Valentina Pisanty: "Convertir el terme 'antisemita' en una eina política ha sigut nefast"

BarcelonaNo hi ha res innocent en fer confondre antisemitisme amb antisionisme. La semiòloga italiana Valentina Pisanty (Milà, 1969) es fa una pregunta força provocadora a l'inici d'Antisemitisme (Comanegra, amb traducció de Marta Nin): "¿Com és possible que en nom de la memòria de l’Holocaust hàgim obert col·lectivament de bat a bat les portes al retorn dels ultranacionalistes a Europa i a la seva conso­lidació a Israel?". Professora a la Universitat de Bèrgam i autora d'assajos sobre semiòtica interpretativa, contes de fades, humor, discurs polític, retòrica del racisme i memòria, analitza com ha canviat l'ús de la paraula antisemita. Pisanty defensa que la paraula antisemita "ha estat segrestada" per les dretes israelianes amb el suport de moltes organitzacions internacionals, encarregades oficialment de la lluita contra el racisme i l’antisemitisme. Tot, plegat, segons Pisanty, amb el vistiplau de gairebé tots els governs occidentals.

Què volem dir exactament quan utilitzem les paraules antisemita i antisionista?

— És molt important distingir les dues paraules. L’antisemitisme és una forma de racisme. Pressuposa que qualsevol individu jueu respon a un estereotip i defensa teories com que els jueus intenten governar el món en contra dels interessos dels altres. L’antisionisme, en canvi, és una postura política que pot adoptar moltes formes diferents, perquè el sionisme inclou també corrents diversos. No hi ha només una forma de sionisme. Sigui quin sigui el matís que donem al sionisme o a l’antisionisme, és una postura política. Això no exclou que els antisionistes puguin utilitzar representacions o arguments que provenen de l’arsenal antisemita, però conceptualment són diferents.

Tenen també orígens històrics diferents.

— La paraula antisemitisme es va introduir a les llengües europees cap al final del segle XIX, provinent de l’Alemanya de la dècada de 1870, on existia la Lliga Antisemita Alemanya. Eren persones fonamentalment racistes que s’oposaven al procés d’emancipació dels jueus europeus, especialment alemanys. Creien que els jueus formaven una mena d’estat dins de l’estat, conspirant contra Alemanya. Aquest significat inicial es va expandir amb el temps i va adquirir més capes. Cap al final del XIX i principis del XX, el significat es va consolidar tal com el coneixem avui, especialment amb la difusió dels Protocols dels Savis de Sió, adoptats després per dirigents feixistes i nazis. Després de la Segona Guerra Mundial, ningú es declarava orgullosament antisemita sense ser condemnat globalment. Això no vol dir que el fenomen desaparegués, sinó que pràcticament ningú es reconeixia explícitament com a antisemita. L’antisionisme és diferent perquè tenim una paraula composta: anti + sionisme. L’antisionisme es refereix a oposar-se a una postura política concreta. Hi ha moltes variants: alguns antisionistes qüestionen la història que va portar a la creació de l’Estat d’Israel; d’altres, especialment avui, rebutgen postures sionistes etnonacionalistes concretes que justifiquen qualsevol mitjà per assegurar la supervivència de l’estat jueu.

¿Quan va deixar de ser només una descripció per convertir-se en arma política?

— A començaments del segle XXI, els governs d’ultradreta d’Israel van veure el potencial estratègic del terme, que podia servir per deslegitimar qualsevol oposició a les seves polítiques. Van segrestar el terme amb la cooperació d'institucions dels Estats Units i Europa —com l’Anti-Defamation League, el Simon Wiesenthal Center i l’American Jewish Committee— i el vistiplau de la majoria de governs occidentals. Es va promoure una nova definició d’antisemitisme que amplia el significat per incloure certes postures polítiques contra Israel. Convertir el terme antisemita en una eina política ha sigut nefast per al debat democràtic i la llibertat acadèmica.

Al llibre parla també de com s’ha utilitzat la memòria de l’Holocaust.

— És complex. Des de la caiguda del Mur de Berlín, la memòria de l’Holocaust s’ha convertit en un tòtem per a Occident, especialment per construir la identitat europea postcomunista. Això ha donat poder a certs “guardians de la memòria”, com les institucions abans citades, que decideixen què es pot dir i què no. Això ha reforçat narratives polítiques i ha limitat l’espai del debat obert.

És força crítica també amb les universitats i com s’ha limitat el debat amb l’argument de protegir els estudiants de debats incòmodes o que poden ferir certes sensibilitats. A qui beneficien aquestes limitacions?

— Els que més se'n beneficien són els que controlen la narrativa i la legitimitat política, mentre que els demòcrates i els liberals en queden exclosos. Això restringeix el debat públic. Les universitats haurien de ser llocs per afrontar idees difícils, no només espais “segurs” des d’aquest punt de vista.

Què passa quan un concepte perd el valor analític i s’utilitza com a arma contra qualsevol crítica a Israel?

— Les conseqüències poden ser devastadores. Als Estats Units, s’ha fet servir per expulsar estudiants i professors, cancel·lar esdeveniments i silenciar l’oposició, fins i tot més enllà del debat sobre Israel. Al Regne Unit, es va fer servir per apartar Jeremy Corbyn del Partit Laborista [un informe de l’Equality and Human Rights Commission arribava a la conclusió que el partit havia gestionat malament algunes denúncies antisemites]. A Alemanya, es cancel·len esdeveniments culturals pro Palestina. Aquestes pràctiques amenacen el pluralisme i el debat democràtic.

¿Considera el "mai més" un imperatiu moral universal? O creu que també s’ha convertit en una eina política.

— Sempre ha tingut dues lectures. Una universalista, que diu: mai més genocidi, racisme o deshumanització per a ningú. I, una altra, particularista. Segons Meir Kahane [rabí ortodox nascut als Estats Units el 1932 i mort el 1990, defensor del supremacisme jueu] i figures actuals, com Bezalel Smotrich [polític israelià d’extrema dreta i actual ministre de Finances] i Itamar Ben‑Gvir [polític i advocat d’ultradreta israelià, avui ministre de Seguretat], “mai més” només s’aplica als jueus, i l’Estat d’Israel n'és la principal garantia. Això converteix un imperatiu universal en un eslògan tribal, polaritza comunitats, redefineix el discurs internacional i deslegitima la dissidència.

Quan es fa servir la paraula antisemita per controlar la disciplina interna i silenciar la dissidència, quines són les implicacions per a la democràcia?

— Les implicacions són molt greus. L’antisemitisme real s’ha de combatre, però quan l’acusació s’amplia als desacords polítics, es converteix en un instrument per delimitar qui pot parlar. Això limita el pluralisme, fomenta l’autocensura i pot estendre’s a altres temes, de manera que debilita la democràcia.