Carles Miralles, poeta i savi

Escriptor i editorCarles Miralles (Barcelona, 1944-2015) ha deixat empremta en els camins fressats de la cultura. No és pas poca cosa: molts hi han passat abans, i molts hi transiten sense que mai ningú n’arribi a percebre el rastre. En el cas d’ell, la repercussió és fonda i travessa fronteres.

No és només que en relació amb els seus dos grans centres d’interès, la cultura grega i la cultura catalana, hagi ocupat càrrecs des dels quals ha incidit en unes quantes lleves de conciutadans, a través de la docència o per vies institucionals. No és només que hagi estat moltes dècades catedràtic de filologia grega a la Universitat de Barcelona (de la qual va ser vicerector), fins que s’hi va jubilar fa uns mesos. No és només que des del 1991 fos membre de l’Institut d’Estudis Catalans i que hi adquirís diverses responsabilitats. Carles Miralles va fer aquests serveis, prou rellevants per si mateixos, però va fer molt més.

Com a filòleg hel·lenista deixa una bibliografia extensíssima. El 2004 va sortir a Amsterdam l’aplec dels seus estudis sobre l’elegia i el iambe a Grècia i a Roma: 25 treballs escrits entre 1967 i el 1992, redactats en anglès, castellà, català, francès i italià. Naturalment, no va restringir el seu camp d’interessos a aquests dos gèneres poètics; és sols un exemple que permet fer-se una idea immediata de la mena de tasques erudites a què Miralles es va aplicar i dels àmbits lingüístics on la seva intel·ligència tenia difusió. També va estudiar l’èpica, el mite i la narrativa grega d’època romana. Els últims anys preparava, amb Vittorio Citti i amb el suport de Maria Cecilia Angioni, una edició crítica de Les suplicants, una tragèdia d’Èsquil, per a l’Accademia dei Lincei, l’acadèmia científica més antiga del món i encara avui, a Itàlia, la més prestigiosa.

Al costat de l’erudició acadèmica, Miralles també va practicar les dues modalitats bàsiques de l’acostament dels clàssics al públic d’ara: la divulgació i la traducció. Del primer cas, n’és un exemple òptim el seu Homer, que va sortir el 2005. Amb les traduccions -de filòsofs, poesia hel·lenística i novel·la grega, sobretot- va obrir el seu camp d’interessos fins a la poesia neogrega; molts recordem la seva versió de Mithistòrima, de Iorgos Seferis, o la seva tria de Sis poetes neogrecs.

Per la banda de la filologia catalana, va estudiar sobretot els grans clàssics del segle XV (Ausiàs March, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa ) i uns quants dels autors més rellevants del XIX i del XX: principalment Verdaguer, Maragall, Riba, Salvat-Papasseit, Foix i Espriu. Però amb ell podies parlar apassionadament de molts més: de Carner, de Vinyoli o d’Enric Casassas i Simó, per exemple. I, no cal dir-ho, de Safo i d’Horaci i de Góngora. La seva conversa era sempre un plaer enriquidor.

Perquè, molt més que el currículum acadèmic i institucional, el que caracteritza la tasca de Miralles com a home de cultura és una sensibilitat genuïna per la literatura. No hi anava des de fora, amb la fredor de l’expert en autòpsies. Per sobre de tot, i des del fons de tot, Carles Miralles era un poeta i entenia la literatura dels altres, la d’abans i la d’ara, com una experiència pròpia, personal i viva.

La literatura que va escriure ell mateix queda en un llibre de contes, Escrit a la finestra, i en una colla de llibres de versos que el 2002 va revisar i aplegar a D’aspra dolcesa. Entre les coses bones d’aquest volum m’agraden sobretot dues perles: La mà de l’arquer i l’impressionant Mans lentes d’aigua. Un tros de vers d’aquest segon llibre va fer de títol d’un recull de poemes de Miralles que vam triar i comentar nou lectors i que va sortir el 2007: No me n’he anat. Després va venir, esplèndida, L’ombra dels dies roja (2009), que ja és l’últim llibre de versos de la seva vida. Perquè Carles Miralles, savi i amic, conversador i poeta, ara sí que se n’ha anat definitivament. Molt massa d’hora.