Tommy Orange: "Vaig créixer escoltant històries de massacres"

BarcelonaA Wandering stars (Estrellas errantes en l'edició en castellà d'AdN), tots els personatges arrosseguen algun trauma. Són nadius americans de diferents generacions que han sobreviscut a molts tipus de violència i no troben el seu lloc. L'autor, Tommy Orange (Oakland, 1982), membre de les tribus xeiene i arapaho, i una veu molt potent de la nova narrativa nord-americana, reivindica una identitat molt allunyada dels estereotips. Amb el seu primer llibre, There there (2018; Ni aquí ni allí, a Alianza), va ser finalista del premi Pulitzer. AmbEstrellas errantes ha sigut finalista del Booker.

Al llibre parla de diferents generacions de nadius americans. Des de la massacre de Sand Creek, el 1864, fins a l’actualitat. ¿És possible preservar la identitat després de tants episodis de violència?

— Sí, però no és com abans. És una novel·la fragmentada, els personatges són estrelles errants que busquen un lloc. I la identitat és una cosa semblant, un mosaic fragmentat. No es pot preservar la identitat tal com era abans de la violència; més aviat es pot dir que som capaços de preservar-la incloent-hi tota la trencadissa. A vegades se’ns demana l’impossible: que siguem com érem fa 500 anys. Si no som com érem, és com si no fóssim de veritat. Jo crec que hem d’explicar una versió moderna de nosaltres mateixos i les conseqüències de tota aquesta violència.

¿I davant d'una cultura global i homogènia?

— Sí, hi ha molta homogeneïtat però també una certa diversitat. Amb Trump pot semblar que els Estats Units és un país de bojos patriotes. Escric sobre nosaltres perquè també canviï la visió que es té dels nadius americans. Som com la resta, però també hi ha diferències. Vaig créixer escoltant històries de massacres, i la primera llengua del meu pare era la xeiene. Per tant, hi ha hagut una transmissió; els pares que he tingut m’han fet ser diferent. El meu fill té un pare que és conegut per escriure històries sobre nadius americans. No crec que hàgim de practicar una vella tradició que d'altres puguin reconèixer per mantenir la nostra identitat.

En el llibre viatja al passat. Com s’ha nodrit, tenint en compte que poques vegades hem pogut sentir la veu dels nadius americans?

— He fet recerca, però el meu objectiu no era donar gaires dades ni fets. Viatjo sobretot a l’interior de les persones i imagino com seria ser en aquella situació. Espero haver sigut convincent ficant-me, per exemple, a la ment d’un xeiene del segle XIX que perd la capacitat de parlar, i després descobreix l’alcohol, el cristianisme, i el peiot.

Hi ha molts tipus de violència. Hi ha la massacre i hi ha l'exercida a les escoles, on el propòsit era, cito el que diu al llibre, "matar l’indi, salvar l’home".

— Abans de la massacre, només amb el contacte amb una altra cultura ja es va perdre alguna cosa. Després van venir els experiments; van tancar els infants en internats, i van fer el mateix que amb els adults: els van cristianitzar i els van disciplinar militarment. Tot plegat demostra com van deshumanitzar els nadius. Només així s’entén la crueltat. Ens van arrabassar moltes coses. Per a mi, el colonialisme, quan fa tot això per demostrar la seva superioritat, aconsegueix tot el contrari. Matar i castigar cruelment als infants és d’una gran baixesa.

¿Actualment, en ple segle XXI, es continua exercint violència contra els nadius americans?

— Amb Trump ha tornat amb força l’agressivitat i la violència contra les minories. Està intentant treure la protecció a moltes terres per explotar-les i treure’n petroli. Hi ha una altra mena de violència. Hi ha famílies que generació rere generació hereten riqueses; nosaltres hem heretat el trauma d’haver estat víctimes d’una violència sistemàtica. No tot són retrocessos, també hem avançat. Hi ha hagut millores, per exemple, en el cas de les dones. Així i tot, continuen sent víctimes de la violència. Hi ha el moviment Dones Indígenes Desaparegudes i Assassinades que lluita contra aquesta violència. Hi ha xifres molt altes de tràfic sexual, sobretot en zones petrolíferes.

¿El relat sí que està canviant en l'àmbit acadèmic, a les universitats?

— Sí, si parles amb professors d’història, la majoria estaran d’acord amb mi. Però la universitat acostuma a ser més oberta de ment i no té por de mirar els racons foscos de la història; per això ara Trump l’ataca. Tanmateix, el sistema educatiu dels Estats Units va ser dissenyat per crear bons patriotes, no per plantejar a classe els capítols de la història més violents i cruels. L’objectiu d’aquest sistema és que el ciutadà mitjà no sigui crític. Trump fa el que fan els dictadors: perseguir les institucions que intenten fer ciutadans crítics. Vol que els americans siguin ximples i ignorants.

Relaciona el trauma amb les addiccions.

— Moltes persones que pateixen un trauma i violència sistemàtica, afronten el dolor amb l’abús de substàncies. Clar que hi deu haver qui ho supera sense drogues i qui es fa addicte sense tenir cap trauma. Però si mires les xifres, hi ha una correlació entre les víctimes de violència i les addiccions. A vegades, es fa responsables als addictes, com si fossin moralment culpables. O fossin massa dèbils. Crec que és perquè no es vol aprofundir-hi i mirar-ne les causes.

¿S’ha sentit sol a l’hora d’escriure una història que anava en contra de la percepció general de com són els nadius americans? ¿D’incorporar la versió de les generacions més joves i de nadius americans que viuen en grans ciutats i no en reserves?

— Sí, tristament. No hi ha gaires escriptors que escriguin sobre la vida urbana. Quan el 2018 vaig publicar el primer llibre, el 80% dels nadius americans vivien en grans ciutats i no en reserves. Així i tot, la majoria dels llibres encara parlen només de la vida a les reserves o del passat.

¿I quina lectura en fa?

— Suposo que és perquè no és el que la gent espera. Com si la vida real només fos possible a les reserves. Hi ha una certa inseguretat, com si es percebés que no tenen el dret de parlar si no viuen a les reserves.

Al cens del govern nord-americà ha augmentat de manera exponencial la població que s’identifica com a nadiua americana. ¿Com es decideix qui té dret a ser-ho?

Justament estic escrivint un llibre, The pretendings, en què parlo de tot això. Hi ha persones que no tenen una reivindicació real, però ho fan per treure’n beneficis. Aquest és un problema que tenim actualment. Buffy Sainte-Marie és una coneguda cantautora que es feia passar per descendent de nadius americans, i una investigació va demostrar, fa poc, que en realitat era d’ascendència italiana i anglesa. I, d’altra banda, històricament són molts els qui han amagat o dissimulat que són descendents de nadius americans. Primer, perquè podia ser perillós i també perquè es pensava que tenies més possibilitats d’èxit si ho amagaves. Si mires les dades, històricament era més avantatjós amagar-ho. En el passat, el govern pagava molts dòlars pel cuir cabellut dels indis. Ara també estan canviant les maneres d'identificar la població nadiua. Jo tinc el Certificate of Degree of Indian Blood, un document oficial dels Estats Units que atorga l'Oficina d'Afers Indis i que certifica que una persona té un grau específic de sang nadiua americana. És tot molt complicat.