Rita Segato: "Tàpies es desobeeix a ell mateix tota l'estona"

BarcelonaUn any després de guanyar el primer Premi Internacional d’Assaig Gest d’Ahir, Pensament d’Avui, impulsat pel Museu Tàpies i la UPF, l'antropòloga i activista feminista Rita Segato (Buenos Aires, 1951) ha tornat a Barcelona per presentar els fruits del guardó, l'assaig Tàpies i jo. Una exegesi recíproca. En els últims mesos Segato ha aixecat polseguera afirmant que, arran del genocidi palestí, es considera "exhumana", com recorda ella mateixa a l'ARA, i rebla el seu afany per "no formar part d'aquesta espècie maleïda".

Antoni Tàpies va participar en l'Exposició Internacional d'Art en Solidaritat amb Palestina organitzada per l'OLP a Beirut el 1978. Ara Segato ha trobat un anhel semblant al seu "d'anar-se'n a un altre lloc" en algunes de les obres que formen part de l'exposició Tàpies. La imaginació del món, que es pot visitar fins al 25 de gener. "Hi ha un desig de sortir, un exercici de jugar, d'extreure's, de fotre el camp". Així, Segato ha pogut comprovar una altra vegada l'entesa que té amb Tàpies, tot i que aquesta troballa ja no l'ha pogut incloure en el seu assaig sobre l'artista."No soc historiadora de l'art, però vaig sentir una immensa afinitat amb ell. Per escriure sobre ell, vaig partir d'aquesta afinitat inicial que és la seva desobediència, la seva tremenda desobediència", diu l'autora, coneguda per haver escrit sobre "l'ètica de la desobediència", que veu com "una pulsió, una pell, un desig, i una manera de ser".

"Tàpies es desobeeix a ell mateix tot el temps: troba un format, un estil classificable, i es retira. És una vida en fuga de qualsevol forma d'estabilitat, de permanència i d'obediència, i a partir d'aquí vaig trobar que m'entenia amb ell", diu Segato. Tot plegat, Segato ho concreta en obres entre les quals hi ha Pintura-bastidor (1962), un quadre penjat amb la tela contra la paret; i Homenatge a Federico García Lorca (1951), on hi ha "un paisatge que se suïcida", mentre un bou alat vola cap al cel.

Per a Segato, aquest afany rupturista és el que manté Tàpies vigent i fa que el seu llegat sigui un camp fèrtil per imaginar el futur. "Fa dos anys es va reeditar un assaig meu, El grito inaudible, en el qual dic que després de Gaza l'agramaticalitat, és a dir, la fuga de totes les convencions, és l'únic que ens servirà per intentar trobar un nou camí per a la història, perquè la història tal com la coneixíem s'ha acabat. És pitjor que l'Holocaust, que la conquesta, que tot. És la fi d'una història reglada, en la qual hi havia una gramàtica convincent sobre les relacions entre persones i entre nacions. Només trobarem nous camins desestabilitzant completament la gramàtica en la qual crèiem fins fa poc temps".

Com diu el títol del llibre, el mètode que ha fet servir Segato per endinsar-se en el llegat de Tàpies és de les "exegesis recíproques", és a dir, una manera de treball que és com una "conversa." "L'autor s'il·lumina gràcies als meus textos i jo m'il·lumino gràcies a l'autor", diu Segato, que també s'ha servit del que el filòsof Ignacio Gómez de Liaño anomena "la tradició del pensament en imatges".

"Dòcil en l'espai de la domesticitat, però indòcil cap al món"

L'assaig de Segato és ple de cites dels escrits de Tàpies. "Era un intel·lectual en el bon sentit de la paraula. La pintura no estava separada d'una reflexió profunda". Defineix Tàpies com un artista "conceptual" i com algú representa i fomenta el "desacatament". "El bon artista no és el que pinta bé, sinó el que capta una estructura del món i en fa alguna cosa. Tàpies ho fa i constantment és comprat, capturat. El poder reacciona davant l'art d'aquesta manera. El sistema, el poder i el mercat s'ho mengen tot, és una dialèctica constant –explica l'autora–. L'art es va revelant, va buscant camins alternatius, i el mercat el va comprant per empresonar-lo, per fer-lo callar".

Segato també defineix Tàpies com un artista "aparentment dòcil" en la seva vida personal. "Emfatitzo l'aspecte de la casa i la dona de qui no es va separar mai. Tàpies era dòcil en l'espai de la domesticitat, però indòcil cap al món, i el món l'anava capturant, com també va passar amb Picasso, que era explícitament un home d'esquerres".