Un castell que es va convertir en palau

MontesquiuEl Baldo se sent atret pels castells des de ben petit. Li encantava saltironar per les ruïnes i descobrir túnels o forats que li despertaven la imaginació. En les excursions que feia amb l’agrupament escolta, eren un clàssic les pujades al castell del Tagament, al de la Popa, a les ruïnes de Sant Salvador de les Espases... “En aquestes sortides jo era summament feliç”, recorda.

El Baldo és pare de tres criatures. Quan eren petits li agradava dur-los a veure castells. Però això va durar poc. “Pare, és que ens agraden altres coses...” Ara ja té els fills grandets i ha recuperat en part la seva passió. “¿Vols venir al castell de Montesquiu?”, li proposo. “I tant!” Arriba amb un volum dels Castells catalans, de Pere Català Roca, una petita enciclopèdia editada fa una pila d’anys, el compendi més exhaustiu dels castells del país. De camí, mentre ell condueix, començo a informar-me sobre el de Montesquiu, situat a la riba del Ter, al límit de les comarques d’Osona i el Ripollès, on no he estat mai.

Llegeixo que inicialment era una torre de guaita que es va anar engrandint. Quan ja va ser castell, amb el de Besora i el de Saderra formava un triangle defensiu. Al segle XIV, la família de Besora va fer reformes per convertir la torre de guàrdia en casalot habitable. Més endavant, els Descatllar li van donar l’aspecte de castell-palau. L’últim estadant va ser Emili Juncadella, un inquiet personatge: gran excursionista, viatger, aficionat a la fotografia i a la caça, col·leccionista d’armes... i un dels primers catalans a posar-se uns esquís. ¿He llegit que era “gran pianista”? No, el moviment del cotxe m’ha fet llegir imprecisament. Hi diu “gran pirineista”!

Juncadella és el protagonista indiscutible del castell de Montesquiu, tot i que era la seva segona residència. Al costat mateix de la recepció, on hi havia la seva biblioteca -i encara abans, les cavallerisses-, ara s’hi mostren estris seus com pals de golf, esquís i raquetes de neu, i records de les seves excursions al Pirineu, de les caceres a l’Àfrica i dels viatges a l’Àsia. La Mònica López, guia del castell, ens du per totes les sales. Com és habitual en els castells convertits en palaus residencials, hi ha unes quantes llars de foc. Tres, en compto. “Fixa’t en aquests escacs!”, diu el Baldo. Les peces són negres, però els caps i les mans són blancs. Ai, el racisme de l’època! “Les peces dels escacs són fetes amb fusta de boix i el tauler amb fusta de noguera”, precisa la Mònica.

Mentre pugem per una escala que els Juncadella van incorporar al castell, duta d’un palauet gòtic del segle XVI de la Via Laietana de Barcelona, la Mònica ens proporciona unes quantes singularitats d’aquest polièdric personatge: “Emili Juncadella va tenir la sort de viure l’edat d’or del pirineisme català, és a dir, els primers temps en què uns pocs excursionistes es dedicaven a fer les primeres ascensions als grans cims del Pirineu”, ens explica quan som en una capella, dedicada a santa Bàrbara (l’advocació a santa Bàrbara és habitual als castells catalans), on hi ha un magnífic arrambador de ceràmica del segle XVII. “Juncadella va ser membre destacat del Centre Excursionista de Catalunya, del Club Alpino Español i del Club Alpin Français”, afegeix.

Precisament la muntanya és una altra de les passions del Baldo Salvatella. Sempre que pot s’escapa a fer travesses o algun cim, caminant o, a l’hivern, amb raquetes de neu. La “diferència” és que el Baldo té tres criatures, i Emili Juncadella no en tenia cap, i tenia tot el temps del món, no només perquè era de família benestant -era enginyer industrial, però va decidir no treballar: no li calia-, sinó també perquè no es va casar. No s’havia de preocupar de gaires coses, i el lleure era la seva activitat principal. No li calia llevar-se d’hora, tot i que per fer un cim, una carena o anar de cacera solia fer-ho quan els estels es ponen. Al viatge al Sudan, el més llarg que va fer, d’uns quants mesos, un capellà anava escrivint el que feia. No havia ni de preocupar-se d’escriure! “Els Juncadella eren gent de diners...”, faig. “Sí, esclar, el pare de l’Emili era un conegut fabricant tèxtil que havia ampliat considerablement el seu capital durant l’anomenada Febre d’Or, període de prosperitat extraordinària al segle XIX en què va destacar com a fundador del Crèdit i Docks, i de la Companyia Catalana de Vapors Transatlàntics. Va ser també president del Banc de Barcelona”, subratlla la Mònica quan som davant d’un retrat d’Emili Juncadella fet per Álvarez de Sotomayor.

“Aquest és l’únic lloc del castell on, ara a l’estiu, a la tarda, quan només es belluguen les sargantanes, s’hi està bé”, diu la Mònica quan som en una terrassa que dona al nord. Tenim davant un bé de Déu de vegetació (el castell forma part del Parc del Castell de Montesquiu, de la Diputació de Barcelona; hi ha una sequoia, cedres del Líban, lilars, xiprers, freixes, nogueres, til·lers...).

Tota aquesta vegetació fa que, des de la carretera, el castell no es vegi gaire, cosa que sembla que era voluntat dels Juncadella. En aquesta eixida, ara ombrejada, és on solia asseure’s Emili Juncadella de manera còmoda i relaxada, en una cadira de sis potes (les dues del darrere són més petites, la qual cosa permet que el respatller estigui inclinat enrere). I, com nosaltres ara, no es cansava de mirar el Puigmal.