Black coal

Podríem discutir durant dies si Black coal es mereixia més que Boyhood o El gran hotel Budapest l’Ós d’Or de la darrera Berlinale. I no arribaríem a gaires conclusions. Però segurament tots estaríem d’acord que aquest contundent film de Diao Yinan aconsegueix singularitzar-se respecte als relats criminals del seu temps. I això ja és un mèrit enorme. De fet, gairebé es podria dir que som davant d’una obra que, sense que ho sembli, neda a contracorrent: davant l’embelliment de la violència del 95% del neo-noir (des de Drive, de Nicolas Winding Refn, fins a La isla mínima, d’Alberto Rodríguez, passant per una munió de policíacs estilitzats del cinema oriental), Black coal aposta per un tractament espartà i brut, gairebé de realisme social, que es posiciona als antípodes del formalisme. Tenim el clàssic whodunit, el canònic cherchez la femme i tenim totes les voltes i giravoltes de la trama que cal demanar a una història detectivesca. Però tot està servit sense engalanar. I tampoc és lletgisme: és deixar-se de romanços i anar al gra.