L'ARA és un dels sis mitjans de l'Estat que va poder entrevistar ahir, en petit comitè, l'autor d'Inferno al seu hotel. A diferència del matí, Brown es va mostrar relaxat i afable, i fins i tot va accedir a parlar del seu passat amb sentit de l'humor.
¿És cert que abans de ser escriptor va voler ser una estrella del pop? Ho vaig intentar. De molt jove vaig anar fins a Califòrnia a presentar la maqueta del que seria el meu primer disc. Jo havia estudiat literatura i escriptura creativa, però sobretot componia cançons. Vaig presentar-me un divendres a la tarda a la discogràfica, vestit amb camisa i corbata. La que seria la meva futura dona, que dirigia l'Acadèmia Nacional de Músics, em va preguntar si era l'artista o el seu representant.
La història va acabar bé. Almenys la d'amor.
A ella li va encantar la música que feia. El disc, però, no va vendre gaires còpies... Era l'època del rap, i jo feia música pop. L'any 1987 vam gravar dotze cançons en espanyol amb un amic. Vam venir a Madrid i vam trucar a les portes de totes les discogràfiques, però no vam tenir sort. Eren els anys en què triomfaven Miguel Ríos, Mecano, l'Orquesta Mondragón i Jeanette. ¿Sap com es deia, el grup? Piropo!
Al cap d'uns anys va llegir una novel·la de Sidney Sheldon durant unes vacances a Tahití.
En aquella època només llegia clàssics. Sheldon escrivia novel·les de misteri i vaig pensar: això també ho puc fer. Quan li vaig dir a la meva dona que ho volia provar, em va tustar a l'espatlla i em va animar, tot i que em sembla que no s'ho creia gaire.
Va publicar Fortalesa digital el 1998, però fins tres novel·les després no li va arribar l'èxit amb El codi da Vinci . Què va fer, durant aquests cinc anys?
Devia menjar molts macarrons! Els primers llibres haurien necessitat una editorial millor. Quan Doubleday va contractar El codi da Vinci , van enviar 10.000 exemplars a llibreters.
A Inferno s'ha inspirat en Dant. També hi apareix Dalí.