Detenen el fill del cineasta Rob Reiner per la mort dels seus pares

BarcelonaL'actor, director i productor Rob Reiner (78) i la seva dona, Michele Singer (68), han estat trobats morts aquest diumenge a la tarda –dilluns de matinada a Catalunya– a casa seva, a Brentwood (Califòrnia). La causa de la mort és un apunyalament. L'entrada a l'habitatge no estava forçada, i el cas és investigat com a homicidi pel Departament de Policia de la ciutat. Un dels fills de la parella, Nick, ha estat detingut hores després per la policia —el diumenge passades les 9 del vespre a Califòrnia— en relació amb el doble homicidi, segons els mitjans nord-americans. La fiança dictada per al noi, de 32 anys, és de 4 milions de dòlars. Nick, que havia tingut problemes amb les drogues i diverses entrades en centres de rehabilitació, era un dels tres fills que Reiner va tenir amb Michele Singer, la seva segona dona, amb qui es va casar el 1989. Una altra de les filles, Romy, és qui va trobar els pares i va trucar a emergències.

Rob Reiner deixa com a llegat títols immensament populars del cinema nord-americà com Quan en Harry va trobar la Sally (1989) i La princesa promesa (1987), a més d'un llarg activisme polític: va defensar programes d’educació infantil a Califòrnia i va criticar durant anys de manera contundent Donald Trump. Fill gran del còmic Carl Reiner, que va guanyar 11 premis Emmy, i de la cantant Estelle Reiner, Robert Reiner va néixer el 6 de març de 1947 al Bronx, a Nova York. Va estudiar a la Beverly Hills High School i es va formar en cinema a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles (UCLA). Els seus inicis van estar lligats a la televisió, on va ser un dels protagonistes d'una de les sitcoms més populars de la dècada dels 70 als Estats Units, All in the family, un paper que va proporcionar-li dos Emmy.

Després de tocar sostre en la televisió, Reiner va enfocar els seus esforços creatius en el cinema, però sobretot com a director. I el seu debut va demostrar que tenia coses a dir: This is spinal tap (1984) és un dels falsos documentals més divertits de la història del cinema, i una sàtira implacable dels excessos que s'havien apoderat del món del rock dur des de la dècada dels 70. La pel·lícula resseguia la biografia d'un grup de rock britànic fictici a través dels seus canvis d'estils i de membres, ridiculitzant l'egolatria dels músics, les lletres i la posada en escena dels xous. Era una paròdia, però tan incisiva i divertida que es va convertir en objecte de culte entre els fans del rock. Reiner havia estrenat fa només uns mesos la segona part d'aquest film, que va inaugurar la darrera edició de l'In-edit.

Després d'una comèdia romàntica que va passar sense pena ni glòria (Jocs d'amor a la universitat, amb John Cusack), Reiner va tenir una de les millors ratxes creatives que ha tingut un director a Hollywood durant les últimes dècades: Compta amb mi (1986), La princesa promesa (1987), Quan en Harry va trobar la Sally (1989), Misery (1990) i Alguns homes bons (1992), les pel·lícules que van acabar definint la seva carrera com a director. És sorprenent, a més, la diversitat d'estils: comèdia, fantasia, drama judicial i dues de les millors adaptacions que s'han fet de Stephen King, que durant molts anys el mateix escriptor ha assenyalat com les seves favorites.

Compta amb mi, la primera adaptació de King que va dirigir, retrata el trànsit de la infància a l'edat adulta amb un realisme i tendresa impropis del cinema de Hollywood. River Phoenix, Corey Feldman, Wil Wheaton i Jerry O’Connell interpreten quatre amics que fan una escapada per veure el cadàver d'un noi desaparegut. És una aventura simple, sense girs ni sorpreses, però amb densitat dramàtica i un to agredolç que captura la importància de les primeres amistats. "Mai no he tingut amics com els que tenia amb 12 anys. En té algú?", es preguntava el narrador al final. Bona mostra de la seva versatilitat és el canvi radical de to de la següent adaptació de King, Misery, que explorava la pertorbadora relació entre un escriptor d'èxit i una fan obsessionada amb ell. Fosca, truculenta i amb una Kathy Bates extraordinària que va guanyar l'Oscar a la millor actriu, és un gran thriller sobre el costat fosc de la fama.

