Crits d'independència i emoció amb Sopa de Cabra
Nerviosos, concentrats, Sopa de Cabra està fent un concert sobri. A mig concert s'han ajuntat tots davant de l'escenari per recordar 'Ninyín' Cardona, mort al 2002. Era "el Keith Richards de la banda". Els crits a favor de la independència marquen el concert.
BarcelonaLa primera cançó de la nit, El boig de la ciutat, ha sacsejat la memòria emotiva de tot el Palau. Quintana, de nou amb la postura d'heroi roquer-queda enrere aquella mena de germà petit de Patti Smith- semblava haver perdut quilos, cabells blancs, tibantor i tiristesa. Després, sense massa contemplacions ni discursos, Tot queda igual, Dies de carretera i Si et va bé. A la seva dreta, Josep Thió, impassible.
Més a prop de Quintana, el nou guitarrista, Xarim Aresté, va prendre el relleu a l'imaginari de postures roqueres que va deixar vacant el malaguanyat Joan Cardona, Ninyín. I precisament una cançó que va ser escrita per a ell, Sota una estrella, va arrencar la primera onada de deliri massiu. Tot curosament controlat, sense sortir del guió: Sopa de Cabra són els nostres Stones o The Who. És a dir: el primer dinosaure del rock català que ha tingut prou èxit com per tornar per demanda popular. Plou i fa sol, Lletania, records d'una darrera època que els va arrelar en una nova generació de fans, van desembocar en la contundent Per no dir res, que va agafar una volada èpica i senzilla propera a Springsteen. Després de l'advertència de Quintana “dels estranys temps amb barba que s'acosten”, van començar les cullerades de Sopa vintage: La balada de Dickie Deeming, No vull canviar de pell i El carrer dels torrats, rock de carreró convertit en himnes d'estadi.
Amb Seguirem somiant l'emoció s'ha encomanat a tothom. Quintana ha recordat Ninyín. I després el concert del Sant Jordi del 1991 amb Els Pets, Sau i Sangtraït. Tothom ha cridat ben fort "independència". Abans, a Plou i fa sol, Quintana, ja aixecat els ànims del públic.