'Projectar un planeta negre': el Macba celebra els 30 anys amb l'exposició de l'any a Barcelona

BarcelonaEl Macba va obrir les portes per primera vegada el 28 de novembre del 1995. Aquest dimecres és el tret de sortida de la celebració dels trenta anys amb la inauguració de l'exposició Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, que ha sigut tot un esdeveniment. Es tracta d'una mostra monumental i pionera sobre el moviment panafricanista, que perseguia objectius com la fraternitat i solidaritat internacionals entre pobles d’origen africà. S'hi poden veure unes 300 obres d'art i uns dos-cents documents i altres treballs fets en els últims cent anys per un centenar d'artistes i intel·lectuals africans, europeus, nord-americans i llatinoamericans, des de la dècada del 1920 fins a l'actualitat.

Com diu Elvira Dyangani Ose, directora del Macba, la comissària del projecte juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky, aquest projecte recull "històries de resistència i reconeixement que van viure les comunitats afrodescendents tant dels Estats Units com de la resta del món". Abans d'aquesta exposició, que va començar el recorregut internacional a l'Art Institute de Chicago, el panafricanisme s'havia estudiat des de la literatura i la política, i ara els comissaris en treuen a la llum tota la força plàstica. "Per a nosaltres la clau és entendre com aquesta exposició, que és una exposició d'art modern i contemporani, i aquesta estètica té un impacte en la vida de les persones, un impacte dins la realitat opressora que aquestes persones vivien, aquesta història de violències i com hi van respondre des de l'estètica i els moviments utòpics", diu Dyangani.

L'exposició estarà en cartell a Barcelona fins al 6 d'abril, i després es podrà veure al Barbican Centre de Londres i el KANAL Centre Pompidou de Brussel·les. En cada seu, els comissaris busquen connexions amb el context local. A Barcelona, torna a la llum la lluita antifeixista durant la Guerra Civil de les Brigades Internacionals a través del pròleg que el pensador marxista afrocaribeny C.L.R. James va escriure per a Red Spanish Notebook, el llibre de la parella formada per la poeta i militant trotskista Mary Low i l'escriptor cubà Juan Breá, fruit del viatge a Barcelona per unir-se a la lluita a través del POUM durant els sis primers mesos de la Guerra Civil. "Catalunya lidera Espanya, i almenys durant uns quants mesos, els obrers i pagesos catalans, sense experiència política, van pensar que havia arribat el nou món", va escriure James. "S’ha encès la flama i el feixisme hi pot abocar la sang de milers de treballadors —continua el text—, la pot trepitjar i fins i tot apagar durant un temps. Però no deixarà de cremar sota terra, és inextingible, i tornarà a encendre’s".

"A part del potencial que aquesta exposició té com a projecte artístic, ens dona l'oportunitat de fer cohesió social, de trencar amb discursos d'extrema dreta que alimenten la diferència i el racisme, i que ja els combatien en un moment molt important de principis de segle", diu Dyangani. Un altre punt de relació de la mostra amb Catalunya es troba en una nova presentació dels Arxius negres de Tania Safura Adam, consistent en una instal·lació amb uns 250 documents més on aquesta investigadora aprofundeix en l'impacte del panafricanisme a la península Ibèrica una altra vegada des de la Guerra Civil, amb fets com el suport que la Brigada Lincoln va donar a la Segona República, perquè, com recull Safura Adam, els afroamericans creien que la lluita contra el feixisme era una lluita universal.

Un homenatge a les marededeus negres

La noció de Panàfrica es remunta a finals del segle XIX en moviments contra el colonialisme i l'esclavitud, i durant la dècada de 1920 es va convertir en un moviment transnacional. Els comissaris no es plantegen fer tota una història del panafricanisme, sinó que s'endinsen en diferents episodis concrets, un dels quals és la idea d'Àfrica com a una invenció, com un continent buit i sense història a punt per conquerir-lo, i també la seva població. Més endavant, hi ha Banderes sense territoris, com a símbols de solidaritat que van més enllà de les fronteres.

Un altre dels protagonistes de l'exposició és el panafricanista jamaicà Marcus Garvey, que advocava per "una solidaritat racial mundial de les persones afrodescendents", com es pot veure en un dels àmbits, mentre que uns altres aborden la negritud com una manera de "repensar la civilització a través de les històries i els èxits de la comunitat negra" fins a arribar al tram final de la mostra, on es parla de la veneració dels ancestres i l'agitació i la resistència.

Entre les obres exposades hi ha fites que criden l'atenció a primera vista, com ara Alls my life I has to fight [Tota la meva vida he hagut de lluitar], de Theaster Gates. Pot semblar una rèplica de la Moreneta engabiada, però en realitat es tracta d'un homenatge a les marededeus i les dones negres, ja que les reixes provenen d'una escola del sud Chicago que va tancar i l'artista les fa servir com una forma de protecció. I un altre d'aquests treballs destacats és l'escultura Ndiyafuna, de l'artista sud-africà Nicholas Hlobo, protagonitzat per un personatge que no se sap del cert si el sac on es troba representa els costums ancestrals que el devoren, o un úter d'on neix, dins una reflexió més àmplia sobre l'homosexualitat i l'impacte del VIH a l'Àfrica.