BarcelonaARCADE FIRE RAZZMATAZZ 5 DE JULIOL
El concert d’Arcade Fire a Razzmatzz ja era històric abans que sonés la primera nota. En primer lloc perquè veure una banda habitual d’estadis en una sala mitjana com la del Poblenou és un fet insòlit, però també perquè es tractava d’una d’aquelles actuacions especials amb què els grups escalfen motors abans d’engegar una gran gira. Són concerts dels quals normalment llegim a la premsa: Bruce Springsteen a l’Stone Pony d’Asbury Park, els Rolling Stones en un petit club de Nova York... Aquest cop, però, no calia agafar un avió i pagar un ronyó en la revenda per veure abans que ningú la nova gira del grup. I, tanmateix, al final la primícia va ser que no hi havia cap primícia. No van caure versions de Bowie ni temes nous i van repetir els trucs escènics -confeti inclòs- del seu concert del 2014 al Primavera Sound. Els Arcade Fire del 2016 són bàsicament els mateixos de la gira de Reflektor : una banda exuberant que aborda amb entrega el seu cançoner, sense dubtes ni fissures. I ben mirat és una bona notícia.
Però tot i l’actitud del grup i un repertori triomfal que no es va descuidar ni un sol èxit, des de la inicial Ready to start fins als inevitables No cars go, Rebellion (Lies) i Wake up, va ser un concert difícil de gaudir per culpa d’un so lamentable que esborrava els matisos de les cançons. Era difícil distingir dins la pilota de so que escopien els altaveus el violí d’Owen Pallett o les veus de Régine Chassagne i Win Butler, que es barrejaven amb la cridòria d’una gran majoria de fans indiferents a l’agressió sonora. La baixa fidelitat acústica no era l’únic problema: també un aforament excessiu i unes altes temperatures que van convertir Razzmatazz en una olla a pressió a punt d’entrar en ebullició.
El concert d’Arcade Fire, de fet, serviria per rebatre el dogma que afirma que un concert de rock sempre és millor en una sala que en un estadi o festival. En un festival a l’aire lliure el públic d’Arcade Fire probablement no s’hauria deshidratat, el so hauria sigut més digne i l’aparició dels capgrossos durant Here comes the night no hauria saturat un escenari atapeït de músics -va arribar a haver-n’hi tretze- que gairebé no sentíem. “Amb aquest concert volem pagar pel pecat de no haver tocat a Razzmatazz en el seu dia”, va explicar Win Butler. Vist el resultat, val més que continuïn pecant. Ego te absolvo.