amb L'interès per la botànica. El paisatge desconstruït. L'estudi de la natura es remunta a l'etapa de formació, quan Fortuny va fer excursions a Sarrià i Horta quan estudiava a la Llotja, i s'hi pot observar com estableix una "relació emocional" amb la pintura. També crida l'atenció que dediqués una pintura de grans dimensions a unes malves reals. "Això és molt representatiu de l'interès que tenia per la representació de la natura –subratlla Quílez–. Alguns diuen que aquest quadre podria ser el detall d'alguna obra més gran, però seria monumental. No pot ser. És un cas únic, és un cas singular, de l'interès per representar un motiu concret".

I si el millor de La batalla de Tetuan fos el cel? Tot i que aquesta obra gegantina no surt del MNAC, els dibuixos i treballs preparatoris exposats en el segon àmbit de l'exposició a Reus revelen la fixació que Fortuny va tenir per representar els celatges. "La batalla de Tetuan no deixa de ser una pintura d'història amb pretensions canòniques, però, com sabem, Fortuny no se'n va sortir, va fracassar, perquè no es va adaptar als criteris del que és una pintura d'història", explica Quílez. Això vol dir que aquesta pintura "no té èpica, conflicte, maniqueisme ni heroisme". És una pintura suposadament èpica i, al mateix temps, una pintura de paisatge. "El cel, que ocupa la franja horitzontal superior, hi té un protagonisme altíssim", diu el comissari. A més, Quílez recorda els celatges extraordinaris de les aquarel·les de Portici, entre les quals hi ha Paisatge de Portici, de la col·lecció Vida Muñoz. En algunes d'elles, Fortuny arriba a "una abstracció total, i la línia de l'horitzó del cel i el mar es confonen". A més, en aquest àmbit es poden veure La plaça de toros de Sevilla i les aquarel·les Mar, al fons el Vesuvi, també propietat del Prado, i Ruïnes romanes a prop de Cervara, del Museu de Reus.

Els protagonistes del tercer àmbit són el locus amoenus, és a dir, "llocs idealitzats que evoquen bellesa, serenitat, contemplació i intimitat emocional", tal com explica Quílez. Una de les obres que s'hi pot veure és L'esmolador de sabres, provinent d'una col·lecció barcelonina, que evoca un gir insospitat en la vida de Fortuny. "És un pintor que aspira a assolir l'èxit, al reconeixement social i econòmic. Però un cop el va assolir, amb la presentació de La vicaria a París el 1870, es va produir una situació insòlita, perquè va renunciar a totes les joies del triomf i va traslladar-se a Granada, que en aquell moment estava situada completament a la perifèria del sistema. Fortuny va fer com una mena de reset, es va reinventar i va començar a qüestionar-se ell mateix com a pintor", diu Quílez.

A Granada, Fortuny es va interessar per la representació de "jardins frondosos, plens d'aigua, de flors, de plantes". Per a Quílez, que també és l'autor del llibre Fortuny, un pintor detrás del escaparate (Trea), són unes obres més aviat classistes perquè reflecteixen la vida "privilegiada" que Fortuny i la seva família es podien permetre.

El tram final està dividit en dos àmbits: Experiències plenairistes, dedicat a la creació a l'aire lliure, i Horitzons topogràfics. Aquest últim inclou Paisatge nord-africà,"una obra extraordinària, que té un punt com màgic, surrealista, amb un gran horitzó", diu Quílez, que la veu com una predecessora dels quadres surrealistes del cap de Creus de Dalí, que, precisament, va ser un gran admirador de Fortuny.