BarcelonaLa tercera edició del Canet Rock va acabar diumenge passades les sis de la matinada amb Els Catarres i la confirmació de l’èxit de convocatòria que ja va tenir l’any passat: 20.000 entrades venudes, justament l’aforament que la directora del festival, Gemma Recoder, considera òptim. “Arribar a les 25.000 persones del primer any no aporta res econòmicament, perquè el que ingresses per les entrades de més t’ho gastes en infraestructures, com el pont que vam haver fer en la primera edició, i en més sortides d’emergència, i no surt a compte”, diu Recoder.
Des del punt de vista del públic, que paga 35 euros per l’entrada, l’aforament actual garanteix una bona mobilitat dins del recinte i permet un accés acceptable als serveis. Així que no s’esperen canvis en futures edicions. “Encara no hem pres la decisió, però segurament el farem l’any que ve, perquè ens encanta fer-lo”, diu Recoder, que tot i no ser categòrica assegura que mantindran la línia artística i fins i tot que no descarten comptar amb els Estopa en el futur. “Tots els grups d’aquí hi caben. Només cal que ens agradin, que programar-los mantingui la coherència del festival i que siguin grups que puguin tocar davant de 20.000 persones”, diu.
“Impressionant i intimidant”
Durant el concert dels Manel d’aquesta edició, el seu cantant va dir que tocar davant de tanta gent és “impressionant i intimidant”. És bo que els grups en siguin conscients, perquè això significa que assumeixen que el més important és el públic. En un festival amb un esperit de revetlla com el Canet Rock, no té sentit donar l’esquena a la gent. No es tracta de voler agradar a tothom, sinó de no excloure ningú de la possibilitat de gaudir de l’actuació. Els Pets, gats vells en la gestió de grans audiències, en van donar tota una lliçó dissabte amb un repertori de hits i una actitud escènica molt generosa. Van tocar totes les cançons que havia demanat el públic dies abans i Lluís Gavaldà va saber engrescar una gentada que en la seva majoria no havia nascut quan es va formar el grup el 1985.
Menys eufòria es va viure amb l’homenatge a Sangtraït, que va reunir tres membres del grup de la Jonquera: Quim Mandado, Martín Rodríguez i Josep Maria Corominas (a més de Joan Cardoner, company dels dos primers a Los Guardians del Pont). Només la interpretació final d’ El vol de l’home ocell va establir una connexió massiva. En canvi, tot el que va venir després va ser un no parar d’entusiasme. Primer amb La Gran Pegatina, que actuen per acumulació de ritmes i personal. Després amb la contundència i la determinació republicana de La Raíz, la disbauxa mestissa dels Itaca Band, la ferocitat dels Aspencat i la revetlla d’Els Catarres. Aquesta seqüència final només apta per a joves i resistents fa pensar que les cròniques més precises del Canet Rock seran les que escrigui la generació que l’ha convertit en el seu festival.