Reiner no només va adaptar King, també va portar al cinema la novel·la La princesa promesa, de William Goldman, una aventura fantàstica que beu de l'imaginari dels contes de fades amb un punt d'ironia, molt d'humor, sentit de la meravella i emoció. Amb un repartiment entregat, és una d'aquelles pel·lícules que configuren l'imaginari del cinema juvenil d'una època i que deixa escenes i frases emblemàtiques de la història del cinema com "El meu nom és Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara't per morir". Una altra d'aquelles frases que forma part de la memòria cinèfila és la del clímax d'Alguns homes bons: "Va ordenar vostè el Codi Vermell?", li preguntava cada vegada amb més èmfasi Tom Cruise a Jack Nicholson en aquell modèlic film judicial sobre el cas de dos soldats acusats d'haver matat un company a la base militar de Guantánamo. L'única nominació a l'Oscar de Reiner va ser, precisament, per aquest film.

La joia d'aquesta etapa i de la filmografia de Reiner és Quan en Harry va trobar la Sally. Reiner va trobar el to i el repartiment perfecte (Meg Ryan i Billy Crystal) per convertir el magnífic guió de Nora Ephron en el patró or de la comèdia romàntica moderna, i una evolució brillant de les comèdies sobre guerra de sexes, amb escenes que són història del cinema com la de Meg Ryan simulant un orgasme. Per cert, saben qui era la dona que deia "Prendré el mateix que ella"? Estelle Reiner, la mare del director, que va regalar-li aquesta rèplica icònica. Amb el seu pare, tanmateix, Reiner va tenir una relació més complexa: tot i admirar-lo i estimar-lo profundament, no es va sentir gaire estimat per ell. De fet, en alguna entrevista havia comentat que el personatge de Gordie de Compta amb mi estava inspirat en ell mateix.

La resta de la carrera com a director de Reiner va ser molt més discreta. Molta comèdia romàntica coixa d'inspiració (El president i la senyora Wade, L'Àlex i l'Emma, Corre el rumor..., I la vida continua) i algun melodrama amb més ambició com La nostra història (1999) o l'autobiogràfica Being Charlie (2015), per al qual es va inspirar en les dificultats familiars derivades de l’addicció del seu fill Nick a les drogues dures i el seu pas per centres de rehabilitació i situacions de sensellarisme.

Commoció en el món de la política i l'art

Reiner va impulsar campanyes contra el tabac a Califòrnia i el 1998 va aconseguir l’aprovació de la Proposició 10, que destinava un impost sobre els productes del tabac a programes per a la primera infància. En aquell moment, l'aleshores governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, va dir sobre Reiner: “Gràcies als seus esforços, Califòrnia s’ha convertit en un referent nacional en serveis de salut i educació per a la primera infància.”

Polítics destacats, actors i altres artistes han mostrat la seva commoció després de conèixer la notícia. "La Michelle i jo estem desolats per la tràgica mort de Rob Reiner i la seva estimada dona, Michele. Els èxits de Rob al cinema i la televisió ens han deixat algunes de les històries més preuades", ha escrit l'expresident Barack Obama a X. L'exvicepresidenta dels Estats Units Kamala Harris ha assenyalat que "l'obra de Rob Reiner ha impactat en generacions d'americans" i el governador de Califòrnia, el demòcrata Gavin Newsom, ha afirmat que la notícia li ha trencat el cor. En canvi, Donald Trump ha publicat un missatge en to burleta mofant-se de la mort de Reiner i atribuint-la a "la ràbia que provocava en els altres" a causa de "la seva malaltia coneguda com a Trastorn Mental Trump". Segons el president americà, Reiner era conegut per "tornar boja la gent amb la seva rabiosa obsessió amb Trump, i la seva òbvia paranoia va assolir nous cims a mesura que l'administració Trump superava tots els objectius i expectatives de grandesa".