Carmen Amoraga: "L'única pèrdua inassumible és la mort d'un fill"
S'havia quedat a les portes de guanyar el Planeta i el Nadal l'any 2010 i el 2007. Aquest dilluns va emportar-se la 70a edició d'un dels guardons més veterans del panorama literari barceloní amb la novel·la La vida era eso
Carmen Amoraga s'havia quedat a les portes de guanyar el Planeta i el Nadal l'any 2010 i el 2007, respectivament. Aquest dilluns va emportar-se la 70a edició d'un dels guardons més veterans del panorama literari barceloní amb la novel·la La vida era eso. Hi explica com una dona que ronda els 40 anys aprèn a superar la mort del seu marit.
¿ La vida era eso, premi Nadal 2014, parteix d'una experiència pròpia?
He tingut la sort que, de moment, no he patit cap pèrdua gaire propera, excepte els avis i el pare de la meva millor amiga. Mai no pateixo escrivint -la creació em dóna una satisfacció que no es pot comparar amb res al món-, però aquesta vegada tenia molt present la història d'una amiga a qui li va passar el mateix que a la meva protagonista, la Giuliana: se li va morir el marit de càncer quan les seves filles eren petites.
La novel·la explica com ella planta cara al traspàs del marit.
Està dividida en cinc blocs, que es corresponen amb les cinc fases del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Cadascun d'aquests apartats està encapçalat per un post de Facebook, perquè el marit tenia molta presència a les xarxes socials. La Giuliana aprèn a sobreviure fabricant-se una cuirassa virtual. Li sembla que comunicar-se per internet és molt menys difícil que enfrontar-se amb la vida, fins que un dia la seva filla li diu: "Mama, almenys a Facebook ets feliç".
¿El missatge del llibre és esperançador?
Sí. La immensa majoria de persones aconsegueixen fer compatible el dolor de la mort amb la resta de la seva vida. L'única pèrdua inassumible és la mort d'un fill. Així i tot, estic convençuda que l'ésser humà està dissenyat per superar la desaparició de qui estimes: aprendre a perdre és aprendre a viure.